La llarga nit dels malalts vivents

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per alguna estranya relació d'idees aquests dies m'ha vingut a la ment una pel·lícula de zombis o similars, no recorde el títol, que tenia com a variant que quan els afectats pel virus -sempre és un virus- es transformaven, alguns d'ells embogien i s'auto-lesionaven arribant en ocasions al suïcidi. La il·luminació em va venir en llegir unes declaracions de la presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, en les quals venia a dir que Catalunya sabia que si es declarava independent no hi hauria corredor mediterrani. L'afirmació és sensacional, d'un antivalencianisme patològic. En la ment dels afectats pel nostre particular virus, qualsevol relació amb el Principat està contaminada. Fins al punt de no discernir on acaben i comencen els interessos valencians.

La traducció pedestre del pensament Bonig és que els valencians som tan conscients del nostre paper històric de fre al "separatismo catalán" (abans era "el expansionismo", i ara també, segons com i què) que fins i tot seríem capaços de renunciar a una infraestructura estratègica de connexió amb Europa. Tot per la causa. Fins i tot un senyor d'ordre com Vicente Boluda, president de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) disculpava la presidenta dient que tothom en algun moment diu ximpleries.

Un episodi més recent és la Declaració de Palma signada pels consellers de cultura de País Valencià, Catalunya i les Illes, que preveu col·laboracions en diversos àmbits per potenciar "el mercat interior cultural". Els estalviaré l'explicació sobre les reaccions. Però els afectats dels virus ho són tant que per tal de negar qualsevol lligam entre els territoris de parla catalana-valenciana-balear són capaços de llançar al fem un acord pel qual, bàsicament, se'ns posa a l'abast un mercat cultural bastant potent a canvi dels nostres esquifits i limitats mercats. Fidels i militants, però limitats.

El PP hauria de ser valent i dir-li al món de la literatura, la dansa, el teatre i els audiovisuals que els valencians tenim un paper heroic assignat que ens obliga a renunciar a un mercat potencial de tretze milions de persones. Que tot el que siga eixir de la província amb bonics productes facturats en la llengua de l'imperi s'accepta -tampoc és que ajuden molt-, però si pretenem fer camí amb la nostra llengua ens hem de conformar amb les molles. Amb Catalunya, ni a la porta de casa. Perquè sent terminal de Madrid ens ha anat fenomenal, on va a parar. I perquè mentre estiguen en aquell embolic de la independència hem de contribuir al cordó sanitari.

Està tot això tan interioritzat que fins i tot el compte oficial de Rodalies de RENFE es permet llançar un tuit posant a parir el conseller Vicent Marzà per "pancatalanista" aprofitant que passava per allà. El virus és tan potent i està tan instal·lat que només anunciar-se que Empar Marco, l'actual delegada de TV3 al País Valencià, seria la nova directora de RTVV, es començà a disparar des de les xarxes. No se li retreia una hipotètica manca curricular, ni la capacitat, sinó el seu càrrec treballant per a la televisió catalana. I les corresponsalies precedents a diaris catalans. Marco és de Godella i té una experiència complida en el món de la comunicació, però això no importa. Du l'estigma. Els pancatalanistes prenen el control de la futura televisió! Ximo Puig presoner de Puigdemont! Els falta fer una crida a les armes. En el fons, qualsevol excusa per obstaculitzar la posada en marxa de la nova radiotelevisió -veurem com serà això- li vindrà bé al PP. De nou, remant a favor dels interessos valencians.

En aquest punt pensareu que no hem contat res que no sapiguem, però l'ensenyança d'aquesta història és que aquesta llarga nit dels malalts vivents perdura, segurament, pels complexos i dubtes de l'altra part. Per més cessions i finor en el discurs que desplegue el govern valencià, la dreta airejarà el vell drap de l'anticatalanisme perquè d'alguna manera ha derivar l'atenció de la corrupció. I perquè, en el fons, continuen pensant -i una part de l'esquerra també- que aquella estratègia els servirà per recuperar el poder. Que presumir de valencians de soca-rel és compatible socialment amb el combat al requisit lingüístic en l'administració, posem per cas. Que per a molts ciutadans promoure la mobilitat sostenible és més delictiu que passar la safata per al partit. Que sols es pot ser valencians i ciutadans com cal a la manera de Bonig.

La dreta ho pensa, això. Però de vegades fa la sensació que una part dels actors del Botànic ho pensen també.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.