El món de les arts escèniques hauria d’aprendre moltes coses del musical en aquests dies de confinament. Fins i tot del literari. Els músics s’han bolcat en les xarxes socials per continuar oferint cançons: hem pogut gaudir de concerts realment extraordinaris. I els escriptors continuen xerrant amb els seus lectors. Cert, els músics poden seguir venent discos i els escriptors, llibres. Però noto entre actors, directors, dramaturgs i companyia una certa por escènica. Saben que seran els últims a tornar a la nova normalitat, la que s’estableixi un cop sortim al carrer.
Des del món teatral nostrat, encara cuegen #coronavirusplays, la iniciativa del dramaturg Jordi Casanovas d’escriure i gravar en vídeo monòlegs breus. I sí, també tenim les obres antigues de molts teatres i companyies disponibles a YouTube o Vimeo. I alguna campanya d’algun festival. Poca cosa més. Res a veure al que s’ha posat en marxa des d’altres àmbits culturals.
A altres països, no es pensin que la cosa millora. Hi ha cosetes. Des d’obres interpretades en directe via Zoom a la companyia d‘Ivo van Hove difonent cada dia un capítol del ‘Decameró’ o Wajdi Mouawad fent un diari de confinament en àudio.
L’altre dia vaig topar amb el director d’una sala de Barcelona camí del mercat. A dos metres de distància, vam intercanviar quatre frases. Em venia a dir que el futur immediat es presenta “terrible”. Ells, rai, deia, que tenen unes bones subvencions per resistir. El problema el patirà la resta. És a dir, el 90% del personal. Vaja, que només se salvaran a curt i mitjà termini els que treballen en estructures públiques, amb la qual cosa estem parlant, bàsicament, de programadors, alguns tècnics i algun artista.
El govern estatal i la Generalitat haurien de respondre ja la pregunta que es fa tothom: quan podrem tornar al teatre? Que la resposta sigui franca, realista. A dia d’avui segur que, més o menys, la saben. I si ha de ser el febrer de 2021, que s’hi atreveixin, la diguin i preparin tota una sèrie de mesures per no matar el sector. Perquè el “pla de rescat” del govern és un bon pla, però molt em temo que no aguantarà l’edifici un any. I si ho fa, caldria que se’n comencés a aixecar un altre (en això de construir edificis som uns cracks) on no pugui tornar passar tot el que està passant.
Per exemple, si existís la figura del “professional de les arts independent”, els intermitents de l’espectacle, gairebé tothom estaria cobert. Seria una mena de renda bàsica per als artistes, els quals, ara mateix, han vist reduïts a zero els seus ingressos. Ho reclama tothom i, es especial, El Col·lectiu, una xarxa de 73 companyies independents que és el grup que millor ha radiografiat el moment.
En un llarg document que han fet arribar al govern proposen un munt de coses. Totes amb força sentit. I amb un objectiu: que el nostre “sistema teatral tan desequilibrat, precari i fins i tot pervers”, com ells el defineixen, deixi de ser com és per sempre. Entre d’altres coses, reclamen un ajuda directa a les companyies i una renda mensual per als professionals. A El Col·lectiu en són 300.
També volen establir “paràmetres de regulació i remuneració a les creadores de l’exhibició on-line d’obres teatrals ja existents en concepte de drets de reproducció, així com de la creació de continguts nous per les xarxes de tercers, que actualment s’estan utilitzant per suplir la programació física a les sales i equipaments”. Això permetria que els artistes poguessin cobrar alguna cosa de tot allò antic que està sortint per les plataformes de vídeo aquests dies. I que nasquessin coses.
Al Regne Unit, per exemple, moltes obres es poden veure a través del BBC iPlayer. TV3 no podria ‘deixar’ la seva web a les companyies, fins i tot el Canal 33, per oferir teatre? I no només obres de Dagoll Dagom, sinó espectacles nous gravats en condicions aquest estiu fins que puguem tornar anar al Poliorama, al Romea o al Lliure. Em puc imaginar veure, a partir de setembre, dues o tres obres a la setmana a les deu de la nit en un canal convencional, que després tothom pugui recuperar en una web.
Les associacions culturals d’arts escèniques de tot l’estat han deixat clar que no volen mitges tintes, que no acceptaran obrir les sales ambun terç de l’aforament, ja que això, diuen, provoca que cap espectacle sigui rendible.
Per primera vegada en almenys una dècada, la Generalitat i les administracions locals hauran de gratar-se la butxaca per evitar que el món cultural s’ensorri. Se l’hauran de gratar de valent. I ja ho estan fent. Però caldrà fer un replantejament absolut de tot i molta imaginació i valentia per a què l’espectacle continuï. Perquè, si no, vindrà una altra pandèmia i estarem encara pitjor que ara.