Referèndum o eleccions

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ampliem una mica els terminis del plebiscit de Renan i passem de quotidià a anual. Ens hem afartat de votar. I si en qualsevol de les quatre o cinc vegades que els ciutadans de Catalunya han estat cridats a les urnes en tres anys, el resultat s’hagués aproximat al del 9N, ara no esperaríem a veure si abans de final d’any es produeix el fet més esperat i decisiu del sobiranisme: la victòria en vots.

No estaríem com estem, ni com estarem, i estarem, i estarem, mentre no es produeixi aquesta majoria, que és l’objectiu fonamental de tot independentisme i de quasi tot el sobiranisme sincer. Amb referèndum o sense, cada vegada que anem a votar validem o invalidem l’statu quo: plebiscit intermitent.

Tot el que podem dir ara de Catalunya i d’Espanya és que, en el primer cas, dos terços dels vots i dels diputats estan en contra de la situació, sigui en l’àmbit territorial, en el social o en tots dos. La societat catalana vol canviar de forma molt majoritària, encara que les diverses opcions de canvi no comparteixin full de ruta i per això ens hàgim de quedar com estem. En el conjunt d’Espanya, en canvi, la proporció és inversa. Dos terços a favor de l’establishment i la Constitució i un terç en contra. Les Balears i el País Valencià també es distancien de la majoria espanyola. La discrepància és profunda, de model, i no sembla que hagi de disminuir en els propers anys. Més aviat al contrari.

Aquest any torna a tocar revàlida independentista. Si guanya el Sí, en el format de convocatòria que sigui, es produiran canvis importants a Catalunya i Espanya. Sense dubte. Si hi hagués referèndum, que no n’hi haurà, i guanyés el No, el sobiranisme hauria perdut la batalla, i amb ell tots els que considerem Catalunya una nació. En canvi, si hi ha eleccions, posem per cas, constituents segons els convocants i autonòmiques segons la legislació espanyola, i els partidaris de la independència tampoc arriben a la majoria absoluta dels vots vàlids (no dels emesos, ep!), no s’enfonsa el món ni de bon tros. Una altra legislatura curta i nova revàlida abans del 2020.

Suposem referèndum i que guanya el Sí: Només caldria negociar les formes, no invalidar el veredicte. Suposem eleccions i que guanya el Sí: l’Estat propi estarà molt més a prop, però no forçosament la independència, ja que els amos de la partida global podrien imposar negociacions de nou estatus sense trencar formalment Espanya. La nova proposta, en un referèndum acordat, guanyaria de molt. Per això no convé el referèndum, tot i que convé arribar tan enllà com es pugui, ja que la prohibició afavoriria, per no dir afavorirà, les opcions d’una majoria pel Sí en les urnes immediatament posteriors. Un escenari plausible, de canvi real.

Suposem ara que malgrat l’ambient contrari a la prohibició i el crescendo emocional, hi ha eleccions i el Sí es queda com està o recula una mica. Ni proclamació de la independència, ni negociació amb l’Estat sinó nou compàs d’espera. Com gestionar-lo? Gran dilema: o front nacional o front d’esquerres. Si la composició del nou Parlament propicia dues majories de caràcter sobiranista, una de similar a l’actual i una altra amb la nova o ja no tan nova esquerra, i si ERC pogués decidir un altre cop amb qui s’alia, què és millor per al Procés?

Les bateries neoconvergents, obcecades per evitar o revertir un gir social de Catalunya cap a l’esquerra, ja disparen contra la segona possibilitat. Ara bé, un cop assegurat que el PDECat no deixarà de ser independentista ni que passi a l’oposició, convé mirar què convé més per afavorir en el futur aquesta majoria, si tant i tant es resistís. Sense dubte, repetir l’operació Tripartit, amb un altre nom i sense el PSC. Aquella operació, per molt que ERC en sortís momentàniament escaldada, és la clau que obre la porta a l’esclat de l’independentisme. Sense l’aliança amb l’esquerra catalanista que va posar fi a l’ambigüitat del PSC i el va partir pel mig, amb els millors a favor del sobiranisme i la resta, del tot desermada, en les files de l’unionisme, no hi hauria Procés.

En un escenari de nova insuficiència del Sí com el descrit, l’única alternativa és buscar els vots que falten en la divisió de la nova esquerra. I si no governen no es dividiran.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Bru de Sala
Xavier Bru de Sala

Escriptor i periodista.