“Es mi diputada”, presumia Federico Jiménez Losantos durant l’entrevista radiofònica que va fer-li a Irene Lozano el 28 de gener de 2014. “Yo la he votado”, confessava en referència a les eleccions al Congrés de 2011. I és que, fins l’arribada de Vox, l’agit prop de l’extrema dreta espanyola no amagava la seua predilecció per UPyD, popularment conegut com “el partit de Rosa Díez”. I fou de la mà de la formació magenta que Lozano, una llicenciada en Filologia Hispànica que conreava el periodisme i l’assaig, va entrar en política ara fa una dècada. “A mi Irene me representa”, va sentenciar Losantos en aquella conversa als estudis d’Es Radio.
Però qui és exactament Irene Lozano? Nascuda a Madrid l’any 1971 enmig d’una família d’esquerres, és neta d’un mestre afiliat a la UGT que en plena postguerra va emigrar a Barcelona aprofitant un permís carcerari i que s’hi va quedar fent servir un nom fals. La vida de l’actual secretària de l’Estat per a l’Esport, però, està íntimament lligada a Majadahonda, població del nord de Madrid amb la segona renda per càpita més elevada d’Espanya. Va créixer a la urbanització Delta, un conjunt de pisos de tres altures impulsats pel sistema cooperatiu entre els anys 1972 i 1978. Els habitatges són lluminosos i enjardinats, però modestos en un entorn tan summament elitista. De fet, aquesta illa de pisos —el poeta basc Blas de Otero n’ha estat el veí més il·lustre— constitueix encara avui una illa ideològica dins d’un municipi molt escorat a la dreta, en què 20 dels 25 regidors pertanyen a PP, Vox i Ciutadans.
Lozano, que va excel·lir com a estudiant, va llicenciar-se en Filologia Hispànica a la Universitat Complutense i va diplomar-se en Filosofia al Birkbeck College, adscrit a la Universitat de Londres. Des de ben jove va demostrar gran inquietud per l’escriptura i l’any 1993, quan tot just en tenia 22, un relat seu va guanyar el IV Certamen Literari organitzat pel Círculo de Lectores. Va orientar els seus gustos a través del periodisme: de 1995 a 2005 com a editorialista, opinadora i corresponsal del diari El Mundo en zones de conflicte, i de 2005 a 2010, com a columnista d’Abc i a les tertúlies de CNN Plus. A continuació va ser opinadora esporàdica d’El País.
Feminista de mena i apassionada de la figura de Federica Montseny, n’ha estudiat les col·laboracions periodístiques i va dedicar-li el llibre biogràfic Federica Montseny. Una anarquista en el poder (Espasa). L’obra en qüestió va publicar-se en 2005, el mateix any que veia la llum un altre llibre seu:Lenguas en guerra, premi Espasa d’assaig 2004. Del jurat, presidit per Fernando Savater, formaven part Jon Juaristi, Amando de Miguel, Vicente Verdú, Pilar Cortés i Olga Deva. “És un llibre desmitificador que ressalta el dèficit i la desgana del legislador a l’hora d’establir una ordenació rígida de l’ús de les llengües”, va destacar Juaristi.
L’obsessió pel català
“El éxito del castellano residió, además de en su utilidad, en que adherirse a él no llevaba aparejada una identificación nacional arrolladora o excluyente”. La frase, que evoca algunes del rei emèrit Joan Carles I —com també “el castellano nunca fue lengua de imposición”, pronunciada en 2016, o “a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”, de 2001—, resumeix la línia argumental de l’obra guardonada. El castellà com a llengua comuna, útil i inclusiva envers les tres de cooficials que hi conviuen a determinats territoris de l’Estat.
“El papel de las lenguas es evidente: todas son igual de respetables, pero sólo las grandes lenguas, y el español es una de ellas, podrán servir de vehículos de comunicación de grandes grupos humanos en defensa de sus intereses, sus derechos y su bienestar”, escrivia també Lozano a Lenguas en guerra. “El peor atentado cultural es permanecer indiferentes ante la discriminación y la injusticia, porque sus víctimas son mucho más importantes que las identidades: son personas”, rematava. Al seu parer, la dictadura franquista va estendre la sensació d’una opressió lingüística heretada de fa segles que no es corresponia amb la realitat. Lozano censura que, producte d’això, els partits polítics estatals van mostrar-se massa transigents amb les llengües catalana, basca i gallega a partir de la Transició, fins al punt de posar-les al servei d’idearis polítics amb afany excloent.
