La crisi de la covid-19 ha distanciat encara més a Escòcia del Regne Unit. En un exercici de responsabilitat política, Nicholas Sturgeon va anunciar al principi de la pandèmia que renunciava a fer un referèndum per la independència. La gestió de la crisi i, per comparació, l’erràtica estratègia de Boris Johnson, tanmateix, han acabat, engrandeixen la figura de la primera ministra escocesa.
Dimecres de la setmana passada el Regne Unit va donar un nou recompte del número de persones mortes a causa del coronavirus: 26.097 persones. Era la primera volta que el govern britànic incorporava al llistat les persones mortes fora dels hospitals, ja fora en residència d’ancians o bé en domicilis particulars. En el llistat no figuren els morts a Escòcia i Gal·les, que tenen sistemes sanitaris diferenciats. A Europa només Itàlia ha registrat un número de morts més alt. Aquest dissabte la xifra, després de sumar 621 finats més ja ascendia a 28.131. La xifra qüestiona de forma molt severa la teoria de la immunitat de grup amb què, de bon començament, Boris Johnson va voler afrontar aquesta pandèmia. Les crítiques li han plogut aquests darrers dies. Fins i tot la premsa i els opinadors i opinadores que habitualment li fan costat han evidenciat la falta d’estatura política del primer ministre.
Mentre la figura de Johnson es debilita, la de Nicola Sturgeon està eixint reforçada d’aquesta crisi sanitària. Escòcia, com tota la resta del món, està patint severament els efectes del coronavirus, però d’una forma menys dramàtica. Dissabte sumava 1.559 persones mortes i 12.097 contagiades. La dispersió geogràfica ha contribuït a fer front a aquesta malaltia contagiosa, però la precocitat del govern Sturgeon a l’hora de prendre mesures de prevenció i aïllament social han resultat decisives. Perquè Sturgeon, al contrari que Johnson, no va minimitzar la letalitat del virus a l’inici de la crisi. “Ens enfrontem a una amenaça molt seriosa”, va dir la política escocesa mentre Boris Johnson encara menystenia la malaltia, que aleshores ja s’estava acarnissant amb Itàlia. Ben al contrari, Sturgeon va agafar el bou per les banyes i va imposar restriccions a la mobilitat molt abans. Així, mentre el govern britànic donava carta blanca a la celebració del Cheltenham Festival, una competició hípica que congrega vora 15.000 persones, a meitat de març ella prohibia les reunions de més de 500 persones. El seu govern, de fet, va declarar la Covid-19 com una malaltia ressenyable dues setmanes abans que ho fera Anglaterra.
Aquests dies fins i tot la premsa més reàcia al nacionalisme escocès ha admès el contrast entre un líder i l’altra. També els polítics conservadors anglesos, que habitualment reneguen de qualsevol cosa que procedisca d’Edimburg. El seu anunci, el passat 18 de març, de que renunciava a celebrar el referèndum per la independència a finals de 2020, tal i com estava planificat, fou també una mostra de realisme polític. “A causa de la crisi, el govern escocès ha paralitzat els treballs per celebrar un referèndum d’independència aquest any (això ens permetrà destinar tots els recursos disponibles a l’actual i futura demanda en el que és un escenari sense precedents”, explicava el govern en una missiva dirigida al gabinet de Boris Johnson.
Alguns van interpretar aleshores aquesta carta com un pas enrere de Sturgeon. Res més lluny de la realitat. El temps està demostrant que la líder del SNP té sentit de la realitat (es pot dir el mateix de Boris Johnson, que dijous de la setmana passada, després d’haver passat per la UCI, va defensar la gestió del seu govern tot esgrimint que “la sanitat no s’ha desbordat”) i que a més és una gestora eficaç i seriosa. El Regne Unit encara no ha finalitzat aquest malson però tot indica que quan la pandèmia es puga donar per superada, Sturgeon haurà acumulat un capital polític molt valuós de cara a l’opinió pública escocesa, un fet en absolut menor si en el mitjà i llarg termini el SNP recupera la idea de celebrar un altre referèndum. En la consulta de 2014 el 55,3% dels escocesos i les escoceses van donar l’esquena a la idea d’una Escòcia independent. L’eixida del Regne Unit de la Unió Europea, tanmateix, podria decantar l’opinió pública cap a l’altre costat de la balança. No es pot perdre de vista que el 62% dels habitants d’Escòcia van votar pel remain.
