Midland, a Texas, no és una ciutat maca, però sí que és rica. No hi ha cap altre lloc als EUA on es guanyi més de mitjana, enlloc els preus dels habitatges no han augmentat més de pressa que a Nova York i en cap altre indret no s’han incrementat tan ràpidament els llocs de feina en els últims anys. I en cap altre lloc no afectarà amb tanta duresa la davallada econòmica provocada pel coronavirus com aquí, segons temen els economistes. Midland, amb 140.000 habitants, és el centre del boom nord-americà del petroli, en marxa des de fa gairebé una dècada. En una setmana, però, se n’ha anat en orris.
El fet que el petroli sostingui l’economia és un mecanisme que té més de cent anys. En això es basa el poder de les companyies energètiques, la influència dels països extractors i la dependència de sectors econòmics sencers. Però què passa si la maquinària global deixa de funcionar o, si més no, es redueix al mínim?
Des del començament de la pandèmia tothom necessita menys petroli: les fàbriques estan aturades i els avions no volen. De petroli se’n produeix molt i molt més del que es compra. Les reserves estan plenes a vessar. Els que tenen petroli en propietat han noliejat enormes petroliers per utilitzar-los com a dipòsits flotants per als ja més de 160 milions de barrils (25.000 milions de litres). Això correspon al que Alemanya sol gastar en unes deu setmanes. Els preus s’estan desplomant: entre el gener i Setmana Santa han caigut un 60%. El món s’ofega en petroli. L’or negre s’està convertint en una cosa sense valor, com un tros de llauna.
“Aquesta és la mare de totes les crisis”, diu Oliver Johne, director de Futures Services, una empresa d’assessorament en el sector del petroli. “Tenim massa oferta, però ni demanda ni dipòsits”.
A continuació, aquest expert en el sector petrolier fa càlculs: encara que, tal com es preveu, la demanda mundial disminueixi dels prop de cent milions de barrilsdiaris actuals en gairebé trenta milions i els països extractors més importants redueixin la producció en uns deu milions de barrils, tal com han acordat, quedarà un enorme excedent, aproximadament més de 3.000 milions de litres de petroli “que cada dia hauran d’anar a parar a algun lloc”.
Els polítics nord-americans de línia dura ja volen tancar els ports dels EUA als petroliers àrabs: “El meu missatge per als saudites és el següent: a prendre vent amb els vostres petroliers”, va escriure el senador per Texas Ted Cruz a Twitter. El president Donald Trump ho va aplaudir.
La setmana que ve els gegants petroliers Chevron i ExxonMobil presentaran les seves xifres i aleshores es veurà la profunditat amb què la crisi del coronavirus ha afectat els balanços de comptes. Els analistes calculen que aquest any els guanys del sector disminuiran un 95%. En aquest cas, no tan sols passarien dificultats les empreses de fracking nord-americanes; també tindrien grans problemes les grans companyies del petroli. Exxon ja ha anunciat que aquest any pensa invertir 10.000 milions de dòlars menys del que tenia previst.
“D’aquí a uns anys, quan recordem el 2020, parlarem del pitjor any de la història del petroli”, diu Fatih Birol, director de l’Agència Internacional de l’Energia.
Els països extractors estan en un moment de pànic. Intenten aturar la caiguda de preus reduint l’oferta. Després d’una marató de negociacions durant la Setmana Santa, els tretze països de l’OPEC i deu països productors més es van posar d’acord a reduir l’extracció diària un 10%. Una cosa així no havia passat mai.
Però no ha servit de res. A començament de setmana els preus fins i tot van assolir valors negatius: qui volia entregar un barril de petroli als EUA inclús havia de pagar quaranta dòlars al comprador. Aquesta absurda caiguda la van desencadenar els especuladors. Setmanes enrere havien negociat contractes a terminis sobre el petroli. Al maig haurien comprat el petroli del jaciment de Cushing, a Oklahoma. Quan es van extingir els contractes, la matèria primera no tan sols havia perdut el valor, sinó que era un llast.
Tot això no són només filigranes o curiosos efectes excepcionals d’una situació històrica única. És el començament d’una davallada llargament ajornada. El sector, que ha estat increïblement poderós al llarg d’un segle, fa temps que va de baixa, gràcies al canvi climàtic i a l’escalfament global. Ara la baixada és més pronunciada i més ràpida.
Les conseqüències a llarg termini, tant econòmicament com geopolíticament, seran greus. I ja es perfilen clarament. L’OPEC ha perdut el poder. Els països petroliers estan afeblits o, en el pitjor dels casos, desestabilitzats. Les companyies petrolieres estan esgotades.
Fins ara el sector, fins i tot en moments de profunda depressió, s’ha refiat que la demanda de la matèria primera acabaria repuntant i que el preu pujaria. Aquest vaivé ha determinat els negocis al llarg de generacions: cada recessió portava el germen del següent repunt. Explotar nous jaciments sempre ha acabat sortint a compte. Les crisis han donat l’oportunitat a les grans companyies d’absorbir empreses en mala situació financera, amb la qual cosa han guanyat encara més poder i han satisfet la demanda creixent.
Però aquesta vegada passarà molt de temps abans no repunti perceptiblement la demanda, abans de tornar tots a anar amb cotxe o de fer servir avions com abans, si és que això es pot tornar a fer com s’ha fet fins ara. Fins que això no passi, probablement volar serà un luxe i el motor elèctric prendrà quota de mercat al motor de combustió. Alguns elements, doncs, indiquen que el peak demand, el llargament esperat pic de demanda de petroli, ja s’ha superat.
Les companyies líders Shell, Exxon i Chevron fa temps que, pel canvi climàtic i l’escalfament global, noten la pressió per transformar-se. El director de Shell, Ben van Beurden, per exemple, vol convertir l’empresa en el primer proveïdor del món d’energia verda i reduir a la meitat la petjada de CO2 abans del 2050. “Ens hem de transformar”, aquest és el seu missatge.
Amb els beneficis del brut negoci del petroli s’havia de finançar la transformació en proveïdors d’energia més neta, segons el relat de les grans companyies. Els comptes sempre havien estat poc creïbles, ja que els gegants del petroli només destinaven una petita part de les inversions a projectes de preservació del clima. I ara aquesta negligència passa factura. L’any passat Shell va invertir 2.000 milions de dòlars en iniciatives verdes, però 30.000 milions en petroli i gas. En total, segons l’Agència Internacional de l’Energia, el 2019 la indústria del petroli i del gas només va gastar un 2% de les seves despeses de capital en projectes que no tinguessin relació amb el seu negoci central. Massa poc.
I massa lentament. Ara, com que la facturació i els beneficis fan figa, les empreses no tenen diners per invertir en nous àmbits de negoci segurs per al futur. El remolí se les empassa avall.
Encara més greus podrien ser els trastocaments geopolítics. L’abastiment d’energia té una importància cabdal arreu del món. Les guerres entorn del petroli han impregnat la política nord-americana durant dècades.
Els EUA van dependre durant molt de temps dels subministraments de petroli des de l’estranger, especialment de l’Orient Mitjà. Llavors, però, va arribar la revolució del fracking: amb la nova tecnologia d’extracció es podien perforar jaciments inaccessibles fins aleshores. D’aquesta manera, durant l’última dècada els EUA han més que duplicat el seu volum d’extracció i s’han convertit en el principal productor de gas natural i de petroli cru del món, per davant de Rússia i l’Aràbia Saudita.
En comptes de comprar energia, els EUA ara n’exporten; i amb això fan política. La nova potència dels EUA fonamentada en el petroli s’ha convertit en un pilar important de la seva hegemonia mundial. Aquesta font de poder corre el risc de desaparèixer amb el coronavirus.
