A les zones turístiques del litoral mediterrani, les vacances de Pasqua són un preludi a l’època estival. Les costes del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears reben una primera allau i la gentada envaeix les platges. Restaurants, hotels i locals d’oci enregistren el primer pic de la temporada. Els estiuejants fan una breu visita als apartaments i la població autòctona aprofita les jornades de sol per gaudir de la sorra i, si de cas, d’algun bany esporàdic. A pocs metres de l’aigua, allà on encara sobreviu el cordó dunar, es viu una realitat paral·lela. Un petit ocell inicia el procés de nidificació. Tímidament, comença a covar els ous a peu de duna, tractant de sobreviure a la gentrificació de l’hàbitat que tant pertorba la seua reproducció.
Es tracta del corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), un ocell del grup dels limícoles que s’alimenta de petits animals que es troben al fang. És per això que sol viure en zones humides com aiguamolls, salines, desembocadures, llacunes o arrossars, així com a platges arenoses, sempre i quan es mantinga el sistema dunar amb vegetació. La seua nidificació s’estén entre els mesos d’abril i juny, quan ja comença la temporada turística i, conseqüentment, la pressió humana sobre el territori. La urbanització de les platges, juntament amb les constants molèsties que n’entorpeixen la reproducció, han suposat una enorme disminució dels exemplars al llarg de les darreres dècades.
No debades, el Charadrius alexandrinus forma part del Conveni de Barcelona per la protecció del medi marí i la regió costanera del Mediterrani, inclòs a l’Annex II d’espècies en perill. Així mateix, està present al Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades, tipificat com a d’interès especial, i al Llibre Vermell de les Aus d’Espanya com a vulnerable. En 2019, fou escollida Au de l’Any arran d’una votació a nivell estatal que organitza SEO-BirdLife amb l’objectiu de promoure accions de conservació i conscienciació.
El corriol camanegre és una espècie migratòria, que arriba a partir de març i marxa cap al setembre, quan la major part dels efectius europeus es desplacen a Àfrica per passar l’època d’hivernació. No obstant això, el nostre clima mediterrani, amb hiverns cada vegada més suaus, afavoreix el sedentarisme, sobretot a les costes meridionals i a l’arxipèlag Balear, on part de la població roman durant tot l’any. El principal problema, però, és la desaparició del seu hàbitat. La urbanització de la primera línia del litoral i la subsegüent destrucció dels ecosistemes dunars (associada a la construcció de passeigs marítims, accessos, aparcaments, etc.) ha provocat importants disminucions de la seua població, així com extincions locals.
“D’entrada, ja no el trobarem a platges que siguin massa humanitzades. Normalment està associat a platges que formen part d’espais naturals protegits, com l’Albufera, l’Albufereta o el Parc Natural de Llevant a Mallorca, l’Albufera del Grau a Menorca i les Salines d’Eivissa i Formentera”, explica Rafel Mas, tècnic de protecció d’espècies a la Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat de la Conselleria de Medi Ambient i Territori de les Illes Balears. A Catalunya, més del 88% dels exemplars hivernants es concentren al Delta de l’Ebre i al País Valencià el nucli principal és el Parc Natural de l’Albufera, seguit de les zones humides meridionals (les Salines de Santa Pola i les Llacunes de la Mata i Torrevella) i de determinades platges com les de Piles i Oliva, a la Safor.
A la falta d’espais se suma l’especial vulnerabilitat durant el procés de nidificació. El gros de les parelles arriben a la zona a principis d’abril, quan poden trobar-se algunes postes prematures. Tanmateix, la majoria dels nius s’observen a mesura que arriba el mes de maig. El que ocorre és que, mentre unes parelles estan començant, altres tenen els pollets ja crescuts. Això es deu a que han de refer els nius a causa d’una excessiva molèstia durant l’època d’incubació.
