La glòria pot ser incerta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Incerta glòria de Joan Sales clou la seva llarga carrera per entrar al panteó de la Gran Novel·la Catalana. El film homònim acabat d’estrenar pel tàndem creatiu de Pa negre, Agustí Villaronga i Isona Passola n’és l’estadi culminant.
Mentre que l’obra de Sales confrontava tots els traumes i les distorsions històrics de Catalunya i les seves generacions, el film de Villaronga i Passola és l’expressió d’una certa generació. No debades, el film aborda la novel·la sense la novel·la: queda la seva història humana i es desfà la seva història nacional. La Guerra Civil n’és el baix continu ineludible, però el seu tractament no surt del marc sentimental i emotiu establert. És l’espill d’un silenci generacional.

Com el nostre país, el film d’Incerta glòria ha de recórrer a explicar la seva pròpia història des de la beatitud o malignitat de la psique turmentada d’uns personatges. No hi ha lloc per als grans relats —ens refugiem al model del Menocchio de Carlo Ginzburg sense el drama i la distorsió essencial del seu context. És la manera d’estalviar-nos la introspecció de debò.

Si Incerta glòria és Gran Novel·la Catalana ho és justament per la seva totalitat, indivisible. El seu èxit rau en el missatge complet que el petit relat té per al gran relat, i per a les noves generacions. Els millennials —la generació dels nascuts entre 1980 i 1996— és una generació crescuda en l’anorreament dels grans relats i l’exaltació del petit relat. És per això que, en la revolta populista d’avui, els millennials són capaços de combinar la frivolitat postmoderna i nihilista del hipster amb la convicció del retorn dels grans relats i els sistemes ideològics nítids. En aquest sentit, el film de Villaronga neix mancat del que va fer gran l’obra de Sales i del substrat generacional del nostre temps.

El pecat psicològic de Villaronga i Passola és també el pecat d’una terra i un poble, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Sales va defugir aquest pecat i és per això que ell segurament fos molt més lliure que molts catalans avui. La nostra distorsió rau en el fet de no poder encarar la nostra història i resoldre el trauma. Mentre la resolució sigui estrictament sentimental i emotiva no s’albirarà mai ni plenitud ni sortida. Només així es pot entendre la situació actual.

Del moviment independentista a Catalunya al retorn esperat d’una política genuïnament pròpia per al País Valencià i les Illes es manifesta un símptoma compartit. És una generació que empeny. És la cura a la distorsió. És espolsar-se decennis i segles de trauma. És arraconar sentimentalismes i emotivitats de cul-de-sac. La glòria pot ser incerta, però en la voluntat de ruptura amb el nostre passat hi ha la clau de futur.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps