Avui és un dels dies infreqüents en què Shaun no té molèsties. Avui no necessita allò, diu aquest noi de 13 anys mentre juga amb el mòbil. “Allò” és un inhalador de color turquesa que té al costat, sobre el sofà. A Shaun l’obliguen a posar-se la mascareta sempre que té problemes per respirar. Li han diagnosticat una al·lèrgia greu provocada per la contaminació de l’aire. “Té aquest problema des de petit”, diu el pare de Shaun, Calvin Hlabangwane.
Aquest miner de 32 anys ens ensenya una gravació de la respiració del seu fill mentre dorm, un martelleig que fa anys que preocupa els pares de Shaun. Darrerament la seva preocupació s’ha vist agreujada per la por que el seu fill s’infecti de coronavirus. Shaun és especialment vulnerable a causa de la seva afecció, és un dels més de 10.000 sud-africans que emmalalteixen de bronquitis o d’asma cada any, segons un estudi de l’organització mediambiental groundWork.
Calvin Hlabangwane diu que a la zona on viu la seva família és on hi ha la majoria de casos. Parla amb resignació, ja que la seva família no té més remei que acceptar el patiment crònic com una cosa més de la vida a Vosman, una deteriorada barriada negra de Mpumalanga. La província és el centre de la indústria del carbó a Sud-àfrica, on s’extreuen la majoria de les reserves del país i on es cremen per generar electricitat.
Sud-àfrica, el setè màxim productor de carbó del món, genera gairebé el 90% de la seva electricitat a partir d’aquesta roca negra i polsosa. També ocupa el novè lloc del món en emissions de diòxid de carboni per càpita, i és improbable que això canviï en els propers temps, ni tan sols en l’època del canvi climàtic. El govern de Pretòria vol explotar les seves reserves de combustibles fòssils encara amb més intensitat en les dècades vinents per impulsar el creixement econòmic. Els danys col·laterals d’aquesta pretensió són suportats per la població local que viu a les zones mineres d’aquest país en vies de desenvolupament.
El ‘lloc del carbó’
L’estudi de groundWork va concloure que a Sud-àfrica cada any més de 2.200 persones moren de resultes de la contaminació de l’aire procedent de les centrals elèctriques de carbó. Els casos més freqüents de mort són per infeccions de la part inferior del tracte respiratori, pneumònia, càncer i cardiopaties.
La situació és especialment dramàtica a Emalahleni, una ciutat minera de 400.000 habitants que inclou el barri de Vosman. Emalahleni significa ‘lloc del carbó’ en zulu, la llengua local. En temps de l’apartheid la ciutat es deia Witbank. Però encara que el nom hagi canviat, la majoria dels seus habitants –predominantment negres– són tan pobres com sempre. Es calcula que l’atur juvenil és d’un 50%, moltes llars no tenen accés a aigua potable i l’atenció mèdica és pèssima.
De fet, actualment circula per les xarxes socials una vista aèria de la ciutat amb el missatge: “Witbank en quarantena. No pel coronavirus, sinó perquè és un barri de merda”.
Emalahleni està envoltat de mines de carbó, centrals elèctriques i foneries de metalls, i les cases de la gent són a tocar dels alts murs negres que formen els munts de residus miners. El paisatge està travessat per línies elèctriques i se sent el retruny de caravanes de camions pesants que van i venen de les mines i de les centrals elèctriques. Les aigües residuals àcides contaminen el sòl, molts rius i llacs de la zona estan contaminats amb metalls pesants i per damunt dels barris hi ha una perpètua boirina grisa. Fins i tot en dies de nit clara costa veure les estrelles. A la llunyania, es pot sentir el so esmorteït d’explosions a les mines.
Només a Mpumalanga, l’empresa de propietat estatal Eskom, que té el monopoli de l’electricitat, opera dotze centrals. A tot Sud-àfrica, les mines d’Eskom cremen prop de 120 milions de tones de carbó per any, amb la qual cosa emeten uns 200.000 milions de litres de gasos de combustió.
Molta gent sospita que els estan enverinant a poc a poc
Els residents de Vosman dormen amb les finestres tancades, però les partícules tòxiques penetren igualment les parets de les seves cabanes. Cada matí, els teulats i els carrers estan coberts d’una capa de brutícia ben negra. “Els metges diuen que el meu fill es va posar malalt a causa de l’aire contaminat”, diu Calvin Hlabangwane, “però jo no n’estic tan segur”. Calvin és reticent a l’hora de criticar el sector del carbó perquè treballa de maquinista en una mina. Acaba d’ampliar la seva petita casa i s’ha pogut permetre un generador per fer front als talls de corrent constants. Just davant de la porta principal hi ha el seu gran orgull: un cotxe de segona mà amb seients de cuir d’imitació.
