País Basc, any 0

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De fa dècades, els Governs espanyols de colors diversos han repetit com una lletania que, “en absència de violència”, al País Basc es podria parlar de tot. Lluny queden els temps en què ETA assassinava cada mes i en què l’Executiu estatal exigia l’abandonament immediat de les armes per seure a negociar. La fi de la violència ha arribat, fa anys que no hi ha cadàvers damunt la taula, i la mostra fefaent d’aquest punt de no-retorn va arribar el 8 d’abril, quan la Comissió de Verificació va comunicar a la policia francesa on es trobaven els diversos arsenals de l’organització. Desenterrades les pistoles, s’hauria d’obrir un camp de maniobra tan extens com ignot.

Això succeiria amb un Govern qualsevol a qualsevol lloc del món, però en el cas espanyol, no és ben bé així. Tant el president —Mariano Rajoy— com el ministre de l’Interior —Juan Ignacio Zoido— reiteren que no seuran a dialogar amb ningú, perquè “no hi ha res a parlar”. Insisteixen a dir que no faran cap “cessió”, ni tan sols una política penitenciària més amable, que respecte els tractats internacionals i permeta als familiars dels presos visitar-los a prop de casa, sense haver de creuar la península Ibèrica de punta a punta.

Més enllà de la paràlisi del Govern de l’Estat —malauradament previsible— sobta més la posició tímida de l’Executiu basc, presidit per Íñigo Urkullu. El PNB governa en coalició amb els socialistes i acaba d’aconseguir l’abstenció del PP per tal d’aprovar els Pressupostos del 2017, un gest que no serà en va, perquè tot fa pensar que tindrà contrarèplica: l’aprovació, per part del PNB, dels comptes espanyols que ja ha presentat Cristóbal Montoro i que són en fase de tramitació parlamentària.

Aquesta actitud dels nacionalistes bascos recorda els temps de José Antonio Ardanza. Però, sobretot, crida l’atenció en un context com l’actual: amb ETA desactivada i un procés sobiranista de volada a Catalunya, que —a diferència del que va succeir al seu dia amb l’intent de reforma de l’Estatut que era el pla Ibarretxe— sí que està posant contra les cordes el Govern espanyol. Si la tensió territorial ja és força elevada, encara ho seria més amb un País Basc exigent, que plantejara el dret a decidir com una qüestió inajornable. Els avantatges fiscals de què gaudeix, però, potser recomanen de no tocar-hi res, encara més en plena revisió del sistema de finançament. Al capdavall, l’estratègia de peix al cove que —amb molts menys al·licients— durant tants anys va funcionar a Catalunya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).