Ingeborg Porcar: "És normal tenir por a sortir al carrer, però la por no ens pot governar"

-Vostè és experta en gestió de crisis. Què s'ha fet bé i què s'ha fet malament en la crisi del coronavirus?
-Pel que fa a la qüestió epidemiològica m'abstindré de fer cap valoració perquè jo no en soc experta. No vull cometre l'error d'altres que opinen del meu camp d'expertesa sense saber-ne. Així doncs, puc respondre respecte de la gestió de la comunicació i de la salut mental. Des del punt de vista comunicatiu, crec que s'han fet les coses més malament que bé. Així ha passat almenys a Catalunya perquè els missatges que han arribat a l'opinió pública han estat contradictoris.
Aquestes contradiccions crec que s'expliquen per dues raons: en primer lloc, perquè hi ha coses que no sabem. Per exemple, el tema de les mascaretes. A hores som moltes les persones que no tenim clar què hem de fer amb les mascaretes. I en tot cas si en recomanem l'ús prioritari, cal garantir l'abastiment a la població. D'altra banda, almenys en el cas de Catalunya, hem assistit a una competició entre el govern català i el govern d'Espanya, que han estat desautoritzant-se mútuament. Jo no vull entrar en la qüestió política perquè això no em pertoca, però en la gestió d'una crisi és essencial que els missatges siguin clars i coherents. I, encara més important, si no sabem una cosa, si no tenim la certesa absoluta, és millor dir que no ho sabem. Crec que tant a les autoritats com als experts els ha mancat la humilitat d'acceptar que hi havia algunes coses que no sabien. De fet, ens han assegurat coses sobre les quals després s'han hagut de desdir. En general, això minva la credibilitat de les autoritats i provoca que la població no sàpiga amb claredat què fer i acaba fent el que considera oportú.
En segon lloc em sembla que a voltes els ha faltat transparència. Com és possible que no deixen sortir els majors de 14 anys? És una decisió que crec que no s'ha explicat suficientment a pesar de l'impacte que té sobre una població que està en l'adolescència i que, per tant, és especialment vulnerable.

-Però aquesta és una situació inèdita, en certa manera.
-No, no ho és. No és veritat que aquesta sigui la primera volta que això passa, per molt que els responsables polítics ens ho vulguin fer creure. Això no és veritat: tenim exemples i estudis fets de SARS de 2003 i 2014 a Àsia. Per tant hi ha experiències -potser no a tan gran escala- en què ens hauríem de fixar. D'aquestes experiències, una de les coses que sabíem és que el confinament té un impacte psicològic molt important i que, per tant, cal explicar les coses des d'un punt de vista comunitari, no des d'un punt de vista autoritari. Això en certa manera ho hem aconseguit. I a més no ens podem permetre jugar amb els terminis: si tens la certesa que la gent haurà d'estar confinada dos mesos, cal dir-los des de bon començament que seran dos mesos i no ampliïs terminis cada quinzena.
A finals de febrer la revista Lancet va publicar un article que recollia els resultats de situacions de confinament prèvies. El que allí es deia és que això tenia un impacte negatiu sobre la població. Per tant, tot i que potser de bon començament no disposaves de tota la informació per dir-ho, ho haurien d'haver dit tan bon punt tingueren la certesa que això seria així. Si s'hagués dit, potser no hauríem estat tan inquiets. Els ciutadans són més madurs del que pensem, així que millor preparem la ciutadania. Crec que la comunicació no s'ha fet especialment bé.

-Una de les qüestions que han resultat més controvertides a propòsit d'aquesta comunicació de la crisi és el fet que els militars s'hagen erigit de portaveus. Quina és la seua opinió al respecte?
-Aquesta, efectivament, ha estat una qüestió que ha generat molta controvèrsia però des del meu punt de vista és més important discutir sobre com es diu que sobre qui ho diu. Entenc que la qüestió hagi generat debat, però el que hauríem d'haver debatut és com comuniquem, què se sap i què podem dir. I sobretot, per a la segona part del confinament i el que ve ara hem de centrar l'atenció en quines pràctiques comunicatives fem servir per generar adherència de la població als consells. El que s'ha proposat o s'està proposant són mesures que poden resultar poc agradables, per tant necessito comunicar de forma que em guanyi la complicitat de la població. Hem de trobar la manera perquè la gent es mantingui alerta i es renti les mans, per exemple.

