La Xina en xinès es diu “Xung Kuo”, el Regne de Centre, i allí tots els mapes escolars representen el país al centre del món. Fins i tot els instituts estrangers tenen prohibit exhibir a les seves aules cap altre mapa que no sigui l’oficial. L’ideograma de la paraula “Xina” reforça aquesta idea: és un quadrat (perquè la terra és plana) amb una barra que el parteix en dues meitats (és a dir, ells son la gent del mig del món). Llunyans i fabulosos, els xinesos han estat durant segles per a Occident un motiu de sorpresa i d’exotisme. De fet, la conquesta d’Amèrica no s’hagués produït mai si Colom no s’hagués entestat a trobar una ruta per accedir al que creia que eren les fabuloses riqueses de “Cipango”. Els romans sabien que existia un país llunyà i inabastable perquè hi comerciaven a través de la Ruta de la Seda; i fins i tot sabien que hi governava la dinastia dels Quing – d’aquí el nom llatí. Mai no hi van arribar perquè a l’altura del l’actual Afganistan diverses tribus barraven el pas de manera expeditiva a tot occidental que s’hi acostés. Hi ha erudits que consideren dubtós, fins i tot, que Marco Polo hagués estat realment a la Xina, que ell anomenava “Catai”, perquè les descripcions que n’ofereix sembla que no quadren. La història de com els àrabs aconseguiren robar als xinesos els secrets de la fabricació de la seda i de com la seda esdevingué el motor econòmic del nord de França i de Lió donaria per a escriure moltes novel·les d’aventures, però és rigorosament verificable. La fascinació per l’Orient llunyà ha mogut la història d’Occident tant com la por a l’Occident colonialista marca la història xinesa des de finals del segle XIX. Ignasi de Loiola i els jesuïtes tingueren una autèntica obsessió amb el tema, fins a aconseguir que un dels seus, Mateo Ricci, en xinès Li Mǎdòu (1552-1610), fos astrònom i conseller de l’Emperador Wanli. La Xina, tant o més que l’Índia, va ser el gran maldecap colonial anglès durant el segle XIX perquè els obrers anglesos prenien opi xinès per suportar les llarguíssimes jornades laborals i calia assegurar-se un tracte comercial preferent.
Coses que cal saber
Els Occidentals no sabem gran cosa sobre l’Àsia ni sobre l’Àfrica, però en canvi xinesos, indis i africans ho saben gairebé tot sobre Occident, entre altres raons per una qüestió òbvia: durant els segles XIX i XX han hagut de patir el colonialisme i n’han après a un preu molt alt. Quan es parla de la Xina avui és important entendre que en més de 2.000 anys d’història l’Imperi del Centre no havia conegut mai mig segle seguit de pau. A la II Guerra Mundial van morir uns 17,5 milions de civils i quasi quatre milions de combatents xinesos i el record de la fam perllongada encara plana sobre el país. La prosperitat xinesa té escassament quaranta anys: des de 1980, quan fou jutjada la cúpula dels hereus de Mao, l’anomenada “Banda dels Quatre (“Sì rén bang”, en xinès) i s’inicià l’obertura econòmica. Per tant, les generacions més grans estan disposades a acceptar totes les restriccions governamentals si serveixen per estalviar-se guerres i misèries; i els joves (igual que aquí) s’interessen més pel consum que per la política.
Qualsevol xinès mitjanament culte només sap tres coses de geopolítica mundial: que els japonesos son gent molt sofisticada i elegant, que els coreans son menyspreables i que els anglesos son odiosos. Les raons per les quals xinesos i japonesos detesten els coreans s’escapen a la ment occidental. En canvi, la soterrada i contradictòria admiració pel Japó és fàcil d’entendre, malgrat la bestialitat de la darrera guerra. La Massacre de Nankín de 1938, amb més de cent-mil xinesos assassinats en sis setmanes (algunes fonts tripliquen la xifra!) és un dels records que el règim xinès manté més viu com a base de la política patriòtica. Però en l’imaginari popular xinès està molt viu encara el tòpic que els japonesos son gent culta , fet que l’elit xinesa valora d’una forma sorprenent. Sun Yat-sen, el pare de la pàtria xinesa, i Zhou Enlai, l’etern primer ministre de Mao (de 1949 fins a la seva mort el gener de 1976) havien estudiat al Japó i això sempre els va donar una aura intel·lectual. Pel que fa als anglesos, el record de la guerra de l’opi i de la humiliació imperialista és ben viu. En privat, i només si sou molt amics, un xinès us reconeixerà que a ell tota la música clàssica europea li sona igual. És música militar.
Democràcia?, dispensin!
