Gabriel Leung té 47 anys i és un dels epidemiòlegs més importants d’Àsia. És el degà de la Facultat de Medicina a la Universitat de Hong Kong i assessora l’Organització Mundial de la Salut, el Banc Mundial i els governs de Hong Kong i la Xina sobre les seues respostes a la pandèmia. Leung ja va desenvolupar un paper important en la contenció del primer brot de SARS, allà pel 2003.
-Professor Leung: és cert que un confinament total atura el coronavirus, però també atura l’economia i les persones. Quant de temps ho podrà suportar la societat?
-Hem de ser clars: això serà una cursa de marató, no un sprint. Pense que hi haurà un estira-i-arronsa entre la protecció de la salut, la protecció de l’economia i l’acceptació social.
-I quant durarà, aquest estira-i-arronsa?
-Almenys fins que la meitat de la població mundial siga immune al virus. I només hi ha dues formes d’obtenir aquesta immunitat: a través de la infecció i de la recuperació posterior o a través d’una vacuna. Però podem estar nou mesos o fins i tot un any i mig sense una vacuna totalment disponible, efectiva i segura.
-Podríem controlar la pandèmia de manera més intel·ligent i evitar, així, danys col·laterals innecessaris?
-Així ho pense. Però l’objectiu ha de ser assegurar-nos de no col·lapsar el sistema de salut. La capacitat d’aquest sistema influeix, directament, en la taxa de mortalitat. Si col·lapsa, una gran quantitat de persones moriran innecessàriament. Per tant, cal controlar, mitigar i suprimir el brot de tal manera que la quantitat de persones que necessiten cures intensives o aparells d’assistència respiratòria siguen tantes, i no més, com les que el sistema pot atendre.
-Caldria treballar per eliminar el virus?
-No. Ja no podem parlar de tindre zero casos. La contenció ha fet aigües. Necessitem suprimir, o més ben dit, establir cicles de supressió i elevació. Hem d’establir mesures una mica menys dràstiques que la del confinament total i permetre que l’economia es recupere un poc? La resposta és sí. Però cal establir condicions prèvies. Primer, la població ha de tindre un baix risc de contagi, acceptable en termes de xifra d’infeccions diàries perquè els hospitals es puguen fer càrrec com cal dels pacients. Segon, caldria millorar molt l’eficàcia dels tests previs. Això permetria posar en quarantena les persones amb més risc de contagi i aïllar les infectades. Això és difícil si no es fan les proves correctament, cosa que obligaria a augmentar la distància física.
-Vostè pensa que els estats haurien d’enfrontar-se a la crisi amb un enfocament estructurat. Quin seria?
-Cal esbrinar quants pacients contagiats es poden arribar a tractar mèdicament com cal i, després, actuar en conseqüència. Això ho determina la quantitat existent de llits de cures intensives, de metges i d’infermers. Actualment, Alemanya té la capacitat suficient com per atendre altres pacients europeus. I això és magnífic.
-La xifra de llits és el factor més important?
-No. Caldrien més criteris. Quina societat està disposada a acceptar que hi ha persones que necessiten assistència respiratòria i que podrien morir? Hi ha d’haver una acceptació social.
-I això com es decideix?
-La població dirà als polítics fins a quin punt són capaços d’assumir segons quines realitats. Hi ha alguns llocs en què, per la raó que siga, són molt poc tolerants amb les adversitats. En altres llocs tenen més tolerància. No crec que en tots els països tinguen els mateixos criteris.
-Per què hauríem de tolerar les calamitats?
-Cal tindre present que cada any la grip mata moltes persones a Europa. Fins i tot desenes de milers de persones en són víctimes mortals. Però això no provoca avalots. Per tant, sembla que aquest nivell de mortalitat és acceptable. A ningú li agrada, però es tolera. Ningú demana zero morts per grip. Però si la capacitat de les unitats de cures intensives es veu superada, llavors se sobrepassarà una línia roja. Cal trobar el límit de la tolerància de la gent.
-Com reduïm l’epidèmia a un nivell més controlable?
-Si hi ha un brot sostingut, com a la majoria d’Europa, cal un cop de maça per reduir la taxa de transmissió real del virus a un nivell inferior a 1. Aquesta taxa, però, ha d’estar molt per sota d’1 per arribar a un nivell suficientment baix com perquè puga ser acceptat.
-Com de baix?
-Una taxa de transmissió real del virus equivalent a 1 significa que per cada persona infectada, tant si es recupera com si mor, hi ha un reemplaçament amb una nova infecció. Si la línia de base és un miler d’infeccions diàries, hi haurà mil casos nous per dia. Per tant, el que cal fer és reduir aquesta taxa a molt per sota d’1 durant un període prolongat, de tal manera que els casos nous es reduesquen a 20 per dia. 20 nous casos al dia és una xifra que es pot controlar. Caldria saber a quin nivell hem de mantenir aquesta taxa.
-Alemanya té una taxa que s’aproxima a 1, segons dades de l’Institut Robert Koch, el centre de control de malalties del país. I alguns polítics ja parlen d’aixecar algunes de les mesures restrictives.
-Cal ser molt curosos a l’hora de fer estimacions amb aquesta taxa de transmissió real del virus. No és una estimació trivial. Si suposem que la taxa està per damunt d’1, crec que seria massa prompte per parlar de qualsevol mena de relaxació de les mesures. El que cal és fer que la taxa se situe per davall d’1 i després determinar quina quantitat diària de casos nous correspondria a un nivell acceptable.
-Com podrien les autoritats recopilar dades per obtenir una perspectiva realista, en temps real, de la rapidesa amb què es propaga el virus?