-I quina és la manera d'aconseguir aquesta adherència?
-Qui et dona consells i posa normes hauria d'intentar guanyar-se la credibilitat. Cal que la gent senti adherència a les normes per convenciment i no per les multes. Malauradament hi ha una part de la societat que no fa cas i necessita multes per seguir les normes. I per a això calen missatges clars, entenedors. Si canvies de criteri, pots fer-ho, però explica-ho bé i guanyat la credibilitat. No soc de les qui opina que el govern ho ha fet tot malament. No es pot negar que la situació era complicada, però potser haurien d'assumir que, de bon començament van menysprear el risc. Qui resulta més creïble? Qui diu que no s'equivoca mai o qui admet que s'ha equivocat? No passa res per admetre que vas menysprear el risc. No tindrem adherència si les coses no s'expliquen bé.

-Dos mil sis-cents milions de persones a tot el món estan confinades. Aquesta mateixa setmana el Fons Econòmic Internacional avisava que això generarà una segona epidèmia d'estrès en la segona meitat de 2020. Quines creu que seran les conseqüències d'un confinament d'un abast tan global i tan prolongat?
-És veritat que mai hem tingut un confinament d'un abast tan global. Sí hem tingut, en canvi, confinaments sectorials. I el que l'experiència ens mostra és que no podem caure en el wait and see. Ja sabem el que ve i per tant el que ens cal és avançar-nos-hi per fer-hi front. A la Xina -a pesar de totes les restriccions informatives- tenim coneixement de l'increment dels suïcidis.
Malauradament hem de ser realistes: partíem d'un país, Catalunya, on la salut mental, abans d'aquesta crisi, ja estava deixada de la mà de Déu. En aquests moments hi ha persones que recorren al telèfon de la Unitat de Crisis perquè els està resultat impossible contactar amb el psiquiatre que l'atén a la sanitat pública. El sistema està col·lapsat i això és un mal senyal. Hauríem d'invertir molts més recursos.

-I el que està per vindre què serà?
-D'una banda, hi ha les persones que ja tenien algun tipus de patologia prèvia. En aquests casos, tindrem un agreujament i desestabilització de totes les patologies. Per a les persones que abans patien depressió, ansietat... la situació de confinament els ha provocat un desequilibri en les seues rutines i en la seua manera d'afrontar les coses, així que de ben segur tindrà conseqüències.
Per altra banda el confinament aporta factors de risc: la solitud, l'aïllament, l'avorriment (no passem per alt que hi ha moltes persones que no disposen de connexió digital) i la preocupació per la situació econòmica que se li ve al damunt.
A tot això cal sumar els problemes que es derivaran de la covid i de les persones que han treballat durant la covid: es tracta de totes les persones que treballen en primera línia (hospitals, supermercats,...), que han tingut unes circumstàncies dures i amb un alt grau d'exposició.
A tot això cal sumar persones que pateixen una situació complicada sobrevinguda. L'altre dia, per exemple, ens telefonaren d'una família on hi havia un xiquet de vuit anys, una mare en la fase terminal d'una malaltia i un pare en aïllament perquè havia estat amb una persona amb COVID. En aquest àmbit entrarien també les persones que han perdut un ésser estimat durant aquesta crisi. Han mort més de 5.000 persones en set setmanes a Catalunya en circumstàncies molt complicades. Això és una barbaritat que no hauríem de normalitzar. Recordem que als atemptats de l'11M van morir 200 persones. No podem normalitzar aquesta quantitat de persones mortes i esperar que la gent continuï endavant com si res.
I a totes aquestes casuístiques caldrà afegir, també, les persones que han estat malaltes, que han estat ingressades en situacions molt complicades, sense contacte familiar,... És previsible que això els generi un estrès post-traumàtic que hauríem d'abordar.
Aquests són els col·lectius que jo considero més vulnerables, tot i que em sembla que, com que encara estem en la crisi, vivim una certa situació d'irrealitat. Em sembla que caldrà esperar un temps per disposar de tota la llista de 'desperfectes'.

-I com caldria abordar una situació tan complexa i que demandarà, possiblement, tants recursos?
-En les situacions de crisi hi ha dos models d'abordatge. Un és el que es feia servir fins fa 20 anys i consistia en una mena de recuperació espontània: consistia a no actuar, deixar que passés el que havia de passar i, si en passar un temps, hi havia gent que no havia estat capaç de recuperar-se, aleshores s'intervenia.
Aquest model va quedar obsolet fa 20 anys perquè ens hem adonat que si fem una intervenció de seguiment preventiu sobre la població, els costos i els resultats a mitjà i llarg termini són molt millors. Del que es tracta és, de forma voluntària, de monitoritzar totes les persones, dividir-les per grups de risc i fer-los una prova de cribratge. Pot sonar estrany, però és que això ja és el que es fa amb les mamografies, les diabetis,... L'experiència ens demostra que és molt millor invertir en cribratge que no en intervenció posterior. En els cribratges podem dividir entre els qui segurament tindran prou amb dues pautes; els qui, per història prèvia i factors de risc, no funcionaran bé i poden evolucionar a pitjor; i el grup en el qual s'ha d'actuar més, que és el grup del mig que, en funció de les eines que li donis, evolucionaran en una direcció o en una altra i entre els quals hi ha molts sobre el quals, si no intervens, poden derivar en problemes cronificats. A aquest grup cal donar-li pautes per tenir una recuperació informada. Per tant, és indispensable, des de tots els punts de vista, fer un seguiment preventiu per evitar la cronificació dels problemes.