La Xina fa 9.597.000 quilòmetres quadrats i ocupa cinc fusos horaris, tot i que per llei només es fa servir el de Pequin. I tan sols ha estat unificada de debò durant una mínima part de la seva història. Paradoxalment les dues guerres de l’opi (1839-1842 i 1856-1860) i les derrotes patides contra els anglesos foren el que més ajudà a créixer la consciència nacional xinesa. Pertànyer a l’ètnia majoritària (els han) s’ha valorat, amb arguments clarament etnicistes, per sobre de la identitat regional, que el govern comunista ha intentat esborrar de manera continuada. Aconseguir que cada cop més joves xinesos parlin el xinès de la televisió oficial (i no el pequinès o el cantonès, etc.) ha estat un dels esforços més importants de l’escola i del partit comunista des de fa més de mig segle. És important entendre les particularitats històriques de Xina i l’especificitat de la seva cultura per comprendre la seva curiosa cultura política, barreja de comunisme autoritari i d’ultraliberalisme, i la seva torturada relació amb la tecnologia.
Quan es parla del sistema autoritari i orwellià del Big Data i del perill del seu sistema de crèdit social per a les llibertats democràtiques, el primer que cal entendre és que Xina no ha tingut mai democràcia en el sentit estrictament parlamentari i passablement liberal. En xinès la paraula democràcia no existeix o, més ben dit, el “minzú”, que es tradueix per democràcia, vol dir una altra cosa. És una paraula composta per “min” (poble) i “zu” que significa clan o grup, però també “ajudar” i que no incorpora cap idea de poder popular. El xinès mitjà no concep que democràcia impliqui llibertat de vot o que els electes siguin els seus representants. Per a ell son senzillament gestors.
Com a Sicília, on la màfia és popular perquè ajuda els pobres i paga equips de futbol local, o com a Andalusia, on encara està viva la imatge del “bandido generoso”, a la Xina s’accepta que un polític robi, si en reparteix una mica i afavoreix els seus. Com diu un dels xéng yǔ (frases que tots els xinesos se saben per cor) més famosos; “Ser presumptuós” (en xinès: “zì zuò cōngmíng”) és perillós. La millor política consisteix en una sàvia administració simultània de paternalisme i favors. Res, d’altra banda, que no hagi practicat el PP a tants ajuntaments valencians. Però cal anar amb compte si no ajudes els qui t’han fet pujar, perquè et denunciaran si et veuen feble; i les conseqüències poden ser dramàtiques. Igual que a Espanya, els contactes personals (en xinès "guanxi") son la base de la projecció individual per a la majoria de la gent. El partit comunista és despietat amb els quadres que han caigut en desgràcia. El cas de l’expresident de la Interpol, Meng Hongwei, condemnat a 13 anys de presó el gener d’enguany després d’haver estat desaparegut durant dos anys és el més conegut a Occident, però no l’únic dels darrers temps. Des del mes de març està en marxa la campanya anual per fer tornar, de bon o de mal grat, funcionaris corruptes fugits a l’estranger. Si entreu al web Xinhuanet en espanyol o poseu al cercador “Red Celestial 2020” (és el nom de la campanya) trobareu que expliquen molt orgullosos que els primers 11 mesos del 2019, l’operació ha repatriat “1.841 fugitius” (sic) i 560 milions de dòlars de guanys il·legals. Que una operació d’intimidació policial a nivell internacional es digui “Red Celestial” té fins i tot un punt de poesia.
No s’entén el paper de la vigilància amb Big Data a Xina si no es comprèn la importància de la corrupció i el despotisme del poder. Des de fa segles, la Xina ha estat un país ultracentralizat i dirigit per una casta burocràtica que mai no havia de retre comptes a ningú. Ni tan sols als déus, perquè en la religió popular xinesa els déus poden ser comprats amb ofertes en metàl·lic. Entre 1406 i 1420, la dinastia Ming bastí la Ciutat Prohibida de Pequín, un complex que alberga 980 edificis i des de la Ciutat Prohibida -que ja de per si té un nom prou explícit!- s’ha governat la Xina a través de funcionaris que eren triats en un sistema d’oposicions memorístiques i duríssimes que exigien fins i tots dècades de preparació. El Partit Comunista només ha canviat de lloc els ministeris i els ha dotat de més eficàcia, però el despotisme funcionarial és una tradició històrica. Actuar com un alt funcionari a la Xina antiga o ser-ho en l’actual sistema comunista no representa cap especial diferència. Aprovar els exàmens i ascendir en l’escalafó, implica saber-se de memòria milers de planes però dona dret a actuar com un petit reietó que pot fer absolutament tot el que li vingui de gust una vegada és enviat, com a delegat del govern central, al racó que controlarà amb mà de ferro. Tenir més de dues o tres concubines actualment és perfectament normal entre els caps del partit comunista xinès fins i tot en grans capitals. I l’exemple de Mao, personatge d’un apetit sexual considerable, sempre ajuda. El nivell de corrupció xinès deixa la Gürtel hispànica com un grup d’aprenents ingenus. El Partit Comunista basa el seu poder en la censura i en la repressió però, vista la història, els xinesos el consideren una màfia benèvola i, per tant, no és esperable a curt termini una revolta contra unes elits cada que, això sí, cada cop són més insolents.
