Facetes de la mort d’un poble

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un poble pot morir de moltes maneres. La primera manera com un poble pot morir és en la lenta pèrdua humana que afecta una comunitat, un assentament. El rerepaís català i valencià està expirant. Es pot pensar que la mort d’un rerepaís muntanyós i rural vagi ser anunciada. Les dades estadístiques de l’Eurostat assenyalen una realitat molt més dolorosa: el despoblament català i valencià és molt més excepcional del que pensem.

L’Estat espanyol es despobla. No ha sabut crear riquesa de manera homogènia. Tendim al món global de ciutats-estat que tan bé predica Richard Florida en els seus estudis urbans. Però les nacions d’Europa distribueixen la seva població de manera molt més homogènia i harmònica perquè han sabut redistribuir millor la riquesa. Si el nostre rerepaís es despobla és perquè som pobres i uns quants (llocs) han acumulat tota la riquesa.

Les obsessions per crear la Barcelona-país, la València-país han deixat a genolls un món rural sense altra sortida digna que la seva autoextinció. Privats de mitjans per viure i prosperar, l’emigració i la mort induïda de la comunitat és vista com l’única solució viable. Som lluny d’aquella Suïssa que distribueix riquesa i urbanitza i civilitza —en sentit noucentista— la seva pàtria de muntanyes. El tronat romanticisme d’un rerepaís despoblat és l’epítome de la nostra derrota de país ocupat.

La segona manera com un poble pot morir és amb la fractura política del teixit social i cultural d’una nació. Això es manifesta en l’actual lentitud en la normalització de les relacions dels governs dels Països Catalans. La Generalitat valenciana ha dilatat massa el seu redreçament polític —especialment en la política lingüística i cultural comunes. La petita falla organitzada pels seus representants a la innocent 54a edició de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya n’és el darrer episodi. El llibre en català n’era el convidat d’honor. El Principat i les Illes hi van fer el seu paper oficial de convidats feliços i cofois. Mentrestant, el Govern del País Valencià s’arraulia d’amagatotis com si fos un polissó. És clar: el País Valencià encara no ha tornat oficialment a l’Institut Ramon Llull i no hi podia ser de dret.

Els valencians han d’anar pel món amb el cap ben alt i projectar cultura i llengua nacionals. No ha de ser cap vergonya ni minva de fer-ho de bracet dels altres territoris. Això és la normalitat. En la redistribució d’aquesta riquesa nacional hi ha el nostre èxit comú possible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga

Director d'EL TEMPS. Doctor en història per l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat investigador a Columbia University i New York University.