Fusterians de via estreta

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 25 de gener, durant la inauguració del Museu Joan Fuster, Ximo Puig va proclamar que presidia un “govern fusterià”. Va afirmar-ho de manera solemne al claustre de la casa que va habitar l’escriptor de Sueca, i si atenem a les mesures adoptades fins ara, hom podria dir que, com a mínim, ens trobem davant l’executiu més valencianista de la història. El llistó no es trobava alt, certament, però només cal fer una ullada a dues decisions dels últims dies, per tal de prendre consciència dels avanços aconseguits.

Tant laDeclaració de Palma, que significa una aposta decidida –i inaudita– en favor de la llengua i la cultura compartides amb Catalunya i les illes Balears, com la incorporació de la capacitació lingüística a la llei de funció pública valenciana, són dues passes importantíssimes. Alguns advertiran que són ben poca cosa, dues qüestions massa òbvies i gens destacables, però venint de la llarga nit del PPCV i de l’encotillament que va caracteritzar l’època lermista, són unes fites revolucionàries. O gairebé.

També és cert que Ximo Puig ha trencat la incomunicació amb Catalunya, que s’allargava prop de dues dècades. El maig passat, en visitar oficialment Barcelona, Puig va posar fi a una etapa de 18 anys en què cap president valencià no havia trepitjat la plaça de Sant Jaume. I quatre mesos després, al setembre, Carles Puigdemont va retornar-li la visita, en un altre gest simbòlic que feia lustres que no es produïa. De fet, des dels temps de Jordi Pujol, l’únic president català que va accedir al Palau de la Generalitat valencià va ser José Montilla, l’any 2009, i perquè assistia a una final de Copa del Rei al Mestalla. Quedava massa estrany anar al futbol i no veure’n el president, encara que aquell president fóra un Francisco Camps embrutat pel cas dels vestits.

Avui, Ximo Puig tenia l’ocasió de demostrar el fusterianisme del seu Govern. L’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa l’havia convidat a la clausura de la jornada “L’hora de les decisions” conjuntament amb els seus homòlegs català i balear, Carles Puigdemont i Francina Armengol. Però pocs dies abans de l’acte, després d’haver confirmat la seua presència, ha preferit evitar els improperis de determinada premsa i de determinats polítics de mirada obtusa, que encara condicionen –i de quina manera– l’actuació de la Generalitat Valenciana.

L’ocasió era immillorable: una cimera amb representants polítics, econòmics, sindicals i universitaris per abordar les necessitats dels tres territoris –que sumen més de 13 milions de persones– després de tants anys de menysteniment en matèria de finançament i d’infraestructures per part de governs espanyols de signe divers. Una crida d’atenció que, a més, hauria servit perquè la imatge de Puig no quedara tan escorada cap a ponent, com a conseqüència de la situació interna que viu el PSOE.

I és que la negativa a fotografiar-se de bracet de Puigdemont i Armengol contrasta amb les instantànies que Puig acostuma a fer-se amb Susana Díaz, el discurs polític de la qual –com els de Javier Fernández, Emiliano García-Page, Javier Lambán i Guillermo Fernández Vara, els altres barons alineats amb ella– dista bastant dels posicionaments que defensa com a cap del Consell. Els atacs dels uns i dels altres contra una visió més plural i diversa de l’Estat grinyolen amb la semàntica emprada per Puig.

Sense anar més lluny, dimarts passat, a la diada andalusa, en l’acte institucional més important que oficia cada any, la presidenta de la Junta no va perdre l’oportunitat de criticar els “nacionalismes de via estreta”, en clara referència a Catalunya. Arrenglerat del seu costat i refusant la foto de conjunt amb Puigdemont i Armengol a València, Puig s’ha apartat bastant del que representaria un govern fusterià. Manllevant les paraules de Díaz, si de cas podríem definir-lo com un “fusterianisme de via estreta”.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Víctor Maceda
Víctor Maceda

Periodista d'EL TEMPS i autor del llibre El despertar valencià (Pòrtic, 2016).