El naufragi del neoconservadorisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges



L'any 1964 el senador de l'estat d'Arizona Barry Goldwater es va convertir en el candidat republicà a la presidència dels Estats Units. La seva candidatura, tot i que derrotada per l'hereu del difunt Kennedy i candidat demòcrata Lyndon B. Johnson, va posar el ferment per un canvi revolucionari dins el pensament conservador americà. Amb Goldwater es va consumar el desembarcament al partit republicà d'un nou conservadorisme. Fins aleshores, ser conservador als Estats Units significava la preservació de les estructures econòmiques i polítiques existents, sense grans canvis. En l'estela del pensament conservador anglosaxó, a l'estil d'Edmund Burke -coetani i fervorós enemic de la Revolució francesa-, el conservadorisme americà evitava la teoria i la ideologia, uns mals propis d'esquerres diverses. La practicitat conservadora evitava, simplement, tot canvi.

Amb Goldwater el conservadorisme va deixar de ser una mera preservació de l'statu quo: es va tornar radical i revolucionari, és a dir, reaccionari.

L'historiador i professor americà de Columbia University Mark Lilla acaba de publicar una recopilació d'articles assagístics al seu llibre The Shipwrecked Mind (2016). En aquesta obra dispersa, Lilla ofereix un tímid fil argumental que analitza l'existència del pensament reaccionari. Per a Lilla, ser reaccionari no és cap insult, sinó que defineix una posició política i ideològica essencialment moderna: la resposta radical d'un conservadorisme a la ideologia contrària. En aquest sentit, Lilla remarca que el fenomen més important en el naixement de la reacció moderna és l'instant en el qual el pensament conservador assumeix l'estructura ideològica i el combat ideològic radical propis de la revolució per a l'aplicació d'un programa polític "de dretes". Ja no existiria preservació, ni s'evitaria el canvi: la reacció conservadora abraçaria el canvi radical per tal de consumar un projecte ideològic.

Lilla té present el neoconservadorisme americà nascut el decenni de 1950 que Goldwater va convertir en ideologia vàlida del partit republicà. Lilla també té present la genealogia de la reacció en tant que radicalisme polític nascut en la contrarevolució europea del segle XIX, que rebutjava els plantejaments de preservació de statu quo del Congrés de Viena de 1815 i advocava per avançar un programa propi del que seria el primer conservadorisme ideològic modern. Lilla, amb tot, no esmerça esforços a distingir massa la reacció neoconservadora contemporània d'un altre radicalisme reaccionari del passat segle: el feixisme.

En realitat, Lilla no pot deixar d'amagar la seva connexió neocon. En la seva joventut va ser editor del The Public Interest d'Irving Kristol, un nom crucial en la intel·lectualitat de la reacció neoconservadora americana. La fixació erudita de Lilla amb el moviment ideològic mostra les debilitats d'entendre un passat. Això no obsta que l'anàlisi de Lilla sigui de les més afinades del panorama intel·lectual i acadèmic americà, en obert xoc amb el també historiador americà al Brooklyn College Corey Robin. Autor de The Reactionary Mind (2011), el radical socialista Robin passa pel boc gros la comprensió genealògica del conservadorisme modern amb una visible aprensió ideològica que Lilla, pel lligam passat, no té.

Tot i així, la manca d'aprensió de Lilla no li evita de situar els orígens del pensament neoconservador americà -i la culpa primigènia- en un grup d'exiliats alemanys. Acusar figures neoliberals o conservadores com Eric Voegelin, Leo Strauss o Friedrich Hayek (aquest darrer arribat el 1950 des de Londres) connecta amb la mateixa vilificació d'un altre grup d'exiliats alemanys, els marxistes de l'Escola de Frankfurt Theodor Adorno, Max Horkheimer o Herbert Marcuse. Aquesta vilificació dels exiliats alemanys marxistes és sistemàtica dels neoconservadors d'avui, que denuncien la preeminència filosòfica d'un sistema de pensament de "crisi" i "derrota" marxistes.

Al dellà de les genealogies, el gruix de la càrrega intel·lectual neoconservadora prové de les figures americanes nadiues que van acabar a l'entorn de Goldwater aquelles eleccions presidencials de 1964.

L'autor i polemista amerià William F. Buckley va fundar la revista neoconservadora insígnia National Review el 1955. La seva influència personal va propiciar la creació en si d'una ideologia neocon sistemàtica, lligada al sistema filosòfic aristotèlico-moralista de Strauss i a una vindicació cristiana de la societat i la seva moral. L'objectiu final era, com en la revolució proletària marxista, messiànic: la consumació d'un govern neocon que engegués la seva revolució reaccionària, i trencar amb tot el bagatge liberal i progressista consensuat i en vigència en el govern i la cultura política americans.

Amic i família política de Buckley, el també autor i polemista americà L. Brent Bozell Jr. va anar més enllà. La seva utopia passava per l'establiment d'un Estat cristià, obertament confessional -Bozell va obrir el reeixit gir neocon explícitament catòlic. El seu model neocon depassava la retòrica del que també s'ha anomenat constitutional conservatism. Molt probablement, la radicalitat de la teologia política de Bozell va ser el detonant que decidís anar a viure amb tota la seva família a l'Espanya franquista nacional-catòlica el 1965. Tot i poder viure en la plenitud del paradís terrenal neocon franquista, Bozell no va abandonar la seva militància a Amèrica.

En l'èpica de la forja del neoconservadorisme americà a l'entorn de Goldwater, Harry Jaffa ofereix la baula que relliga Buckley i Bozell amb els demòcrates i comunistes renegats dels New York Intellectuals -com Kristol- que van ser primigenis intel·lectuals neocon. Jaffa va estudiar amb Strauss a la New School de Nova York i va encaminar la seva militància en la depuració d'una teoria netament neocon d'ençà de 1964 en la seva plaça de professor al Claremont Men's College de Califòrnia. Va ser a Claremont que Jaffa i els seus deixebles van alinear el reaccionarisme straussià amb les línies mestres dels nous polítics conservadors de Goldwater. A tot plegat, s'hi uní finalment l'obsessió de puresa constitucionalista de la ideologia, òbviament conservadora, dels pares fundadors dels Estats Units.

I així arribem a l'actualitat. Els neocons van tenir el primer apogeu amb Reagan i les culture wars americanes del decenni de 1980. El segon apogeu va arribar amb George W. Bush i la necessitat de respostes després de l'11 de setembre de 2001. Davant la irrupció de Trump i el seu populisme Tea Party revestit de massa tics dels progressistes i sense cohesió ideològica, els neocon s'han dividit. La facció del #NeverTrump batalla contra el candidat republicà per l'aberració que representa a la ideologia neocon, però no ofereixen cap alternativa. Mentrestant, la facció del #Trumpism veu en el candidat la consumació final messiànica de la revolució reaccionària que ha de construir els paradís neocon a Amèrica.

El naufragi del neoconservadorisme americà s'ha consumat. Potser ja va néixer naufragat.

Si vols gaudir d'anàlisis com aquesta abans que ningú, subscriu-t'hi!
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.