Entre Turquia i la tercera via

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tzu Sun, el més famós prescriptor del comportament en conflictes severs, va escriure que el resultat d’una confrontació depèn del coneixement d’un mateix i del coneixement de l’enemic o rival. Si et coneixes i el coneixes, segur que guanyes. Si et coneixes i no el coneixes, o viceversa, tan aviat guanyaràs com perdràs batalles. Si ni et coneixes ni el coneixes, ho tens perdut d’entrada. L’altra gran ensenyança del seu llibret consisteix a no deixar res per verd, o sigui jugar net i brut alhora, fer i fer veure, enganyar, espiar, pagar traïdors, etc.

Uns vint-i-cinc segles més tard, Tolstoi i Thoreau (un rus i un americà, que ja és irònic) van inspirar en Gandhi una nova manera de lluitar, vencedora per no violenta. Potser és el moment oportú, en aquest sentit, de tenir present la detallada i excel·lent biografia que ha escrit Lluís Busquets sobre el vaguista de la fam Lluís Maria Xirinacs, més precursor del que molts es pensen. Amb un lliri a la mà doncs, dosis molt elevades d’intel·ligència tzusunesca i, tercer factor en joc, les teories sobre el convenciment de Karl Schmitt ben arrelades, l’independentisme podria guanyar.

Comencem pel més senzill de mesurar, no d’aconseguir, que és el convenciment. Si hem de jutjar per la capacitat de mobilització, el convenciment social de l’unionisme es troba en nivells molt inferiors a l’independentisme. D’aquí, per mirar de suplir l’apatia, l’èxit electoral de Ciutadans i els intents de convocar les masses, per ara fallits, de Societat Civil Catalana. L’unionisme de bona fe, o si voleu primari, és el dels que voldrien el millor per a Catalunya però no conceben separar-se d’Espanya, si bé la realitat d’aquesta Espanya, la del podrimener i l’increment de la desigualtat, els dissuadeix de mobilitzar-se per defensar-la.

Prosseguim pel pacifisme català, potser més fràgil del que sembla, que troba la rèplica de l’Estat en una sòlida defensa de la llei vigent, bé que manipulada a conveniència. Potser no haurien gosat inhabilitar Artur Mas si no fos el fill polític de Jordi Pujol i el padrí polític del seu fill Oriol. En tot cas, ajornen la instrucció del sumari de Carme Forcadell encara que sigui la més senzilla del món perquè temen una reacció més abrandada: ella sí que no pertany a cap casta. Signe d’intel·ligència o d’arronsament hispànic? Si estupidesa i feblesa no són sinònims en un bàndol, tampoc ho són en l’altre. El binomi confrontació-repressió judicial és el més subtil d’aquesta etapa i hauria fet les delícies de Tzu Sun.

Tot i això, l’estrateg xinès hauria suspès a tort i a dret els contendents en matèria de coneixement d’un mateix i de l’altre. Quan arriben els moments de la veritat, que en portem uns quants al llarg dels últims segles, Espanya és obstinadament quixotesca i Catalunya persistent. Resultat: Espanya és dels vencedors, Catalunya dels perdedors (dels perdedors de totes les batalles però vencedors de tots els períodes de tranquil·litat suposadament submisa després de les derrotes catalanes).

Ara que tornem a protagonitzar una escalada, ni els uns ni els altres acabem d’assimilar i controlar els nous paràmetres, els que imposa el context, aquests que fan que el món, començant pels inversors, no s’immutin ni poc ni gens davant uns senyals d’alarma que minimitzen.

Espanya creu que té permís per procedir a una certa turquització mitjançant una onada repressiva, sempre judicial, d’un abast i una intensitat molt més considerable del que fins ara hem observat. Però res podria impedir que una part de catalans practiquessin la desobediència civil i obliguessin l’Estat a triar entre cedir o utilitzar la força amb un risc molt considerable de provocar la independència de rebot, ja sigui immediata o ajornada.

Ni amb Tzu Sun, ni amb el tàndem Gandhi-Xirinacs, ni amb Karl Schmitt podem predir el desenllaç. Però sí que podem recordar el capítol V d’El Príncep de Maquiavel i, actualitzant les seves prediccions analítiques, preveure que aquesta que s’aproxima serà o bé la primera victòria del catalanisme, o bé l’última derrota, i no perquè no torni a presentar batalla com apunten els que no tenen en compte Maquiavel, sinó perquè, si Madrid no aprèn la lliçó, perdrà el domini sobre Catalunya abans del que es pensa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Bru de Sala
Xavier Bru de Sala

Escriptor i periodista.