-Vostès tenen molts bons epidemiòlegs a Alemanya. Segur que poden fer servir aquesta taxa com cal. Generalment, l’obstacle de la taxa de transmissió real del virus és doble. Primer, cal obtenir-la de manera precisa. I segon, cal complementar-la amb les dades de mobilitat social que ens proporcionen els telèfons mòbils i els sistemes de geolocalització sense violar la privacitat de les persones. Una vegada es resolguen els principals problemes tècnics, caldrà que les autoritats utilitzen la taxa per prendre decisions.
-La tecnologia jugarà un paper important en aquesta crisi?
-Podria ser. Vostès, els alemanys, són líders en tecnologia. Amb la part tècnica no hi haurà cap problema. Cal canviar la mentalitat per dependre més de la tecnologia.
-Els recomptes diaris no són fiables?
-Mai no saps el que estàs comptant. Hi ha un retard habitual i mai no saps quin és, aquest retard. Quan la taxa de transmissió real del virus és competent, aquesta es pot complementar amb les dades de mobilitat.
-En un país gran com ara Alemanya, hi podria haver diferents taxes en diferents ciutats i, per tant, diferents enfocaments?
-Per descomptat que cal fer estimacions subnacionals. Es necessiten molts més matisos per poder enfocar amb precisió màxima les mesures que calga imposar.
-Es podria donar la situació en què una ciutat haja de restar tancada mentre que l’altra puga aixecar les restriccions?
-Si la dinàmica de l’epidèmia exigeix fer això, caldrà fer-ho. Frankfurt i Munic podrien desenvolupar polítiques diferents perquè l’epidèmia així ho exigeix.
-L’equitat podria suposar un problema en aquest sentit?
-No. Del que es tracta és d’establir mesures precises i específiques en distints llocs i en diferents punts de la pandèmia.
-Els joves haurien de poder eixir més al carrer?
-Crec que tractar d’una manera les persones amb menys risc de contagi mentre protegim les més vulnerables és un sistema que no funcionarà. Perquè segurament la població no està disciplinada a un nivell quasi militar.
-Hi ha informes a Alemanya, especialment els referits a la població més jove, que revelen que no s’està preservant la distància social requerida de manera suficient. Hauríem d’estar preocupats?
-Per descomptat que ho hauríem d’estar. Especialment quan ens trobem en la fase de creixement d’una epidèmia. És absolutament obligatori, si el que es vol és minimitzar la mortalitat, el manteniment de la distància física en tota la comunitat, i que aquesta siga acceptada tant per part de la gent jove com de la gent gran.
-Aleshores, si contemplem el nostre futur, caldrà aixecar i imposar de manera alternada aquestes mesures de confinament i restriccions?
-Abans que hi haja una vacuna disponible, em fa l’efecte que aquesta serà la nova mortalitat.
-Wuhan ha acabat amb el confinament. Això vol dir que una nova etapa de tancament generalitzat arribarà prompte?
-No. Només caldrà fer això quan l’epidèmia estiga totalment fora de control. Existeixen nivells de mesures de distanciament, des del tancament de les escoles fins el tancament d’una ciutat sencera, quan no es permet que ningú isca de casa. El que crec que veurem són mesures de distanciament físic molt menys dràstiques, perquè podrem detectar les primeres noves cadenes de transmissió suficientment prompte com per capturar-les. Això ens permetria no tornar a entrar en una etapa de bloqueig total. Entraríem, en tot cas, en una etapa a mig camí entre la supressió i la permissivitat que ens permetria imposar mesures menys dràstiques.
-Com és que Hong Kong s’ha mantingut tan bé durant aquesta crisi?
-No m’agradaria confiar-me. Estic molt alerta sobre el nostre brot. Fins ara n’hem mantingut el control.
-El país estava millor preparat després de l’experiència amb el SARS l’any 2003?
-Per descomptat. Aquest episodi va deixar una empremta sociològica que està molt arrelada a la mentalitat de Hong Kong.
-Ens calia una experiència com aquesta a Occident?
-Crec que tothom restarà en alerta màxima després de la COVID-19. Quan tot estiga resolt caldrà fer una revisió absoluta del control de les infeccions, de la salut pública i del control de les epidèmies. Però per arribar a aquest punt encara ens falten uns mesos.
-Acabarà això amb la pràctica cultural de saludar-nos amb el contacte entre les mans?
-No ho crec. Això regressarà.
-Com han de preparar-se els científics per lluitar contra aquesta pandèmia?
-Cal resistir. Ens hem d’assegurar que fem la millor ciència possible i que sabem que la fem per mantenir segures les persones. I cal ser absolutament resistent a les pressions externes.
-A què hauran d’estar atents els científics?
-Les pandèmies no tracten només de ciència. També tenen un vessant polític. Els científics hem d’oferir consells honestos, imparcials i sòlids als nostres líders polítics. Crec que aquesta interacció sovint ens resulta difícil i desafiant.
-Els països rics probablement podran lluitar contra tot això. Però, què fem amb els altres països?
-Si els països més rics del món no s’uneixen de manera deliberada i conscient amb un sentit clar de solidaritat global, veurem que entre els països menys rics hi haurà una gran manca d’equitat a l’hora de lluitar contra la COVID-19. És a dir, si no fem res, veurem com moren persones tot i tindre, nosaltres, disponibilitats de llits a les UCIs i la capacitat d’oferir atenció mèdica. No podem permetre que això passe.
-El món s’està unint?
-No ho sé. Això caldria preguntar-li-ho als polítics. Necessitem líders mundials que defensen el sistema de salut i els drets humans. Líders convençuts que cal defensar tot això.
-Sembla que l’única estratègia real per superar la crisi és una vacuna. Sabem si la trobaran?
-S’estan fent més d’un centenar d’estudis diaris i, per tant, n’hem de tindre esperances. Però no n’estem segurs.