Macron, Le Pen, l’abisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per l’aparença cabdal de la cruïlla a la qual s’enfronten avui els francesos, la segona volta de les eleccions presidencials franceses ha concitat entre nosaltres una atenció i un interès gairebé inèdit. Potser perquè malgrat les diferències entre la situació política a França i a Espanya, aquells comicis actuen com una mena d’espill. Per la pertinença comuna a una Europa en descomposició -molt abans del Brexit: quan els mercats financers s’apoderaren del control i marcaren les regles del joc- i perquè l’enfrontament entre el (social)liberal Emmanuel Macron i la ultradretana Marine Le Pen genera dilemes i contradiccions als quals no som aliens.

Se’m va ocórrer escriure a les xarxes que aquelles eleccions eren com si a casa nostra ens hagueren donat a escollir a Albert Rivera i una hereva amb pell de corder de Blas Piñar. Ben bé és això. Les brases i el foc. Macron és un representant d’aquest corrent ideològic -molt exitós socialment- que consisteix a abraçar amb pocs matisos les doctrines econòmiques del neoliberalisme i, al mateix temps, preservar certs drets i avanços socials.

Per expressar-ho d’una manera gràfica, una societat en la qual un homosexual pot casar-se amb un individu del mateix sexe però es jubilarà als 67 o als 70 anys, encadenarà molts treballs («flexiseguretat» li diuen a això: uns graciosos), alguns en precari i haurà de fer front a una fiscalitat injusta en relació a les rendes del capital, com explica l’economista Thomas Piketty. Una opció de centre. Transversal. Una mena d’ideologia a la carta que no cau en el buit, perquè hi ha cada vegada més gent que comparteix aquesta mentalitat de cruïlla. Segons els seus seguidors, algú que agafa el millor de l’esquerra, la dreta i el centre. Per a l’esquerra, combatre aquesta visió és un malson. La socialdemocràcia, amb algunes excepcions, ja fa temps que va desistir-hi. I així està anant la cosa.

A l’altra banda, Marie Le Pen, una senyora amb una carassa més amable que la de son pare però amb una ideologia totalitària i feixista, que proposa receptes per a preservar un món que ja no existeix ni tornarà a existir mai. I que desplega un discurs antisistema i antieuropeu, de recuperació de la sobirania, que connecta amb una part de l’esquerra alternativa. D’ací que els votants de Jean-Luc Mélenchon, el portaveu d’aquesta opció, no votaran en massa a Macron per aturar el feixisme. No se senten concernits per una tria entre liberalisme econòmic i extrema dreta. Pensen que no és la seua guerra. Una posició replicada entre nosaltres: els debats que ha hagut aquests dies a les xarxes socials o la posició d’Esquerra Republicana de la Catalunya Nord ho demostren.

Voldria escollir amb cura els termes, perquè no és difícil armar un argumentari solvent per defensar l’abstenció o el vot en blanc, per no donar el vot a un candidat com Macron que sembla dissenyat en els despatxos de les grans corporacions per combatre la pèrdua de crèdit de la dreta tradicional. Passa, segurament, que hi ha una certa frivolitat i que les prioritats no deixen veure les urgències. I donar espais al feixisme potser no empitjorarà a curt termini la situació econòmica de la classe treballadora autòctona, però tancar-se en una corfa de nacionalisme banal i inviable no és una solució als problemes. I als sectors més dèbils i vulnerables, als immigrants i/o refugiats i als seus fills sense futur ni perspectives, els envia a l’abisme. Donar eines a opcions com Trump o Le Pen, atorgar-los mitjans i ressorts de poder, comandament sobre les forces de seguretat, és una ruleta russa, un joc d’alt risc que, a més, institucionalitza el racisme i la xenofòbia, els legitima, els converteix en tolerables socialment. Europa ja ha passat per això. Hauríem de conèixer els riscos.

La bufetada a l’Europa dels mercaders és temptadora, ens pot fer gràcia les primeres hores, però com tots els desfogaments passa ràpid i, de vegades, té conseqüències indesitjables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.