La tertúlia es dilatava, no sentíem el pas del temps, només les obligacions familiars dels que teníem criatures marcaven límits. Abans d’alçar la sessió i d’acomiadar-nos, però, venia el millor moment: Enric ens feia pujar a l’àtic i ens mostrava, al taller, l’última fornada d’obres.
No recorde haver-hi entrat mai sense desig d’art, no recorde haver-ne eixit mai decebut. L’obra de Banyuls no es repetia, era una evolució lenta, de direcció imprevisible, d’una autoexigència enorme.
Hi ha pintures que perden poc, o que no perden, o que fins i tot guanyen, quan són reproduïdes, perquè el valor no està en el matís, sinó en l’impacte, en la primera impressió, en l’efectisme. És el cas, per exemple, de l’obra de Magritte, o de Warhol. La seua iconografia llueix tan bé a les fotos que sovint són emprats al disseny i a la publicitat.
Hi ha pintures, en canvi, que perden molt quan les veiem en fotografies, perquè la seua materialitat escapa, si més no en part, a la reproducció. És el cas de Rembrandt, de Cézanne, de Modigliani, pintors que creixen quan els veus al natural, i les obres dels quals, no concebudes per a l’impacte, sinó per a la contemplació tranquil·la, no cansen. També és el cas de Banyuls. La seua obra, d’una meticulositat en l’execució insòlita en l’art dels últims cent anys, fonamentada, sobretot, en valors matèrics, només pot ser valorada amb justícia si un la contempla al natural i sense pressa. És una obra que creix a mesura que un la mira. Això, en els temps que vivim, és un greu hàndicap. Mai com ara hem vist tant l’art a través de reproduccions, i amb tan poca paciència. I l’art, l’art en majúscules, vol temps.
Aquesta circumstància ha afectat el reconeixement que mereix l’obra de Banyuls, tot i que no ha estat l’única: hi havia, també, el caràcter del pintor, auster, d’una honestedat marmòria, al·lèrgic a qualsevol tipus de maquinació, intriga o martingala per a progressar. I també hi havia, i hi ha, la miopia dels intermediaris que decideixen què cal ressaltar i promoure i què poden ignorar. Ha passat sempre, i tem que continuarà passant: el cànon del món de l’art, quan s’aplica a l’actualitat o al passat recent, sempre erra, sovint de manera escandalosa. I el País Valencià no n’és una excepció.
Hi ha una visió predominant, urbanita, frívola —que sovint es disfresse de social, de crítica, no tapa, perquè és una mala disfressa, la seua buidor—, mimètica amb l’art propagat per les elits del mercat internacional, on EnricBanyuls i la seua obra no podien encaixar, on s’hauria sentit com una cabra dins d’un garatge. Hi ha, també, una altra visió molt diferent, pròpia d’una gran part de la intel·lectualitat valencianista, on ell, com a valencianista compromès en mil batalles —des de jove fou activista, i no ho deixà de ser mai—, hauria pogut esdevenir referent. No ha estat així. Aquesta intel·lectualitat ha preferit —o no ha tingut nivell per a fer-ho d’una altra manera— valorar aquell art proselitista que s’ajustava, o servia didàcticament, als seus interessos, i ha menystingut el criteri de qualitat.
Aquesta circumstància ha afectat el reconeixement que mereix l’obra de Banyuls, tot i que no ha estat l’única: hi havia, també, el caràcter del pintor, auster, d’una honestedat marmòria, al·lèrgic a qualsevol tipus de maquinació, intriga o martingala per a progressar. I també hi havia, i hi ha, la miopia dels intermediaris que decideixen què cal ressaltar i promoure i què poden ignorar. Ha passat sempre, i tem que continuarà passant: el cànon del món de l’art, quan s’aplica a l’actualitat o al passat recent, sempre erra, sovint de manera escandalosa. I el País Valencià no n’és una excepció.