Els nostres progres no voldrien ser cubans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Idolatrar un dictador que no és el teu, el dictador d’uns altres, és d’una superlativa obscenitat. No és just  venerar un règim que, si et fos imposat, voldries deixar enrere amb tanta desesperació que potser fins i tot et jugaries la vida fugint-ne, com han fet tants cubans.

Els cupaires, comuns i podemites, acomiadant-se de Fidel Castro com si d’un heroi es tractés, ben endins saben de la fortuna que tenen de no haver nascut cubans. Els representants i molts dels votants de la nova esquerra populista, que en nom del benestar de la gent volen canviar de cap a peus Europa, reverencien un règim antiquat i autàrquic on la gent viu pitjor que a qualsevol país europeu.

Ells, que advoquen perquè el poble tingui més poder de decisió, no s’inspiren en els referèndums de Suïssa sinó en una dictadura que en cinquanta anys no ha posat mai les urnes. Ells, que volen estats sense exèrcit, supuren ràbia contra la policia i no creuen en la jerarquia, encimbellen un Comandante que ha eternitzat un règim militar i que ha fet de la por el modus vivendi de la societat, amb un estat uniformat, censor i omnipresent que et pot posar a la presó per tenir una vaca o fer una barca.

Els nostres falsos progressistes, que aquí volen acabar amb la monarquia, deuen trobar normal que Castro passés el relleu al seu germà, talment com si abdiqués. Feministes radicals com són, em pregunto què pensen d’una societat amb valors tan patriarcals i on milers de dones i nenes es veuen forçades a prostituir-se per quatre rals. I on naturalment els homosexuals, brutalment perseguits al principi, encara no poden casar-se.

A tots aquests que han piulat l’hasta siempre comandante, se’ls en foten els cubans. Els veuen com conillets d’índies, obviant el seu patiment perquè està al servei d’un projecte més elevat que ells. Així, mentre aquí diuen fàstics de la massificació del turisme, els encanta anar fent viatgets a Cuba per veure com va l’experiment, fomentant així la dependència del país en la seva monoactivitat econòmica. Una activitat que dóna de menjar als cubans però que a ells, privilegiats a banda, els és vetada per l’estat. És pornogràfic...

Aquí, a través d’aquest sistema en el qual es pixen per defecte, ells han tingut els mecanismes socials i polítics per fer-se ràpidament un lloc. Aquí ells tenen esperança, aquí ells poden. En aquell monopoli ideològic, la majoria de nosaltres no podríem dir ni mu. Els nostres progres es mostren indignadíssims amb la corrupció local, però qui pot ser més corrupte que algú que durant dècades s’embutxaca la llibertat del poble a qui diu representar? Asamblea Nacional del Poder Popular, es diu el parlament cubà. Sembla que se’n burlin.

Algú dirà que només ressalto els defectes del règim castrista o que no els contextualitzo adequadament. Són tan bèsties que res podria justificar-los i, per tant, les virtuts i les explicacions, si és que n’hi ha, són irrellevants. Que la gent allà no vota! Qualsevol elogi, qualsevol excusa, qualsevol però, sona als pantans de Franco. Fins i tot ell, en un cert punt, va deixar marxar els qui no el volien aguantar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àstrid Bierge
Àstrid Bierge

Periodista.