No, no són el mateix

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 2016 ens ha deixat segurament una cosa igual de perillosa que el triomf i conquesta del poder de diverses forces reaccionàries. És l'actitud de molts dels qui s'ho han mirat, sovint forjadors de l'opinió pública. És aquesta equidistància -quan no un lamentable suport des de posicions presumptament revolucionàries- respecte dels moviments populistes que amenacen les democràcies liberals occidentals. En gran part una cosa ha permès l'altra. "Total, si són el mateix", deien mentre picaven una moneda de vint-i-cinc pessetes contra la barra del bar. No, no són exactament el mateix.

Ho vam veure el passat mes de juny amb elBrexit. Fins i tot establint comparacions amb el procés d'independència català, molts opinadors de casa nostra deien que havia guanyat la democràcia, que els britànics prenien "decisions de sobirania" i no sé què de l'Europa dels buròcrates contra el poble. Malgrat estar la campanya marcada pel dret a tancar les fronteres als immigrants i refugiats que arriben al Regne Unit, l'exdiputat de la CUP Quim Arrufat se'n va anar a Londres a dir que el Brexit era l'opció de les esquerres, que construirien la utopia progressista sortint de la Unió Europea.

Què ha passat, de moment, al Regne Unit? Tot i la dimissió del primer ministre conservador David Cameron, els 'tories' –concretament la seva ala més dura– conserven el poder. Un mes després del triomf del Leave, segons les dades de la policia, a Anglaterra i Gal·les havien augmentat un 41% els crims d'odi, per motius racials o religiosos (la impunitat de qui se sent majoritari). El nou govern no té previst revertir la política de retallades de David Cameron. La seva intenció és la de mantenir la mateixa relació econòmica amb Brussel·les continuant dins del mercat únic europeu, però restringint la llibertat de moviment de persones. Sort que la cosa no anava d'immigració, sinó de construir la revolució nacional i popular.

Ho vam veure, també, durant les eleccions presidencials als Estats Units, dins i fora del país. "Tant és, si Donald Trump o Hillary Clinton", deien alguns tertulians i analistes -sovint homes occidentals, blancs i heterosexuals- allà i aquí. Què importa que sigui una persona racista, misogina, lliberticida i amb tics autoritaris qui guanya, si la seva adversària s'ha dedicat molts anys a la política i ja és de l'establishment, de la casta de Washington. "Almenys Trump és un canvi", arribaven a argumentar. Efectivament, Donald Trump és un canvi, però això no és garantia de res bo.

Sense haver pres possessió encara del càrrec, Donald Trump no s'ha quedat quiet des de la seva victòria. Lluny de canviar en guanyar les eleccions, com molt s'afanyaven a vaticinar, el president electe s'ha reafirmat en algunes de les seves promeses estrelles, com el mur amb Mèxic o la prohibició de l'entrada dels musulmans als Estats Units. També ha posat un negacionista del canvi climàtic al capdavant de l'Agència de Protecció Ambiental, un general que li diuen 'Mad Dog' (gos boig) com a secretari de Defensa i un bon amic de Putin liderant la diplomàcia nord-americana. I encara ni ha arribat al Despatx Oval. Sort que s'havia de moderar.

Aquest any que comencem, a Europa, tindrem almenys dues eleccions transcendentals. A la França de l'impopular François Hollande, la candidata del Front Nacional –formació fundada per un home que diu que les cambres de gas van ser un "detall" de la història i que l'ebola "pot solucionar el problema de la immigració"– amenaça d'arribar al poder. A l'Alemanya de la també impopular Angela Merkel, agafa força l'AfD, el partit que fa bandera contra la immigració en un país on només aquest any s'han registrat més de 700 atacs violents a albergs de refugiats. Potser les seves alternatives no són exactament el mateix. No sé si confiar que n'hàgim après.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.