El test de gravidesa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha un text que les dones hem llegit més vegades que els homes, si és que ells l’han llegit mai. Als lavabos d’una residència per a noies, per exemple, el primer any de carrera. Ella en surt i fa: “uf”. L’alleujament és una bona notícia. Les seves companyes aplaudeixen i l’abracen. Abans ha resat, tot i que no hi creu, amb l’excepció de moments com aquest. I ha promès que mai més, mai més, mai més ho farà sense protecció.

Però no complirà la promesa, i potser tendrà dos o tres ensurts més, als pisos d’estudiants. Fins que faci trenta-quatre anys i visqui amb ell. Llavors anirà a la farmàcia, aquesta vegada sense por, sinó amb una emoció molt diferent. A casa seva, no tancarà la porta del lavabo i esperarà cinc minuts mentre repassa un prospecte que ja se sap de memòria. “Teste de gravidez”, diu a la capsa, d’edició bilingüe. La paraula gravidez sempre li ha fet pensar en la gravetat de ser o no ser, i també en La insostenible lleugeresa de l’ésser, el primer llibre de Kundera que va llegir. Gravidesa, gravitat. Perquè de sobte peses molt, suposa ella. Perquè de sobte creixes. Perquè de sobte la teva vida en duu una altra, i això és molt greu i ja no pots ser frívola.

Aquesta prova s’ha d’emmagatzemar entre +2ºC i +30ºC, llegeix asseguda a la tapa del vàter. Té calor, però sap que és per culpa de la impaciència. “No usar després de la data de caducitat”. La va comprar ahir mateix, però en realitat aquestes coses se saben, es noten. Això diuen. Els pits inflats, la son tota l’estona, l’olfacte d’animal que fa que no suporti els cendrers plens ni les restes de les gambes que soparen la nit anterior, avançant-se a la celebració. Podria ser psicològic.

“Usar orina humana únicament”, diu el fulletó. I aquest advertiment li arrenca un somriure. No s’hi havia fixat mai. Les altres vegades estava massa nerviosa, i volia assegurar-se que una ratlla volia dir que no, i dues, que sí. Aquells cinc minuts es feien eterns, i podien canviar-te la vida. Hauré de deixar els estudis, es deia a la universitat. O: hauré de comunicar-l’hi al pare, a qui no he tornat a veure des de l’única nit que passàrem junts. O: com ho explicaré a la família? O: i si vaig a una clínica?

Pensava en la teoria de la relativitat, tot i saber que no té res a veure amb la percepció del pas del temps, els cinc minuts més llargs de la Història, que no s’acabaven mai. Fins a quin punt és relativa una realitat, depenent de si desitges aquesta situació o no la vols per res. També pensava en el gat de Schrödinger, que és viu i mort alhora. I en aquells estats impossibles, com el de mig-embarassada; s’hi està o no, i l’únic que fa el test és dir-t’ho. “Porti a terme la prova en un entorn sense fums i lliure de contaminants”, especifica el paper. I això com s’aconsegueix en una ciutat? Els cotxes que ara passen pel carrer, poden alterar-ne els resultats? Les micropartícules en suspensió, arribaran a la finestreta on una de les dues línies roses ja està marcada?

«És curiosa la distància que hi pot haver entre un home i una dona simplement per les lectures que hauran fet al llarg de les seves vides. Encara que siguin parella i s’ho expliquin tot, mai no parlaran de la intimitat amb què es llegeixen els tests d’embaràs, que diuen més de tu del que tu saps perquè no n’estàs segura»

Sergio Dalma va escriure una cançó que parlava de predictors que es tenyien de rosa. I Edith Piaff cantava La vie en rose. Però les altres vegades que s’ha trobat en aquesta situació, ella tenia la impressió que el rosa li pintaria tot molt negre. “La mostra pot ser recollida a qualsevol hora del dia, però la primera del matí conté els nivells més alts de concentració d’hCG”, llegeix. Són les set, ell prepara el cafè, com si avui fos qualsevol altre dia entre setmana, potser aquests seran els darrers cinc minuts de normalitat que els queden. Estan il·lusionats i una mica acollonits. I ella recorda que cada vegada que ha tengut un prospecte com aquest a les mans, les mans li tremolaven.

És curiosa la distància que hi pot haver entre un home i una dona simplement per les lectures que hauran fet al llarg de les seves vides. Encara que siguin parella i s’ho expliquin tot, mai no parlaran de la intimitat amb què es llegeixen els tests d’embaràs, que diuen més de tu del que tu saps perquè no n’estàs segura. Totes, o gairebé totes, hem passat per aquest moment alhora transcendental i poc solemne. Mentre ells van fent, a l’habitació del costat, tan lluny. Tan lleus, que sembla que no ho acaben d’entendre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.