-El sistema de salut està preparat per abordar la situació des d'aquestes pautes que vostè recomana?
-El nivell dels professionals experts és bo, però tenim dificultats. De salut mental en aquest país només parlen els psiquiatres i els caps de servei de psiquiatria. I en general són grandíssims experts en malalties mentals però la resposta a un impacte emocional no és una malaltia mental. El que està habitualment acostumat a veure un servei públic de psiquiatria (psicosi, brots,...) són dificultats greus. Ara el que estem parlant és d'un impacte emocional davant una situació anormal, com és aquesta. No estem parlant de problemes de malalties mentals. Pot acabar convertint-se, però no ho és. I has de procurar que no acabi sent-ho i per això és tan important la prevenció.
Però malauradament el nostre país això no ho té clar. I parlen d'estrès agut i estrès post-traumàtic caps de servei de psiquiatria que no han vist mai un cas.
Després, l'altre problema és que no estem acostumats a abordatges preventius en general i menys encara per aquest tipus de situacions. Per tant, encara que el nivell puga ser alt, crec que passarà el de sempre: que la salut mental serà la ventafocs i la gran oblidada d'aquesta crisi. I això no hauria de ser així.

-És previsible qui hi haja un increment de suïcidis?
-Abans de la covid el suïcidi era la causa de mort per causes externes més habituals. Més, per exemple, que els accidents de cotxes. Quantes campanyes de prevenció del suïcidi has vist tu? El suïcidi és una cosa prou habitual, el que passa és que només en parlem si el mort és un famós o si passa al metro. Ja estem veient que hi ha un repunt de suïcidis.

-Per fi, podrem eixir a caminar i fer esport durant una hora al dia. Hi ha gent, però, que té por d'eixir al carrer. Com cal abordar aquesta por?
-A aquest respecte, dues consideracions: la primera, que és normal que tingui por perquè existeix un risc real de contagiar-nos. A més, ens van dir que ens havíem de confinar i en part es va utilitzar la por com argument. Per tant, el que hem de fer és normalitzar la por. Ara bé, no penso, com he sentit dir a alguns experts aquests dies, que si tens por és millor que no surtis. Crec que això no va així. Les situacions de por han de ser sempre avaluades. Els éssers humans tenim uns mecanismes d'activació de la por molt bàsics i no gaire desenvolupats. Que la nostra amígdala cerebral està molt bé, perquè és el que ha fet ancestral, però té el mateix nivell intel·lectual que el meu gos o el meu gat. És a dir, és molt primari.
Per tant, el que hem de fer és buscar mecanismes per sobreposar-nos a les pors, a poc a poc. No cal que surtis una hora. Potser el primer dia pots sortir cinc minuts i l'endemà 10 i així a poc a poc. No podem deixar que la por ens governi. Quan hi hagué l'atemptat a Barcelona, alguna gent va sortir al carrer amb el cartell de "Jo no tinc por", i això no era ben bé cert, perquè por sí que en teníem. El que volíem dir amb aquell cartell era que no deixaríem que la por ens governés. Perquè si la por ens governa podem acabar desenvolupant una fòbia.

-Hi ha qui diu que els psicòlegs es faran d'or després d'aquest confinament...
-No ho crec. La intervenció psicològica continua estant en l'àmbit del voluntariat. Hi ha gent que es pensa que fer una intervenció consisteix és posar el muscle per plorar i donar-los un cleenex. Hem de saber diferenciar les coses: el suport emocional és el que proporcionen els amics i els familiars. Però això no és una intervenció psicològica. Em temo que d'aquesta crisi, com passa sempre, es desencadenaran molts problemes de salut mental. I malauradament, en aquest àmbit, encara perduren massa estigmes. A la gent li fa vergonya reconèixer que no és capaç de gestionar-ho correctament. Caldria trencar amb aquests estigmes.