“Tothom que treballa en el sector té aquest dilema. Ningú mossega la mà que li dona menjar”, diu Promise Mabilo, una dona de 44 anys de Vosman. Mabilo va iniciar-se en l’activisme mediambiental pel seu fill Lifa, que també està malalt i que no ha pogut viure sense un aerosol per a l’asma des que tenia 8 anys. Mabilo recopila dades als barris per a l’organització mediambiental Vukani i resumeix els resultats dels estudis en tres paraules: “El carbó mata”.
Al mòbil Mabilo té una foto seva en una manifestació davant la Porta deBrandenburg, a Berlín. “Els nostres moviments de protesta treballen en xarxa arreu del món. Hem de combatre la bogeria del carbó a tot el planeta. Però no crec que enlloc estiguin tan malament com aquí”. Un informe de Greenpeace confirma la seva sospita: a la tardor del 2018, una avaluació de dades de satèl·lit comparades va posar de manifest que cap altra regió del món estava tan contaminada per diòxid de nitrogen.
Molta gent de Mpumalanga sospita que els estan enverinant a poc a poc, diu Mabilo. “Però la majoria no saben com fer-hi front”. I ara la regió ha de bregar amb el coronavirus. En llocs com Emalahleni, amb unes instal·lacions mèdiques insuficients, un esclat de la malaltia seria catastròfic.
L’hospital del districte, al centre de la ciutat, no està prou preparat per a la pandèmia. De fet, ja està totalment sobresaturat. Cada dia centenars de milers de pacients –majoritàriament mares i nens malalts– omplen els passadissos queixant-se de picor als ulls, sins inflamats i mals de cap constants. “Ara mateix necessitaríem molts més recursos per contenir l’increment de malalties pulmonars cròniques”, diu Mohamed Khan, un metge que fa tretze anys que treballa a la clínica. El doctor acaba de sortir d’una reunió de crisi a l’administració municipal; el seu hospital fa una setmana que no té aigua corrent. “Les coses no havien estat mai tan malament. Ara mateix ni tan sols podem fer servir la sala d’operacions”.
Dues noves grans fonts de contaminació
La batalla pel carbó no s’atura ni en temps del coronavirus. El govern sud-africà ha mostrat poc interès en el foment de les energies renovables. Continua refiant-se d’Eskom, l’empresa elèctrica de propietat estatal, diu l’activista Mabilo. La dona també té una teoria de per què és així: “Perquè amb Eskom els nostres polítics corruptes es poden enriquir”.
La companyia ha estat saquejada durant anys i ha acumulat un tou enorme de deute; i malgrat tot, actualment està construint dues noves centrals elèctriques immenses a Mpumalanga. Una és a Kusile, a quaranta quilòmetres d’Emalahleni. Es preveu que sigui la quarta central elèctrica més gran del món, un mastodont que generarà 4.800 megawatts d’electricitat. Suposadament, dinou empreses alemanyes estan involucrades en la construcció d’aquestes dues noves enormes centrals. Encara que fa uns quants anys el govern alemany decidís eliminar progressivament la generació d’electricitat a partir de carbó, sembla que a Sud-àfrica es poden fer força diners contaminant a gran escala.
El Ministeri de Medi Ambient de Sud-àfrica elogia aquestes enormes noves instal·lacions qualificant-les com un pas endavant en la protecció del clima. Es preveu que estiguin equipades amb una tecnologia moderna de dessulfuració dels gasos de combustió que substituiran les antigues escumadores. Mabilo creu que això és una farsa: “Les mesures com aquesta no impediran que mori més gent a Mpumalanga a causa de la contaminació de l’aire. Al capdavall, nosaltres també hem de fer una transició energètica”.
Ara Mabilo té les esperances posades en el Tribunal Suprem, amb seu a Pretòria. L’any passat la seva organització, juntament amb groundWork, va presentar una demanda contra el govern perquè es fes efectiu el dret fonamental a un entorn net, dret que està consagrat en la constitució sud-africana. “La crisi sanitària de Mpumalanga no es pot continuar ignorant. Hem de forçar el govern perquè exigeixi responsabilitats als grans contaminadors de l’aire”, diu Mabilo. “Hem de defensar el nostre dret a respirar”.
Aquest article forma part de la sèrie Societats Globals. El projecte té una durada de tres anys i està finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates.
Traducció d’Arnau Figueras