Fuster, la UPV i el mugró de la Reynolds

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'afectat, Amadeu Mezquida, em sabrà perdonar que haja fet ús per titular aquest article d'una piulada polèmica que generà un considerable intercanvi de parers en el món del nacionalisme: "cada volta que escolte a algú dir: 'jo vaig ser fundador de la UPV' m'imagine a Estela Reynols dient: 'Joan Fuster me chupó un pezón'". Trobe que Mezquida, un jove però brillant assessor de Compromís, un dels responsables dels magnífics resultats electorals a la ciutat de València, tancà de manera raonable (si no del tot satisfactòria) la polèmica.

En el fons, la piulada era enginyosa i amb un saludable punt iconoclasta. Trobe que al mateix Joan Fuster li faria gràcia la imatge de veure's xuclant el mugró del personatge que interpreta Antonia San Juan en La que se avecina (la dada he hagut de buscar-la: mai he suportat aquella sèrie més de dos minuts). Amb tot, la mort recent de Doro Balaguer, un dels fundadors d'Unitat del Poble Valencià (que no era evidentment el motiu de la piulada: una coincidència desafortunada) i el to equívoc de la frase, a més de l'edat i posició dins del nacionalisme de Mezquida, eren terreny abonat a la polèmica.



Els aclariments i disculpes permeten passar pàgina, però també revelen -Mezquida ho fa- un enfrontament generacional dintre del valencianisme que forma part de la lògica de les coses. Res anormal. I en aquest cas, menys anormal encara: l'èxit recent de les noves figures de Compromís reforça la idea que s'ha de deixar pas a nous plantejaments i discursos com els que la coalició du a la pràctica en la ciutat de València, un valencianisme transversal sense el qual seria difícil sobreviure en una ciutat tan complicada com el cap i casal. Amb Pere Fuset i la seua simbiosi amb les falles com exponent públic. I una tesi, com l'exposada en el llibre El valencianisme enfront d'Espanya (Fundació Nexe, 2015), que planteja un nou relat per aconseguir l'hegemonia per a Compromís.

En el subsòl, l'enfrontament generacional té un rerefons ideològic, diferents visions sobre com s'ha d'afrontar el futur i la relació amb el passat. L'edat no és un mèrit, com diu Mezquida, però tampoc un demèrit. Ni per dalt ni per baix. L'edat proporciona perspectiva sobre com s'han construït les coses i experiències sobre el que costa aconseguir-les. D'on venim. Els anys, tanmateix, també inoculen resistència als canvis, enrocament que de vegades es vol confondre amb la prudència. Sense l'impuls de la joventut els canvis s'eternitzarien. L'equilibri és difícil. No hi ha veritats absolutes. El País Valencià no és sols València, dit siga de pas.

En conclusió, abans de fer bromes equívoques sobre el camí recorregut, amb els seus encerts i desencerts, convé saber quant d'esforç i patiment patiren els pioners, quants insults i menyspreus. Quantes dificultats s'hagué de superar. Convé ser conscients que el valencianisme no existiria: no hi hauria cap estratègia que dissenyar. Seríem una extensió de Múrcia. I la piulada sobre Fuster, la UPV i el mugró de la Reynolds no existiria. Ni Joan Ribó seria alcalde. Etcètera.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.