L’intens ús públic de les platges, envaïdes de banyistes, passejants amb gossos solts, instal·lacions d’oci o esportives, suposen una important pertorbació. La neteja de la sorra també resulta perjudicial, ja que les màquines poden xafar les postes si s’acosten massa a la zona dunar i, a més, eliminen l’aliment present a les algues i residus marins. A les zones humides, la intensificació agrícola intervé directament o a través de les espècies de què el corriol s’alimenta, especialment per contaminació per pesticides. I, a les salines balears, s’afegeix el problema del constant trànsit de vehicles i treballadors.
Enguany, a causa del confinament per la crisi del coronavirus, les circumstàncies són radicalment diferents. Els negocis a peu de platja no han pogut obrir i només podrà gaudir d’un passeig a vora mar qui tinga la sort de viure-hi a menys d’un quilòmetre. Les màquines no trepitjaren l’arena per de l’arribada de visitants ni tampoc cauran milotxes de kitesurf a sobre de les dunes. En principi, cap petjada humana hauria de destorbar el corriol durant l’actual procés de nidificació. “És possible que ocupen zones que abans no ocupaven, que es puguin establir o tinguin èxit algunes parelles que altres anys fracassaven”, preveu Rafel Mas. “Cal suposar que aquest any siga bo, encara que l’absència humana pot fer que els seus depredadors naturals actuen amb major facilitat”, afegeix Juan Antonio Gómez, cap de secció del Servei de Vida Silvestre de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana.
L’any 2013, el corriol camanegre fou inclòs al Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçades, concretament en la categoria de vulnerable. Des d’aleshores, el Servei de Vida Silvestre ha coordinat tota una sèrie de mesures de conservació, com ara la instal·lació de palissades (pals de fusta units amb cordes) per separar l’ecosistema dunar de la resta de la platja i evitar que la gent hi entre, acompanyades de cartells informatius. També s’emeten informes anuals per a regular la instal·lació de quiosquets, passarel·les, sanitaris i àrees d’esports aquàtics durant l’època reproductora i es promou la neteja manual de les platges, per garantir una retirada selectiva del fem i no llevar les deixalles mareals que aporten aliment i refugi a nius i pollets.
Aquest programa de recuperació inclou un cens anual de nidificació a les zones susceptibles d’albergar exemplars. L’any 2019, s’estimà un rang d’entre 250 i 277 parelles: 117-129 a la província d’Alacant, 110-118 a València i 24-31 a Castelló. Per primera vegada des que es realitza el seguiment, es va registrar un augment de la població respecte de l’any anterior, quan s’observaren 240 parelles. L’ascens, però, recau sobre la província de València, l’única que presenta una tendència positiva en comparació a l’any 2013. Segons Juan Antonio Gómez, la clau d’aquesta divergència recau sobre l’efectivitat de les mesures de protecció: “A València estem treballant des de 2013 i pràcticament a totes les zones ja s’han instal·lat proteccions, mentre que a Castelló i Alacant començàrem fa dos o tres anys. Això demostra que les mesures funcionen. La població augmenta poc a poc i es podrà traslladar a les altres províncies”.
El cens de 2020 acaba de començar en ple confinament. Moltes platges encara es troben afectades per la DANA i el temporal Glòria del passat hivern, que provocaren la destrucció d’algunes de les mesures de protecció. A causa de l’estat d’alarma, només podran realitzar el recompte els agents mediambientals i els treballadors de parcs naturals, però no els habituals voluntaris d’associacions ecologistes. A pesar de tot, s’espera que la cobertura siga bona, ja que “entorn al 80% de les zones ja les inspeccionaven els agents mediambientals”, segons explica Juan Antonio Gómez.
