Una producció literària d’amagatotis, regional, irrellevant

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vaja per davant que aquest és un article que no volia fer. Parit a desgrat. Sobre una qüestió, la invisibilització de la literatura en català feta al País Valencià, que continua cuejant perquè el govern no acaba de fer el que hauria de fer. Per por i per les autolimitacions sempiternes que genera el discurs de la dreta sobre la llengua i la seua filiació i el suposat crèdit que aquest relat té entre la societat. El paràgraf ha quedat massa llarg, perquè en realitat tothom ja sap de què estem parlant. Precisament per això, és un tema que cansa, feixuc. Fastigós d’escriure i, supose, de llegir.

L’últim episodi té a veure amb la darrera Fira de Bolonya del Llibre Infantil i Juvenil, un esdeveniment internacional de primera magnitud. La presència de la literatura catalana es canalitzava a través de l’Institut Ramon Llull, per la qual cosa les comunitats oficialment representades eren Catalunya i les Illes, les que en formen part. El País Valencià té obertes vies de col·laboració, ratificades per la recent Declaració de Palma. I molts ajuntaments ja en són membres, entre ells Morella, que es va incorporar quan Ximo Puig n’era l’alcalde. Però el Govern valencià busca el moment -sempre «imminent», diuen quan se’ls pregunta- d’oficialitzar-ne l’ingrès.

Malauradament, ha passat una nova Fira de Bolonya i la presència valenciana ha estat vaporosa, vinculada a l’estand comú, però sense que es notara massa. El joc d’equilibris era tan precari que, mediàticament, es parlava de «Catalunya i les Illes Balears a Bolonya». El País Valencià sols existia als mitjans valencians. El compromís amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) per fer canviar el lema de l’estand per un genèric «Llibres en català a Bolonya» no ha modificat el missatge a l’exterior. En un intercanvi de piulades incitat pel professor Josep Guia, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, es felicitava que, per primera vegada, hi havia un estand «català-valencià-balear-andorrà-alguerès». I la directora general de Cultura de la Generalitat Valenciana, Carmen Amoraga, responia: «Fent normal el que no ho era!».



En realitat, allò absolutament normal haguera estat el lema conjunt amb el nom dels tres territoris. La manera de projectar internacionalment una petita però potent producció cultural interterritorial. La via perquè a l’estranger se’ns tinga mínimament en compte. Per al País Valencià, anar per lliure o subsumir-se en l’oferta espanyola implica la desaparició. L’única via raonable és l’Institut Ramon Llull en peu d’igualtat, sense paràfrasis, com aquesta que incloïa la Declaració de Palma, «(...) La incorporació al Pla Estratègic Cultural de la Generalitat Valenciana ‘Fes Cultura’ de la col·laboració amb l’IRL com a mecanisme d’internacionalització i promoció cultural».

Dir i no dir. Ser i no ser. Fer i no fer. El camí de les oportunitats perdudes. Que implica renunciar a la projecció internacional i, en el nostre àmbit, a una comunitat de lectors, llibreters, biblioteques i editorials més àmplia i extensa. Que barra els intercanvis i condemna als escriptors i escriptores a un mercat esquifit i condicionat. La via per ser una literatura d’amagatotis, regional (en el pitjor sentit) i irrellevant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.