Generació Octubre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els dies d’octubre del 2017 vam viure una sèrie d’experiències polítiques que han quedat gravades en la consciència col·lectiva del nostre poble. Probablement un dels sectors socials que va marcar més aquell moment ha estat el jovent. Si tenim en compte que van arribar a l’edat de consciència política en el mateix moment que el procés arrencava (posem per cas, el 2006 amb la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir), entendrem que han viscut el crescendo més accelerat de l’independentisme i que només han conegut, pràcticament, avenços que feien pensar en una victòria segura. Per això, el final agredolç d’octubre, fruit de la repressió de l’Estat, la improvisació dels dirigents independentistes i la desorientació del moviment popular, els porta a fer-se moltes preguntes. D’aquí deriva el títol del llibre Després del procés, què? Reflexions de la generació que ve, un recull de textos escrits per joves que van néixer, majoritàriament, entre 1991 i 1993. Hi escriuen 9 noies i 17 nois, noms ara desconeguts per al gran públic, i que han parit un assaig de molt bona sensació per a tots els qui pensem de tornar a la càrrega per guanyar la República Catalana.

Hi emergeixen les crítiques als dirigents del procés però majoritàriament es fan enfocaments profunds, buscant raons estructurals. És el cas del primer capítol, que apunta a les actituds polítiques de la societat catalana: una “falsa consciència” combinada amb l’idealisme de “la democràcia sempre guanya”; per contra, defensa la necessitat d’una “posició existencial de gosadia” (A. Valdovinos).

Hi ha altres capítols que busquen aquestes raons de fons per trobar la força que ens va mancar. La majoria d’autors i autores parteixen d’un posicionament d’esquerres i això fa que plantegin un independentisme molt lligat a la millora de les condicions materials de vida: “fundar una república sobre conquestes socials” (C. Barbal), un nou model productiu que canviï les “bases materials de la nació” en base a una millor distribució de la renda (N. Huguet). Tenint present que som un sol poble “no és un principi ontològic, com l’entenen alguns, sinó una possibilitat programàtica” (A. Barquer), desenvolupant l’eina del sindicalisme (M. Bolinches i F. Coll, militants de la I-CSC), lligant l’independentisme amb les reivindicacions feministes “sense fer-ne un matxembrat, amb l’elegància de qui combina fruites per a un còctel” (N. Alcaraz) o des de les potencialitats del municipalisme: “què passaria si la gran majoria d’ajuntaments del territori (...) construís un consens desobedient en qüestions altament prioritàries per al dia a dia de la ciutadania” com per exemple l’habitatge (M. Amich i M. Camps, regidores de la CUP a Celrà).

Fixar-se en les qüestions materials no nega la importància de la identitat. Precisament hi ha un capítol dedicat a l’àrea metropolitana en el qual es desmunten tòpics i es remarca com de vital resulta el teixit associatiu català (O. Corral). Unes pàgines després trobem un exemple claríssim d’aquest associacionisme transversal i apartidista però alhora molt compromès amb el país, com és l’escoltisme (J. Guisado). Altres textos també inclouen reflexions sobre la identitat i el paper de la llengua (J. Aragonès), també des de la perspectiva del País Valencià (F. Badenes).

Resulten interessants els capítols en els quals es descriuen experiències militants en primera persona: la CUP (A. Sanuy), Universitats per la República (J. Vives i M. Barbacil) i els CDR (J. Urgell i M. Geli). I aquells textos en els quals s’ofereixen perspectives sectorials, com la reflexió psicosocial sobre el desgast o la frustració dels moments d’intensa mobilització (S. Marín) o el paper del periodisme (L. Aznar).

Hi ha reflexions de futur sobre la necessitat d’una estratègia antirepressiva unitària (D. Aranda), sobre la presa del poder (Q. Roca), sobre la relació del procés amb el context espanyol i europeu (O. Blanco) i sobre l’acció exterior, assumint que la política internacional es mou per interessos i que no podem ser mentalment presoners d’un “europeisme a mida” (M. Vila, J. Miró).

Finalment, un capítol dedicat explícitament al jovent, crític amb l’autoreferencialitat quan afirma que cal “superar la idea que per ser un jove independentista organitzat s’ha de pertànyer a una cultura juvenil concreta” (A. Font).

La perspectiva d’aquests joves se situa contra la “perillosa idea que la derrota de l’octubre de 2017 va ser causada per l’excessiu atreviment d’un poble que va desitjar la llibertat per sobre de les seves possibilitats”. En canvi “els grans aprenentatges que aquesta experiència ens deixà” constitueixen per a ells i elles “lliçons estratègiques a salvaguardar”. Lectura recomanada.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).