Defensora aferrissada de la denominació “espanyol” en contraposició a la de “castellà” que segons ella el nacionalisme català ha popularitzat per tal de fomentar la percepció d’un enfrontament latent entre Castella i Catalunya, al llibre arriba a criticar les expressions “llengua minoritzada” i “normalització lingüística”. Lozano rebla que aquest llenguatge amaga un projecte polític homologador de llengua i nació en virtut del qual l’aconseguiment de l’anhelada normalització lingüística durà aparellada la “normalització política”, és a dir, la independència o, si més no, un estatus més privilegiat a l’interior de l’Estat espanyol.
Amb tot, en ocasions, Lozano ha evidenciat, mancances alarmants sobre el coneixement de la realitat. Al seu article “España, bajo el signo de Babel”, publicat a El Mundo el 6 de gener de 1997, afirmava literalment això sobre el País Valencià: “El PP de esta región, que llegó al poder tras las elecciones autonómicas de 1995 con el apoyo de Unió Valenciana, tenía un proyecto de modificar las principales reglas gramaticales y ortográficas para fijar al máximo las distancias con el catalán. Unos meses después, la necesidad del apoyo de CiU a nivel nacional hizo a la Generalitat Valenciana reconocer la unidad del catalán. En la actualidad se ha llegado a la paradoja de que mientras el Estatuto recoge que el valenciano es la lengua cooficial de la comunidad autónoma, sus gobernantes, por avatares de la política, proclaman que es un dialecto del catalán”. La imatge dels governants valencians del PP proclamant a tort i a dret la unitat del català és una d’aquelles que, un quart de segle després, continuen semblant utòpiques.
Siga com siga, si una cosa incomoda a Irene Lozano és que al Senat s’escolten llengües diferents de la castellana. En una altra columna d’opinió, publicada el 22 de gener de 2011 a CuartoPoder.es, apuntava que “el mito nacionalista se alimenta de una ficción envuelta en una fantasía dentro de una ensoñación” mitjançant la qual “quieren hacernos pasar por locos a los demás”. Lozano deia que Espanya no és plurilingüe com Suïssa, en què cada territori té un idioma assignat, sinó un estat amb una llengua comuna. “En las instituciones autonómicas se debe permitir el uso de ambas lenguas, pero en las instituciones comunes esas lenguas no son oficiales y por tanto no hay base jurídica para emplearlas”, sostenia, a més de recordar que, “por más que el Senado sea una cámara territorial, sus miembros son senadores nacionales, como en el Congreso se sientan diputados nacionales; representan, por tanto, a todo el país y lo lógico es que empleen la lengua común a todo el país”. Assegurava que a cap parlament de cap país del món no es fan servir llengües distintes i que la traducció simultània entre els senadors suposa una desesa supèrflua: “Como comparten una lengua, ni sobrándonos el dinero estaría justificado hacer el ridículo”.
Cooptada per UPyD
Amb aquest argumentari, les portes d’un partit com UPyD se li obrien de bat a bat. No debades, l’any 2007, en una columna al diari Abc dedicada al naixement de la formació magenta, hi deixava entreveure la seua simpatia: “Por infundir ese pequeño pavor a al curia de la partitocracia, por recordar a los avaros que los votos no son suyos, respectivamente, sino de los votantes; por empujarles a reciclar a los abstencionistas arrojados al vertedero; por guardar a la democracia de los demócratas de carrera, por fruncirle el bótox al último arribista de diseño; por poner en evidencia a los burócratas que en vez de corazón tienen una piedra pómez; por todo eso y por creer que las ideas son la materia prima de que está hecha la política, saludo a los fundadores de ese partido. Díganles que les deseo el triunfo”.
A Rosa Díez va conèixer-la en un còctel d’aquells multitudinaris en què comparteixen espai polítics, empresaris, personatges de la faràndula i periodistes. S’hi va acostar per parlar-ne. Encara que mai no havia militat a cap partit, UPyD cada vegada li resultava més seductor. Sentia devoció per Savater i per alguna altra gent que pilotava aquell partit de curta vida, com ara Carlos Martínez Gorriarán i Luis de Velasco, que esdevindrien diputat al Congrés i candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid, respectivament.
