Mirant als ulls de 2017

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan escric aquestes ratlles fa dies que hem tirat a contenidor de vidre les ampolles buides de cava i sidra del nou any que, de no produir-se un atac de prevenció del Consell valencià, en poc temps haurem de retornar a la botiga o el supermercat de queviures, com feien les nostres mares i àvies. Aquell és un canvi que s'albira en aquest nou 2017, almenys el debat, i ho viurem en plenitud el 2018. Però no és la problemàtica més important ni substancial que ens espera els propers mesos. Quan mires als ulls d'aquesta fera amenaçant de quatre xifres fan ganes de llançar-se a córrer.

No perquè siga un número lleig, senar, angulat, sinó per l'agenda que conté. Hi trobem, posem per cas, l'equador de la legislatura, la de l'afirmació dels governs progressistes i multicolor del País Valencià o la del desencís i el derrotisme. Els votants d'esquerres són fatalistes i depressius per naturalesa, s'assemblen als seguidors dels equips de futbol perdedors però de possibles. S'entusiasmen fàcilment amb els fixatges i els canvis, amb els nous gurus, però se'n venen avall amb les primeres derrotes.

Estirant del paral·lelisme, l'ascens del PP als comicis estatals fou com una d'aquelles desfetes. Però el futur de la Generalitat progressista s'albira una mica més prometedor que el del València CF de Peter Lim, immers una deriva que arrenca dels temps de la bombolla i que pot acabar com el ball de Torrent: dansant en Segona Divisió, sense inversors exòtics i amb el futur enrajolat. Potser marcarem un nou rècord: tindrem el camp de futbol de la divisió de plata més gran de la història del futbol. En construcció, això sí.

Enganxant de nou el fil polític, l'anàlisi de la gestió feta fins ara pels signants del Pacte del Botànic, sense grans aldarulls ni badades irreparables, no sembla excusa per a la malenconia. Però en girar la cantonada hi ha reptes com la posada en marxa de la nova radiotelevisió pública, la reversió dels concerts sanitaris, l'aplicació del model de trilingüisme o generar un discurs d'intervenció en la política estatal, en matèria de finançament i infraestructures, que no faça riure en Madrid. I no serà fàcil, amb Catalunya absorbint tots els focus.

Coses com aquestes, que defineixen que ha hagut un canvi de govern que va més enllà de qüestions formals, més els petits detalls de la gestió que fan més digerible la vida dels ciutadans (per a alguns, els més importants), marcaran la diferència. Externament, no cal encendre cap alarma, però internament els partits de l'esquerra presenten un quadre clínic complicat. Compromís té seriosos conflictes covant-se al seu intern. I pel que fa a Podem, abans de consolidar-se, la nova política s'assembla sospitosament a la vella política, sobretot pel que fa als xocs de famílies i a les lluites pels liderats. I si parlem del PSOE, tot apunta a què fins i tot el PSPV del president Ximo Puig s'apuntarà al paperot de fer creure que Susana Díaz és la gran esperança del socialisme. Després es preguntaran per què el PP continua en ascens en les enquestes. Perquè aquestes qüestions de deriva interna desmotiven, i molt, tot just els votants més conscienciats. No separar-se definitivament de la gestió del PP, covar corrupteles com la de Divalterra, també-

Aquestes preocupacions semblen trivials, en tot cas, si fem una ullada al tauler internacional. La guerra a Síria, els debats sobre els refugiats, els atemptats islàmics, la irrupció d'un personatge com Donald Trump o les perspectives que Europa acabe dominada en futurs comicis per polítics tallats pel mateix patró, conviden a demanar asil en un altre planeta. I tal vegada ho haurem de fer algun dia, obligats, si la bogeria global deixa de banda problemes definitivament seriosos com el canvi climàtic. El gran repte és convèncer els ciutadans que s'està fent alguna cosa de veritat per no fer més grans les escletxes provocades per la globalització entre aquells que tenen més i la resta. I ni personatges com Mariano Rajoy, Angela Merkel o David Cameron ni la poca socialdemocràcia governant que resta van per aquell camí. Ni s'albira que tinguen una mínima agenda per aconseguir-ho. La situació, indefectiblement, anirà a pitjor. El feixisme disfressat de populisme avançarà encara més.

Fet i fet, costa de creure que l'agenda valenciana dels pròxims mesos estarà condicionada, sobretot, per un tema de residus. Tot és possible en aquest racó del Mediterrani.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.