De fet, la mateixa Sturgeon ha instat el govern de Boris Johnson a demanar una pròrroga a l’eixida definitiva del Regne Unit del club comunitari. En la mateix carta en què renunciava a celebrar el referèndum, Edimburgh esgrimia: “l’economia escocesa no pot permetre’s el doble colp de la covid-19 i la probabilitat creixent d’un mal acord sobre el brexit en menys de nou mesos”. En principi, el Regne Unit té prevista la seua sortida el 31 de desembre d’aquest any. Londres, tanmateix, ha fet oïdes sordes a aquesta petició, i manté intactes els seus plans d’abandonar la Unió Europea en els terminis establerts.
Siga com siga, Sturgeon està aprofitant la crisi de forma hàbil per enfortir la seua figura i posar de manifest, de pas, les debilitats de la gestió de Londres. En aquestes set setmanes només un xicotet escàndol ha empanyat la gestió del seu govern. Fou quan a principis d’abril es va fer públic que la seua consellera de sanitat, Catherine Calderwood havia estat pillada per la policia en dues ocasions refugiant-se en la seua segona residència, en una zona costera. Calderwood va acabar dimitint a instàncies de Sturgeon.
Ha estat, en tot cas, una màcula menor, en una gestió que fins ara ha merescut l’aprovat de l’opinió pública. La primera ministra no només va aprovar mesures de prevenció abans que Johnson, sinó que a més sembla tenir les coses més clares de cara al futur. Sturgeon ha donat la cara des de l’inici i ha abordat la qüestió amb severitat i preocupació. El premier britànic, en canvi, va absentar-se de cinc reunions de l’equip d’emergència constituït per abordar el que aleshores era una alerta sanitària, entre els mesos de gener i febrer. Johnson no hi va ser perquè estava de vacances o descansant.
Ara la manera com es produirà l’escalada també amenaça d’allunyar encara més Edimburgh i Londres. Sturgeon va arribar a suggerir la setmana passada la possibilitat de blindar la frontera si Downing Street es precipita en la sortida, una opció, en tot cas, per a la qual no té competències. En tot cas, la líder del SNP s’ha previngut molt de crear falses esperances en les seues compareixences diàries. “He de ser clar: encara és molt prompte per pensar en alçar qualsevol de les restriccions que ara són vigents -va assegurar dijous passat-. Hem treballat molt dur per baixar el nombre de contagiats i estem veient els resultats. Però el nostre progrés contra el virus és massa fràgil. No podem baixar la guàrdia”. Un parell d’hores després, Boris Johnson compareixia davant la premsa després de quasi un mes d’absència per explicar, entre altres coses, que potser sí, caldria dur mascareta. Fins aleshores el govern tory n’havia menystingut la capacitat profilàctica. Sturgeon, en canvi, fa setmanes que en recomana l’ús.
La crisi del coronavirus i la bona gestió, d’una altra banda, està servint per mantenir fora de focus una qüestió incòmoda per a la primera ministra d’Escòcia a nivell intern: les enterbolides relacions amb el seu predecessor, Alex Salmond, a l’ombra del qual va fer la seua carrera Nicola Sturgeon. Dues dones que havien treballat amb ell en el període en què aquest va comandar el govern autònom (2007-2014) en van acusar per assetjament sexual. Salmond, qui en els darrers anys s’havia distanciat de la postura contemporitzadora de Sturgeon (ell aposta per seguir la via unilateral catalana, mentre ella és partidària d’un referèndum amb garanties legals), sempre va veure en aquelles acusacions la mà negra de qui en altres temps fou la seua número dos. Finalment, a meitat de març passat la justícia el va absoldre dels tretze càrrecs que se li imputaven. Salmond ja ha anunciat la pròxima publicació d’unes memòries en què, tot indica, Sturgeon no n’eixirà ben parada. De moment, però, els escocesos i les escoceses estan massa ocupats en acabar amb la pandèmia. Temps tindran per a les memòries.