Tots dos van proposar-li d’escriure un llibre que recopilara les opinions que Rosa Díez escrivia de feia anys al seu bloc d’Internet, amanits amb un pròleg i apunts de la pròpia Lozano. A la contracoberta d’Es lo que hay (Debate, 2011), Lozano hi va deixar escrit: “El político mejor valorado de España es una política: Rosa Díez. Las encuestas no precisan el porqué de ese aprecio ciudadano, aunque no resulta difícil aventurar que sus cualidades han quedado de manifiesto en momentos cruciales de la reciente vida política española: su coraje, en la lucha contra el terrorismo y el nacionalismo obligatorio; su coherencia, como disidente del PSOE; la fuerza de sus convicciones, en el proyecto colectivo de UPyD; su sinceridad en el desempeño como diputada”.
Tot i que Lozano va seguir de ben a prop i amb molt d’interès el sorgiment del moviment 15M, Savater va animar-la definitivament a convertir-se en candidata d’aquest partit. Va fer-ho com a independent, en el número 4 de la candidatura per Madrid, i ni que fora pels pèls, va obtenir l’acta de diputada als comicis del 20 de novembre de 2011. En aquella legislatura, en què va ser escollida diputada revelació i va treballar intensament a les comissions d’Exteriors i de Defensa, va llegar paraules molt dures contra els socialistes. “Per al PP i el PSOE seria ideal que Espanya fora una mescla de Suïssa i Sicília amb secret bancari, comptes il·legals i mètodes mafiosos, és a dir, allò a què ens tenen acostumats”, va dir un dia. En un altre moment va adreçar-se directament als diputats socialistes: “L’antipolítica és un discurs, però no el nostre; és una pràctica que han mantingut tant vostès com el PP tolerant els comportaments corruptes dels seus càrrecs públics”. A més, va homologar el PSOE andalús al PRI mexicà i va asseverar que la comunitat aleshores presidida per Susana Díaz estava “a prop de semblar-se a una dictadura perfecta”.
L’experiència parlamentària va refermar-la encara més les seues conviccions. Lozano va exhibir molta vehemència envers els grups catalans i bascos, malgrat que mantenia bona relació personal amb alguns dels seus integrants, com és el cas del republicà Joan Tardà. Tanmateix, a la presentació del llibre Conversación con Irene Lozano (Turpial, 2014), escrit pel periodista i escriptor Máximo Pradera, va etzibar que “el nacionalisme ha viciat la resta de debats nacionals del Congrés i ens ha convertit en un país molt més paleto”. Segons ella, el nacionalisme és “el càstig diari que té Espanya”.
En aquella època va compatibilitzar l’escó amb l’escriptura d’un altre llibre, No, mi general (Plaza y Janés, 2015), basat en el testimoni personal de la militar Zaida Cantera, qui va denunciar diversos episodis d’assetjament. El cas va esdevenir mediàtic per la seua aparició al programa Salvados, de Jordi Évole. La publicació d’aquest volum va coincidir amb el seu distanciament de Rosa Díez, a la qual sempre s’havia sentit molt lligada.
L’aparició de Ciutadans al mapa polític espanyol com a extensió de la marca que ja existia a Catalunya va migpartir UPyD entre els favorables i els detractors a una confluència que els grups de poder cobejaven. Per bé que Lozano va alinear-se del costat de Díez en contra de la fusió, va canviar de parer en comprovar el resultat electoral tan desastrós als comicis andalusos del 22 de març de 2011, quan el partit d’Albert Rivera multiplicava per més de quatre els vots d’UPyD i s’anotava nou escons, mentre els de Rosa Díez se’n quedaven sense. La negativa de la líder del partit a replantejar l’estratègia política després de la desfeta va comportar el distanciament immediat de Lozano i Toni Cantó, l’altre diputat més popular dels cinc que formaven el grup al Congrés. Tots dos van exigir la renúncia de Díez i van mostrar una disposició molt més favorable a una aliança amb Cs amb vista a les eleccions que havien de celebrar-se a final d’any.
En efecte, Díez va decidir de llançar la tovallola, però en la pugna per la successió va donar suport a Andrés Herzog, qui apostava per mantenir la separació amb Rivera i els seus. Va vèncer per 802 vots a 745 a la candidatura encapçalada per Lozano i Cantó, que va acusar Díez de dur a terme maniobres d’espionatge i van optar per tocar el dos. Ella, cap al PSOE, i ell, cap a Ciutadans.
