L'aleteig del drac sobre les Torres de Serrans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta pel·lícula ja l'hem vista, moltes vegades. La bronca de magnitud bíblica entre els dos gallets del corral de Podem, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, remet a les lluites fratricides de la vella i la nova política quan convergeixen en un mateix espai dues figures de similars aptituds i capacitat d'arrossegar gent. Sols pot quedar un. I en això han estat, amb un entusiasme caïnita i una transparència viral dignes de ressaltar.

En el fons, també hi ha dues visions oposades en tensió, un tipus de conflicte que hem vist moltes vegades a l'esquerra del PSOE: el pols entre carrer i institucions, entre fer oposició i governar, entre la còmoda adolescència de la protesta i la incòmoda (però necessària) maduresa de la gestió. El debat sobre quin lloc ha d'ocupar l'esquerra al món. El mestre Enric Juliana recordava aquesta setmana un episodi ben significatiu i il·lustratiu de Vistalegre I i de tot el que estem parlant.

Aquesta pel·lícula també l'hem vista moltes vegades, potser amb protagonistes no tan joves i atractius des del punt de vista de la narració audiovisual i del poder del timeline. I com a ciutadà (com a periodista és una altra cosa), la de Podem m'ha resultat una funció ensopida i previsible, un artefacte estètic vergonyós, una mena de Sálvame Delux en versió per a La Sexta, com deia algú en Twitter amb molta gràcia.

Tot i que tindria les meues preferències, el resultat de l'èpic Vistalagre II, que s'haurà resolt d'alguna manera després d'escriure aquest article, m'importaria bastant poc. Si no fóra perquè tots els moviments que es produeixen en la política estatal tenen efectes perversos sobre la situació política del País Valencià. Més que estar sotmesos a les conseqüències de l'aleteig d'una papallona, a nosaltres el vent de Ponent ens afecta com si es tractara del batre d'ales d'un drac immens, capaç de fer trontollar les Torres de Serrans.

L'arquitectura del Botànic i dels governs municipals d'esquerra és molt fràgil. La tensió entre el que es podria fer i el que es fa en realitat està generant un creixent sentiment de frustració i desencís, de vegades hiperbòlic, que podria derivar en la temuda abstenció progressista. I el poc que es fa es té la sensació que també podria generar fugues entre els centenars de vots de persones no ubicades exactament en l'esquerra, allò que se'n diu ara "el vot moderat", com si haver votat al PP fóra un segell de moderació.

Altrament, les turbulències internes de Podem i PSOE tampoc no ajuden. Hi ha que pensa que les possibles pèrdues dels uns i els altres podrien ser arreplegades per Compromís, però això és tirar-la massa llarga: la coalició tampoc no pot llançar coets pel que fa a la seua cohesió interna. I les relacions amb Podem són una font constant de maldecaps que augmentaran quan s'haurà de decidir com seran els cartells electorals de les autonòmiques i municipals.
Hi ha qui contraposa aquells vaivens amb els de la dreta, amb uns Ciutadans partits per la meitat al País Valencià per qüestions ideològiques i identitàries (Albert Rivera garant de la unitat lingüística: els catalans no juguen amb la llengua) i amb un Partit Popular en el seu delirant intent de reanimar la gran balena blava, una estratègia qüestionada fins i tot des de l'intern i que coincideix amb l'incessant desfilada de càrrecs del partit en els jutjats i en direcció a la presó.

Passa que el tema de la corrupció està amortitzat a les urnes, segurament, i les tensions internes no tenen la mateixa traducció electoral quan afecten a la dreta o al progressisme. I ja em sabreu perdonar que no faça emprar el terme "esquerra" com a medicament genèric.

Comptat i debatut, per al País Valencià no és el mateix un Podem o un PSOE mínimament sòlids que caient-se a pedaços. Ni que Compromís i Podem vagen junts o per separat a les eleccions. I per pura matemàtica electoral, qualsevol defalliment seriós en alguna de les parts integrants del Botànic suposarà lliurar (de nou) les claus del Palau de la Generalitat Valenciana i de molts ajuntaments als que molts consideren els seus "legítims" propietaris. Un drama que ni tan sols evitaria una rebaixa del 3% per fer entrar a les restes del naufragi d'Esquerra Unida. Una fugacitat que suposaria donar com a bones dues dècades de disbauxa i com a dolenta una volenterosa però imperfecta i poruga (de moment) legislatura botànica.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.