Des de zero, sí

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi apareixen com els caragols, sempre que plou, i com les sargantanes, sempre que fa calor. Esclaten com un coet quan arriben les Falles, els moros i cristians i les Fogueres de Sant Joan, la santíssima trinitat del calendari festiu valencià. Es posen les mans al cap amb motiu d'un succés qualsevol, i escridassen ben fort perquè les cadenes estatals no diuen ni pruna sobre aquell partit de bàsquet o sobre el derbi futbolístic de cada sis mesos.

Són, en efecte, els enyoradissos del desaparegut Canal 9, un petit grup d'addictes als fenòmens meteorològics, les festes, els successos i els esports, els ingredients que copaven el sumari dels noticiaris (des)informatius. En la majoria dels casos, els qui troben a faltar una càmera enfocant els flocs de neu que cauen a Vilafranca, una connexió en directe amb la mascletada de la plaça de l'Ajuntament de València o un equip mòbil a la porta de l'edifici de Torrevella on s'acaba de produir un crim acostumen a ser ex-treballadors de l'ens que havien assumit com a pròpies aquelles rutines productives.

Hi combregaren o no, hi van acabar del tot adaptats, i com a conseqüència d'això, ara no acaben d'entendre que faça fred i ningú no en parle detingudament, tan detingudament com calga, o que el València Bàsquet jugue a Krasnodar i no hi haja una entrevista amb l'entrenador explicant que aquell partit, senyores i senyors, és molt important. Curiosament, no troben a faltar notícies sobre corrupció, perquè no n'hi havia gaires, o sobre cultura o espectacles, perquè reivindicar “La revista” o “A la fresca” (quina passió per l'oratge, la d'aquesta gent!) ja seria massa.

Doncs no. Ni tan sols en situació de temporal, molts valencians no troben a faltar aquella televisió. 40 o 45 minuts de poble en poble, de diluvi en diluvi, quan el diluvi real es produïa cada dia, fins i tot els més assolellats. Aquells (des)informatius eren una oda a la irrellevància, un paraigua immens que tapava totes les vergonyes del partit governant. I això, un ciutadà mitjanament assabentat del que s'esdevé al seu voltant, no pot trobar-ho a faltar.

Estaria bé que els nostàlgics de l'antiga RTVV propugnaren un altre model de televisió. Disposar d'un bon corresponsal a Alemanya que conte in situ la massacre d'aquest dilluns a Berlín, per exemple. O explicar, en la nostra llengua, el conflicte sirià que ha provocat la mort de l'ambaixador rus a Turquia. Estaria bé que reivindicaren una cadena que, a diferència de l'anterior, haguera emès (ni que fóra en diferit) el darrer concert de Raimon a València, que va tenir lloc dissabte passat al Palau de la Música.

En canvi, el clam per tornar a gaudir d'una radiotelevisió valenciana se circumscriu, precisament, a aquells elements que el PPCV va posar a l'agenda dels informatius: oratge, falles i futbol. El pa i circ del règim valencià que els ciutadans van derrocar ara fa un any i mig… Quan aquella televisió, per cert, ja havia desaparegut i no adoctrinava els ciutadans sobre allò que havien de votar. Si haguera continuat emetent, la pluja hauria continuat obnubilant la vista de milers de persones que tan sols sabien (i no sabien) què passava ací a través de Notícies 9.

La megafalla de Nou Campanar, els gols de David Villa i les carabasses de rècord Guinness ocultaven la realitat de cada dia: la del saqueig premeditat de les arques públiques. Un saqueig del qual les televisions estatals (les mateixes que alguns posen com a exemple de mala praxi) sí que van parlar a bastament. Caldria agrair-les que hagen dedicat el temps just al temporal de llevant, però que en canvi, sí que obriren els seus informatius amb els corruptes valencians, una cosa que Canal 9, tot i que els tenia al davant dels seus ulls, mai no va fer.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).