I de sobte, al PSOE
Les primeres eleccions de Pedro Sánchez com a candidat socialista a La Moncloa estaven a la cantonada i buscava algun cop d’efecte. Pretenia demostrar autoritat en un partit que ni de bon tros controlava i va ser aleshores quan va anunciar-ho públicament: Zaida Cantera i Irene Lozano formarien part de les llistes del PSOE.
La notícia va molestar bastant els companys de partit. El president extremeny, Guillermo Fernández Vara, va sol·licitar que demanara perdó a la militància pels improperis que hi havia abocat durant la seua etapa a UPyD. Era l’època en què els barons encara tenien capacitat d’initmidar Sánchez i qüestionar les seues decisions sense embuts. Lozano va disculpar-se telefònicament amb Fernández Vara i va comentar en públic que el PSOE havia experimentat una transformació notable gràcies a les primàries. Unes “primàries de veritat” que li havien proporcionat “una gran fortalesa” i que l’havien convertit en un partit “viu, transparent i modern”, va afirmar en diverses entrevistes com a justificació del seu trànsit des del número 4 d’UPyD per Madrid a la seua presentació, també com a independent, com a número 4 del PSOE per la mateixa circumscripció.
Al grup socialista del Congrés, Lozano mai no va trobar-se a gust. Era l’ovella negra d’un col·lectiu que, per acabar-ho d’adobar, ja estava dividit entre susanistes i sanchistes. Per això va preferir no repetir l’experiència quan, al cap de sis mesos, van repetir-se els comicis davant la impossibilitat d’investir un president. Lozano renunciava a presentar-se de nou al·legant els habituals “motius professionals”.
Dos anys més tard, però, l’èxit de la moció de censura contra Mariano Rajoy li va oferir una segona oportunitat al costat de Sánchez. Va designr-la responsable d’España Global —la nova denominació de Marca España—, amb rang de secretèria d’Estat inserida al Ministeri d’Afers Exteriors llavors comandat per Josep Borrell, un altre veí ben popular de Majadahonda. La tasca de Lozano era clara: contrarestar el discurs de l’independentisme català a l’estranger i presentar Espanya com una democràcia consolidada.
Acompanyada d’una polsereta amb la bandera espanyola comprada al Rastro de Madrid —“la bandera són els meus drets i llibertats i no vull que se l’apropie la dreta de nou”, ha dit— i fent servir la semàntica que posava en pràctica a UPyD, durant l’any i mig que va ostentar aquesta responsabilitat, Lozano va patinar diverses vegades. Entrevistada a la BBC, per exemple, va referir-se als polítics catalans pendents de judici com “dirigents que han comès delictes” i va atacar el Govern català per la “desinformació” que havia vessat a l’exterior a través d’“informació distorsionada” sobre el procés sobiranista. La seua errada definitiva, el febrer de 2019, va ser la comparació del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 amb una violació. “El sexe no està prohibit i votar tampoc no ho està, però no pots fer-ho a la força, perquè, si no, es tracta d’una violació”, va explicar a la televisió anglesa Sky News.
Però, sobretot, Lozano va bastir el corpus argumental del Govern espanyol en la matèria. El setembre de 2018 va presentar un dossier de 72 pàgines —elaborat a petició dels diplomàtics espanyols— que a partir d’aquell moment va lliurar als representants estrangers amb què s’entrevistava per tal de persuadir-los, amb fets i dades, de les demandes injustes que arribaven de Catalunya. El document constava de 20 preguntes i respostes, una mena de guia bàsica perquè tots els ambaixadors i cònsuls espanyols disposaren de l’argumentari escaient. L’Executiu de Quim Torra va criticar l’actitud del Govern Sánchez, tot lamentant que el Ministeri s’havia extralimitat de les seues funcions i que l’informe perjudicava la imatge internacional de Catalunya.
A l’etapa al capdavant d’España Global, Lozano va redactar el seu segon llibre centrat en la figura d’un polític en actiu. En aquest cas, Manual de resistencia (Planeta, 2019), que recollia la trajectòria política de Sánchez i que va confegir després de moltes hores de conversa amb el president espanyol. “Irene Lozano, escriptora, pensadora, política i amiga, ha donat forma literària a les gravacions, oferint-me una ajuda decisiva”, va admetre ell mateix.