Posades així les coses...
El sistema de crèdit social xinès i l’ús de la tecnologies per al control s’explica per les particularitats de la cultura xinesa. Donat a conèixer públicament pel partit comunista l’any 2014, el pla per estendre la videovigilància ha de culminar enguany, si la covid-19 ho permet. Amb tot, molt possiblement ara només s’està en la fase de planificació i extensió de la maquinària de control. Els usos més concrets, intensius i repressius, vindran després quan la immensa quantitat d’informació determini fins als és mínims detalls la vida quotidiana i faciliti usos preventius – i no tan sols punitius– de la repressió a gran escala. Però ja inquieta ara fora de les fronteres. El govern d’Austràlia, on viuen uns 650.000 xinesos, està seriosament preocupat per la possibilitat que el sistema sigui usat per controlar també comunitats a l’exterior. Què es pretén aconseguir amb el sistema de crèdit social? El document aprovat en 2014, i consultable al web oficial del govern ho diu textualment: “Accelerar la construcció del sistema de crèdit social és una base important per a implementar completament el concepte de desenvolupament científic i construir una societat socialista harmoniosa. És un mitjà important per a millorar el sistema econòmic del mercat socialista”. En definitiva, la tesi de les autoritats és que un sistema econòmic sòlid s’ha d’edificar sobre la confiança i que una cultura de la corrupció és el pitjor perill per al sistema. En conseqüència, vigilància màxima i llenya al mono.
A diferència del que passa amb molts algoritmes d’empreses occidentals que –començant pels criteris de classificació de Google– son rigorosament privats i secrets, a la Xina les planes de qualificació i els seus criteris son accessibles a tothom i les empreses, majoritàriament privades, que les gestionen han d’explicar públicament el seu finançament, les seves despeses en investigació, el compromís social i el compliment de les normes de seguretat laboral i de sostenibilitat així com la gestió i qualificació dels seus socis comercials. L’objectiu que el president xinès Xi Jimping ha establert és la confiabilitat total i això abasta tant els ciutadans com les empreses. Les dades son recopilades per les grans empreses igual que pels ajuntaments o les empreses locals. Son sistemes diferents que actuen de manera independent però concertades. El gegant de les comunicacions Huawei i portals com Alibaba o Tencent entreguen informes de xats de de més de dos mil milions d’usuaris. I VisionVera envia perfils de moviment a través del reconeixement facial. S’han desenvolupat sistemes que permeten fins i tot identificar una persona per la seva manera de caminar a cent-cinquanta metres de distància. Disposar de totes aquestes informacions combinades en la base de dades dona al govern un poder d’escrutini brutal. Però l’interessant del sistema és que tracta tothom igual. Les dades també les té a l’abast qualsevol ciutadà i es fan servir en la vida diària. Sí, com és molt habitual, un noi demana per festejar a una companya de la universitat, aquesta consultarà prèviament el crèdit social del candidat per saber si la relació te futur. Cas que el noi tingui un mal expedient universitari o estudiï en un centre poc prestigiós la relació no prosperarà. Però el mateix farà el banc si se li demana un crèdit o una escola de secundària per saber si els pares dels seus alumnes pagaran a final de mes. Per ara no hi ha un únic sistema de crèdit social. Els governs locals disposen dels seus sistemes propis i també companyies privades com Ant Financial o Sesame Credit, creada per Alibaba, tenen registres socials on s’informa del puntatge dels clients, sense cap protecció i sense cap garantia en el cas que algú hagi estat incorrectament puntuat. Teòricament hom pot apel·lar als tribunals, però a Xina l’objectivitat dels tribunals és una hipòtesi dubtosa i d’impossible verificació.
Pronòstics complexos
La regla és clara: “Si segueixes les normes seràs recompensat, però qui les violi serà castigat i si és una empresa serà degradada en conseqüència". Ara per ara és arriscat preveure si el sistema tindrà efectes positius o negatius quan a finals de 2020 estigui introduït arreu de la Xina. Per una banda el que es busca és un sistema capaç de crear la suficient confiança social com per garantir un clima d’estabilitat política que consolidi el progrés material. Qui compleix les normes té premi en forma de punts. No arrossegar deutes i pagar a temps, donar sang, cuidar els pares, etc. té recompensa. Lloar el govern o consultar diàriament des del mòbil la premsa oficial puntua molt alt. Evidentment, fer trampa als jocs online, passar-se els semàfors en vermell, menjar – i encara pitjor beure! – al metro, fumar a l’hospital o llençar papers a terra, resta punts. Fer burla d’un professor no és concebible. Deixar de visitar la família o pertànyer a un grup religiós no aprovat pel govern (com és el cas de l’Església Catòlica romana, brutalment perseguida al llarg de dècades) porta definitivament al pou de la marginació.