L’oferta excessiva d’energia mundial ja havia fet baixar tant el preu abans de la pandèmia que moltes de les noves empreses de gas i petroli de Texas, Dakota del Nord o Colorado pràcticament ja no podien obtenir beneficis. La caiguda de la demanda mundial en les últimes setmanes podria arruïnar alguns candidats que no les tenien totes. Amb un preu de trenta dòlars per barril del tipus West Texas Intermediate (WTI) aquest any més del 70% de les empreses no estarien en condicions de pagar els interessos dels crèdits, segons calculen els experts. A vint dòlars per barril el nombre de candidats a fer fallida seria del doble. Dijous un barril (159 litres) del tipus de referència WTI per ser entregat al juny va costar durant una estona prop de quinze dòlars.
La mort ja ha començat. A la primeria d’abril Whiting Petroleum, que havia estat un dels productors de petroli més grans dels EUA, va declarar-se insolvent. La situació podria ser catastròfica especialment per als bancs nord-americans en cas que els crèdits no es poguessin pagar i que les empreses fessin fallida. JPMorgan Chase ha hagut de gairebé sextuplicar les reserves per a impagaments de crèdits. A final del 2019, el banc de més èxit dels EUA havia concedit prop de 42.000 milions de dòlars en préstecs a empreses de gas i petroli. En el cas del seu competidor Citigroup, la quantitat arriba inclús a 55.000 milions.
Uns set milions de llocs de feina depenen del sector petrolier nord-americà. La branca industrial del sector ha crescut tant i s’ha tornat tan essencial que els efectes dominó de la crisi afectaran intensament diversos sectors que hi estan interconnectats. Se’n ressentiran empreses subministradores que fabriquen equipament per a les instal·lacions, empreses siderúrgiques que fabriquen oleoductes i entitats de crèdit que proporcionen préstecs a les empreses petrolieres.
Si Donald Trump perd el suport dels estats extractors de petroli, això li podria costar el càrrec en les eleccions presidencials del novembre.
En altres indrets les repercussions també podrien ser notables. En moltes ocasions un preu baix del petroli ha contribuït a la desestabilització de regions senceres del món. Molts petroestats mantenen l’ànim de la seva població amb elevades despeses socials, per exemple subvencionant molt la gasolina perquè sigui barata. Si ara cauen els preus del petroli, molts d’aquests països potser no s’ho podran permetre i eliminaran les subvencions, fet que podria provocar tensions ràpidament. Algèria, l’Iran, Nigèria o Veneçuela: tots aquests països corren el risc de patir crisis estatals. L’Iran, per primer cop des de la revolució de 1979, ha sol·licitat ajuts per valor de 5.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional.
Per a Saudi Aramco, la companyia nacional d’extracció de petroli més gran del món, aquesta crisi significa no tan sols una pèrdua d’ingressos, sinó també de credibilitat. Al desembre va començar a cotitzar a la borsa de Riad, en el que va ser la sortida a borsa més elevada de la història, operació amb què l’empresa va obtenir prop de 23.000 milions de dòlars.
El relat borsari que es va vendre en aquell moment era de per si exagerat. Ara Mohamed bin Salman, el príncep hereu, ha perdut l’aposta. Saudi Aramco havia de ser l’instrument que li servís per modernitzar el país. Actualment, els ingressos no són suficients ni per equilibrar el pressupost de l’Estat. Per equilibrar-lo, l’Aràbia Saudita necessita un preu d’uns 74 dòlars per barril. El preu actual, de menys de vint dòlars, obre un forat al pressupost de Riad de prop de 600 milions de dòlars: cada dia.
“Abans els preus baixos del petroli es consideraven una benedicció per a l’economia”, diu Bruce Bullock, professor d’Economia a la Universitat Metodista Meridional, situada a la ciutat texana de Dallas, i expert en el sector petrolier. “Però això s’ha acabat. Ara és com si caiguéssim per un penya-segat”.
Traducció d’Arnau Figueras