Crònica de les guerres catòliques

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La dreta catòlica gaudeix d’una vitalitat i salut envejables. Al llarg dels Països Catalans s’organitza de manera efectiva per enquadrar els fidels d’aquesta sensibilitat i projectar el seu ideari intel·lectual i polític. El vast espectre d’aquest conservadorisme catòlic continua tenint una important ascendència que irromp, també, dins els corrents moderats del catolicisme.

La força d’un catolicisme conservador i integrista evidencia les limitacions que té l’Església catòlica com a religió dominant als Països Catalans. Més enllà de les dinàmiques pròpies de l’Estat espanyol, el catolicisme romà encara cerca el seu lloc en el món modern. El Concili Vaticà II va deixar molts d’aspectes oberts o mal resolts. La reacció conservadora i tradicionalista contra el Concili o els sectors més rupturistes del progressisme catòlic postconciliar ha aconseguit de captar no solament la imaginació d’una identitat catòlica, sinó també la seva història —especialment la litúrgia i el bagatge cultural mil·lenaris.

La crisi del progressisme catòlic suposa la crisi de l’avortada teologia política catòlica que hauria pogut ser amb el Concili. Progressistes i conservadors pugnen per capturar l’Església i aplicar el seu model. Són les guerres catòliques. Els conservadors contraataquen. L’ideal de la religió oficial és viu. La unió entre catolicisme conservador, religió d’Estat, nacionalisme espanyol i una extrema dreta persisteix en graus. Els papes Joan Pau II i Benet XVI van pensar noves formes d’ortodòxia catòlica d’una influència social per a una Església minoritària; el conservadorisme cerca encara l’hegemonia perduda.

Tot enyorant el triomfalisme d’èpoques passades, avui la dreta catòlica espera el moment propici per retornar lentament però ferma a les estructures de poder eclesial —i de l’Estat. Conscients de l’impacte polític de l’esquerra —i a Catalunya de l’independentisme—, la seva tasca és alhora de desgast i de batalla demogràfica. Confien la victòria final en la seva creixent i fidel massa de catòlics devots i la seva elevada taxa de natalitat.

Al dellà de la dignitat i el respecte per una espiritualitat catòlica tradicional, aquesta dreta catòlica suposa un límit important a la democratització de la vida catòlica eclesial. Amb la seva visió d’una teologia política única i monolítica també suposa una amenaça social per a uns Països Catalans plurals tant denominacionalment com socialment i culturalment. L’aliança de la dreta catòlica amb l’extrema dreta política solament agreuja aquesta amenaça. Al final, les guerres catòliques entre sectors progressistes i conservadors es converteixen en un afer de tots —catòlics o no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga

Director d'EL TEMPS. Doctor en història per l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat investigador a Columbia University i New York University.