“L’ideal suprem és vèncer l’enemic sense batalla”, va escriure Sunzi a L’Art de la guerra (hi ha traducció directa del xinès a cura de Seán Golden i Marisa Presas, Abadia de Montserrat, 2019). Sunzi (544 aC - 496 aC) correspon més o menys de l’època dels presocràtics, però encara resulta un bon guia per entendre la mentalitat xinesa. El que el govern xinès pretén amb el sistema de puntuació és lluitar contra una corrupció que ve de segles convertint a cada individu en el seu propi vigilant. Des de 2014 el crèdit social s’ha estat posant a punt a la ciutat de Rongcheng en la província de Hubei, per tal d’ajustar el disseny i l’impacte en la població. Cada ciutadà comença amb 1000 punts. Segons quin siga el seu puntatge se’l classificarà entre una classe entre D (qualificació més roïna amb 549 punts o menys) i AAA (ciutadà exemplar amb 1.050 punts o més). Per sota dels 950 punts no es pot dormir en hotels de primera categoria o ser escollit per a càrrec públic i només per sobre de 750 es pot aconseguir un visat per a la zona Schengen. La puntuació més alta permet accedir a un automòbil, el somni humit de la classe ascendent, o contractar assegurances a bon preu i portar els xiquets a una escola on es faci classe en anglès, que és el súmmum de la distinció entre els alts funcionaris comunistes. El grup C (entre 600 i 849 punts) entra en el nivell “d’advertiment” i pot esperar controls regulars de la policia. Pertànyer al grup D fa impossible que els fills puguin anar ni a la pitjor universitat, que et lloguin un pis o que s’aconsegueixin bitllets de tren de manera habitual. Tenir tracte amb estrangers sense autorització o, encara pitjor, ser catòlic, condemna directament a la marginació informàtica. La màquina és sàvia i coneix el número de targeta de crèdit dels dissidents. Però el sistema encara no està unificat a nivell nacional, de manera que és prematur fer-ne un judici i, especialment, és una incògnita saber com evolucionarà. L’èxit del sistema de punts està molt vinculat a la manera com s’ha implantat. En tot moment el govern ha intentat per passar el control com un joc, usant les tècniques del que en psicologia educativa s’anomena “gamificació”. Igual com s’espera que els nens aprenguin jugant, el sistema també apareix com un joc que dona premi (casa, cotxe, etc.) a qui es comporta com està manat.
Seria un error considerar el sistema de crèdit social com el contramodel absolut de les democràcies occidentals o somriure pensant que es tracta d’una peculiaritat xinesa. Per una banda podria ser que el sistema tingui èxit, moralitzi les relacions socials i eviti la corrupció dels polítics. Si posar milers de càmeres al carrer i treure punts als qui no es comporten com cal és eficaç tard o d’hora algú (i no necessàriament un polític) proposarà copiar l’experiència en nom del bé comú. Ciutadans, no sempre conservadors, però farts de l’incivisme i de la brutícia, acceptarien de bon grat menys llibertat a canvi de carrers nets i autobusos sense mal educats; cosa que acabaria per portar el model a Occident d’una manera democràtica. De fet, el sistema de punts pacifica la vida quotidiana, cosa que no té per què resultar impossible en una democràcia, però que costa molt d’aconseguir tan sols amb apel·lacions ben intencionades a la bona educació. La propaganda xinesa es felicita perquè des que s’ha implantat el carnet per punts han disminuït els impagats i els automòbils s’aturen més per deixar pas als vianants, pràctica que fa poc era desconeguda a la Xina. La pràctica de l’avergonyiment públic, el “name and shame” anglosaxó, tampoc és tan estranya a Occident. Twitter no fa altra cosa. I molts governs l’usen, sobretot amenaçant la reputació dels seus adversaris. De ben segur a molts ciutadans els encantaria saber quins veïns de la seva escala defrauden a hisenda, si el cunyat guanya tants calers com diu o si la botiga de la cantonada recicla correctament les escombraries. Si amb un carnet per punts es pogués aconseguir que al parc, finalment, no hi hagi ni papers ni caca de gos això el faria desitjable per a molta gent. A Europa com a Amèrica milions de persones estan convençudes que ser un polític i ser un corrupte és la mateixa cosa; un sistema informàtic de control els semblaria magnífic. La Xina ja té la tecnologia necessària i estarà encantada de vendre-la a un preu raonable. I no sembla gens clar que la gent del carrer la rebutgés.