A les Illes Balears, l’últim cens es realitzà entre 2017 i 2018. El dugué a terme el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa en el marc del projecte “Cartografia i conservació del Charadrius alexandrinus a les Balears”, impulsat per la Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat. A diferència del registre valencià, comptabilitzà tant la població hivernant com la reproductora. D’acord amb els resultats, en setembre de 2017 hi havia 552 exemplars a Mallorca, 111 a Eivissa, 96 a Formentera i 24 a Menorca. Pel que fa a les parelles, s’estimaren entre 286 i 410 durant la temporada de 2018: 197-294 a Mallorca, 46-60 a Eivissa, 33-46 a Formentera i 10 a Menorca.
Enfront dels resultats, Rafel Mas aprecia “un lleuger augment a Mallorca, malgrat que podria deure’s a que el cens es va fer de manera més acurada”. “A Menorca cria amb poca quantitat de parelles i a Eivissa i Formentera es manté més o menys estable”, afegeix el tècnic. Pel que fa a les mesures de protecció, s’emmarquen dins la normativa dels propis espais naturals protegits i inclouen qüestions com la neteja de la platja i, especialment, la senyalització i el tancament dissuasiu dels cordons dunars. Per a Mas, l’evolució corriol camanegre resulta especialment interessant, ja que “proporciona bons indicatius de l’estat de les dunes i de com estan sent utilitzats els ecosistemes litorals”.
Al Principat, l’única informació censal de què es disposa correspon a la població sedentària. Ricard Gutiérrez, del Servei de Fauna i Flora del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, ens avança les dades obtingudes al gener d’aquest any. En total, s’observaren 574 exemplars hivernants. D’aquests, només 12 es trobaven a la província de Barcelona, concretament a la desembocadura del riu Foix. A Girona, se’n comptaren 40, entre el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i el Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter. La gran majoria, per tant, resideix a Tarragona: 509 al Delta de l’Ebre, set a la platja de Coma-ruga i sis a la de Cunit.
“Pot semblar que 574 en són molts, però en realitat només hi ha corriols a sis llocs de tota Catalunya”, lamenta Gutiérrez. “Malgrat tot, la tendència de la població a l’hivern mostra un moderat increment entre 2009 i 2020. Interpretem que té a veure, probablement, amb el canvi climàtic, ja que els hiverns són més suaus i, per tant, poden quedar-se. També és veritat que les mesures de conservació, sobretot a Girona, han afavorit que la població s’hagi mantingut i inclús incrementat”, afegeix. “Allà on es fan mesures de gestió, l’animal respon i funciona bé”, sentencia.
Gutiérrez destaca la importància de la instal·lació de palissades per evitar que la gent entre a la duna, però alerta de la necessitat de fer-ho correctament: “El corriol aprofita un moment en què els ecosistemes de platja es troben al principi de la seua successió ecològica, quan comença a eixir la vegetació però hi ha prou espai per a ell. Per tant, cal deixar uns dos o tres metres entre la duna i la corda perquè puga nidificar. Si es col·loca massa prop, la vegetació ho ocuparà tot i el corriol tampoc tindrà espai”.
Un altre punt crític és la gestió de les instal·lacions de platja, que actualment es regulen mitjançant uns informes anuals que realitza el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. “A l’hora d’autoritzar què es pot fer i què no, es tenen en compte els mapes de presència del corriol i d’altres espècies amenaçades”, explica Gutiérrez. Troba a faltar, però, un pla de conservació específic que unifique les accions de cens i conservació. Previsiblement, arribarà amb el futur catàleg de la fauna amenaçada, que situarà al Charadrius alexandrinus en la categoria de vulnerable, com ja ocorre al País Valencià.
Enguany, és possible que l’absència de gent a les platges done una xicoteta empenta al corriol camanegre. Des de fa uns anys, les mesures de conservació propicien una lenta i progressiva recuperació a determinades zones. Per al futur, però, és imprescindible la conscienciació. “S’ha de fer més pedagogia. Cal entendre les platges no com a sorrals d’un parc infantil, sinó com un ecosistema viu”, reclama Ricard Gutiérrez. “El medi natural és casa nostra, però ens hem de comportar com una espècie més, no com un depredador”, conclou.