Jaume Queralt era fill d'exiliats republicans, que van marxar de Catalunya el 1939. Va nàixer a la vila de Barran (Occitània) el 1941, però aviat la família es va traslladar a la Catalunya Nord, concretament a Bages (Rosselló). Queralt va cursar la secundària al Liceu Aragó de Perpinyà i va treballar molts anys al Museu de Belles Arts de Perpinyà, una feina que va simultanejar amb la de redactor de Cultura del diari L'independant a Perpinyà.
L'escriptor Joan Daniel Bezsonoff, amic personal de Queralt, afirma que el poeta «tenia una cultura universal i tot l'interessava, però sobretot es va especialitzar en diversos savis catalans del segle XIV i un músic del temps de la revolució francesa, Francesc de Fossà (Perpinyà, 1775-París, 1849), que estava considerat com el Haydn de la guitarra». Queralt buscava correspondència i noves dades sobre aquests personatges i, últimament, els divulgava sobretot en el seu bloc.
En català va escriure sobretot poesia. El 1987 va ser finalista del premi López Picó de poesia amb l'obra Sense recança de l'escalp. Queralt va signar les seves poesies amb diversos heterònims, entre els quals Met Barran (en record de la seva vila natal), Lleó Elnap, etc. També és autor dels poemaris Atac del virus (1991), Ramellet vivesià (1992) i La llet no m'emborratxa (2001). Bezsonoff opina que Queralt tenia una poesia, de vegades, difícil i altres vegades molt popular i de gran bellesa, com ara el poema «Tu anaves». Assegura que la seva gran timidesa potser el va allunyar del gran públic i del mercat de la Catalunya Sud. «No cercava la fama. Era molt tímid però tenia un sentit de l'humor extraordinari i, de tant en tant, et podia llançar una mena de fletxa d'humor molt certera», explica Bezsonoff.
Jaume Queralt va tenir un vessant molt important com a divulgador històric. Va ser dels primers que va parlar dels camps de concentració on van ser confinats els refugiats republicans de la Guerra Civil. Va trencar aquell silenci amb un llibre que es titulava Vous avez la memoire courte (Teniu la memòria curta). El títol ve d'una famosa frase del mariscal Petain va pronunciar el 1940: «Francesos, teniu la memòria curta». Aquella obra, signada amb Xavier Febrés i René Grando va ser una obra cabdal per a la recuperació de la memòria d'aquells camps de concentració. L'editorial El Trabucaire va reeditar aquesta obra, revisada i ampliada, el 2009 amb el títol Camps du mépris. Des chemins de l'exili à ceux de la resistance. 1939-1945 (Els camps del menyspreu).
Queralt també va treballar a l'ajuntament de Perpinyà, al departament d'Acció Cultural, sobretot durant l'etapa que va ser batlle Jean Paul Alduy, amb el qual també l'unia una relació d'amistat. Tot i això, diu Bezsonoff, «no era un home de partit. No era ni independentista ni jacobinista. De fet, no es volia comprometre sinó mantenir-se en la seva torre d'ivori. Tot i això, no cal dir-ho, era un ferm defensor del català».
Sobre Queralt es diu que coneixia tothom i tothom el coneixia. «Era un senyor que coneixia tot déu -confirma Bezsonoff-. Un amic meu em comentava que anava amb ell, a les tres o les quatre de la matinada, per l'avinguda de l'Estació de Perpinyà i, de sobte, s'atura un cotxe, surt en Leo Ferré i diu 'Queralt, que fas per aquí?'». Fins i tot una de les estrelles més rutil·lants de la chanson française aturava el cotxe a la matinada per saludar el poeta nord-català. També coneixia molt l'escriptor francès Roger Peyreffite, que el cita a les seves memòries, i en Jacques Brel -segons L'Independant- tot i que l'amistat personal més profunda la mantenia amb el cantant nord-català Pere Figueres.
Bezsonoff afirma que era «molt amic de les noves tecnologies i ja no volia publicar» en paper. Pensava que amb el seu bloc era un bon lloc per anar a llegir els seus escrits. La majoria d'escrits són en francès perquè hi ha molt assaig i articles culturals que havia publicat a L'independant però també hi ha poesia en català.