La xarxa de Sánchez
Lozano tampoc va reincorporar-se a les llistes del PSOE als comicis del 28 d’abril i del 10 de novembre de 2019, però així que va poder formar Govern, Pedro Sánchez no va dubtar a recuperar-la i situar-la de nou a l’estructura del seu gabinet. Ara, com a secretària d’Estat per a l’Esport, una tasca que porta implícita la presidència del Consell Superior d’Esports (CSD). Una tasca més agraïda que no la de fuetejar els polítics catalans areu del planeta, però que s’ha vist malmesa, i de quina manera, per la crisi del coronavirus.
Si esperava tenir un 2020 joiós acompanyant Rafa Nadal a Roland Garros, la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa i, sobretot, els esportistes espanyols als Jocs Olímpics de Tòquio, la malaltia del Covid-19 ha esmicolat tots aquells plans. Els esdeveniments esportius han quedat suspesos, incloent-hi la Llliga de futbol, que genera l’1,8% del PIB espanyol. Per aquesta raó, Sánchez li ha encomanat la missió d’aconseguir que la pilota torne a rodar el més prompte possible, és a dir, posar d’acord la Lliga de Futbol Professional (LFP), l’òrgan privat presidit per Javier Tebas, amb la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), presidida per l’exfutbolista Luis Rubiales i que representa totes les federacions de l’esport al conjunt l’Estat. La foto dels “pactes de Viana” —la manera com el CSD ha sintetitzat l’acord d’ambdós estaments per a la represa de la competició— és fruit d’aquesta urgència.
La trobada es remunta al 20 d’abril, quan l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) ja havia expressat els seus dubtes sobre la conveniència de continuar la Lliga. Uns dubtes que no han fet sinó augmentar, malgrat la inclusió dels esportistes d’elit —els futbolistes professionals en formen part— com un dels primers col·lectius laborals beneficiats en la represa progressiva de la “nova normalitat”. A partir de la setmana vinent podran entrenar en solitari i al cap de dues setmanes ja podran fer-ho en equip, dividits per grupets. La intenció de Tebas és que hi haja partits de primera i segona divisió a partir del 12 de juny o, com a màxim, des del 28 de juny. Això permetria disputar els partits que resten abans del 31 de juliol i programar l’inici de la Lliga següent amb vista a la segona setmana de setembre. O siga, salvar els ingressos televisius d’enguany i els del curs vinent.
Ni que siga amb els estadis buits, Sánchez espera ansiós el retorn del futbol, que ompli moltes hores d’informació i desvia l’atenció de la crisi sanitària i econòmica provocada pel coronavirus. Per això rep amb un neguit les manifestacions de futbolistes de primer nivell —el valencianista Gabriel Paulista, el groguet Gerard Moreno, el celtista Rafinha o el cadista Fali, per exemple— contràries a rependre el calendari. L’AFE no acaba de veure-ho clar i assegura que no accedirà a reanudar la competició si els tests que els han promès es troben a l’abast dels treballadors que, al seu parer, els necessiten de debò. No volen aprofundir l’estigma del futbolista privilegiat, per damunt del bé i del mal, que s’ha generalitzat a la societat. La finalització de les lligues holandesa i francesa i la possible suspensió de la italiana —el ministre d’Esports, Vincenzo Spadafora, ha advertit que “cada vegada hi ha menys opcions” de reprendre-la— situen el futbol espanyol davant una situació límit: té sentit continuar la competició si a països amb una afectació inferior del virus ja hi han posat fi? Diversos equips de la Lliga espanyola han presentat expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i d’altres han acordat rebaixes del 15% al 20% dels sous de la plantilla si no conclou el campionat 2019-2020.
L’objectiu de Lozano de convertir el futbol en la xarxa de salvació Sánchez encara és en l’aire. Haurà de suar de valent per tal de capgirar la posició de molts futbolistes que no entenen la insistència del Govern a “mantenir la distància social” alhora que aposta per la tornada imminent d’un esport de contacte com aquest. Per a Irene Lozano, però, res no hi ha res impossible. Ho ha plasmat al llarg de la seua trajectòria.
L’any 2008, en una entrevista concedida al mitjà digital ElImparcial.com, afirmava que “un liberal és un ésser obert i tolerant, no com alguns locutors de ràdio que desprestigien la paraula liberal”. Els autèntics liberals, deia, “estan disposats a reconèixer que els altres tenen raó, no llancen escopinades per la boca”. Tres anys després, la persona a qui es referia va introduir una papereta amb el seu nom a l’urna i s’enorgullia d’haver-ho fet.