Exposició

Léger i la vigència estètica de la vella modernitat

L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) entra en mode expansiu amb una de les grans mostres, si no la més important, del seu trenta aniversari, la dedicada a Fernand Léger i ‘La vida moderna’ en col·laboració amb la Tate Liverpool. Una exposició amb pintures, dibuixos, gravats, murals i material audiovisual que recorre l’ètica i l’estètica d’un dels grans artistes del segle XX.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Odie la pintura discreta. Els meus temes, els porte pertot arreu. M’agraden les formes imposades per la indústria moderna, les use, els acers amb mil reflexos de colors més subtils i més ferms que els anomenats elements clàssics. Sostinc que una metralladora o la recambra d’un 75 són temes més per a una pintura que quatre pomes en una taula o un paisatge de Saint-Cloud, i això sense fer futurisme». Aquest text de Fernand Léger (Argentan, 1981 – Gif-sur-Yvette, 1955), datat el 1922, tot i que seria publicat dos anys més tard, reflecteix l’enlluernament que l’artista francès sentia per la influència en l’estètica de principis del segle XX pels canvis tecnològics.

 


Fernand Léger i la vida moderna
Institut Valencià d'Art Modern
Fins el 15 de setembre de 2019


 

Quan escriu això, Léger, format com a arquitecte i influenciat pel que fa al cromatisme per l'escola impressionista («El color constitueix una necessitat vital, com l’aigua o el foc. No es pot viure sense color», dirà en algun moment), ha patit l’experiència colpidora d'estar gairebé en primera línia durant la Primera Guerra Mundial -va ser portalliteres entre altres en el salvatge front de Verdun-, una vivència que el marcarà, fins i tot estèticament: Léger definirà la guerra, amb no poca gosadia, com «l’acadèmia del cubisme», en al·lusió a la potència plàstica dels objectes en determinats contextos.

«Vaig més enllà de les convencions del gust, els grisos, els fons en superfícies mortes; jo m’estremisc, hi puc veure clarament. La guerra m’ha forjat, no em fa por dir-ho», explica en el text referit adés, una mena de manifest estètic-biogràfic, en el qual també exposa l’ambició d’aconseguir «la màxima eficiència pictòrica per tots els mitjans plàstics contrastats. No importa la direcció, el gust, l’estil conegut (...)». 

Élément mécanique, del 1920.

Sovint els mateixos artistes no són els més indicats per parlar de la seua obra, però aquestes pinzellades autoreferencials (incloses amb bon criteri en el catàleg de l’exposició), són vàlides per copsar unes intencions estètiques que amb el temps guanyarien en complexitat i derivades. Però són sobretot les petjades del que es considerava aleshores la modernitat les que marquen l’obra de Léger: no és estrany, en aquest sentit, l’impacte que causa Nova York en l’artista, ciutat a la qual viatja per primera vegada el 1931, quan s'ha convertit en icona i paradigma d'aquella modernitat. Impressions inicials de la megalòpolis que, curiosament, s’assemblen molt a les que va tenir un creador en unes altres coordenades, com ara Josep Pla, tot i que en Léger la petjada és més forta i profunda, té traduccions estètiques.

Fotograma de Ballet mécanique, pel·lícula del 1923.

Un enlluernament tecnològic que resulta tan decisiu com la seua formació arquitectònica, gènesi d'una relació fructífera amb els arquitectes i dissenyadors Charlotte Perriand i Le Corbusier. A aquest darrer el coneix a París en la dècada del 1920, quan la ciutat del Sena és l’epicentre artístic mundial. Sumeu als condicionaments estètics un compromís social à gauche que traslladarà a l’agitació artística i a llenguatges diversos, convençut de la validesa de l’art com a eina de transformació, pensament amb algunes peculiaritats en el seu cas. 

Totes les cares del poliedre

Una exposició monogràfica al voltant d’un artista d’aquesta magnitud i amb tants vessants i operatius artístics és una aposta ambiciosa que ha estat possible per la col·laboració amb la Tate Liverpool, una institució que va mostrar per primera vegada «Fernand Léger i la vida moderna» coincidint amb el seu trenta aniversari. La mostra està comissariada per Darren Pih i Laura Bruni, amb material procedent d’institucions com la mateixa Tate, els museus  Pompidou, Reina Sofia o Victòria & Albert o la Fundació Le Corbusier. Una de les exposicions, sense dubte, més significatives dels darrers temps a l’IVAM.

Trois femmes sur fond rouge, del 1927.

La mostra arrenca amb l’obra encara balbucejant de la dècada del 1920, una reinterpretació singular del cubisme, molt evident en obres com Élément mécanique (1920), amb un tractament del color encara tímid, però que va guanyant en diversitat i discurs propi, com ara en Les deux femmes au boquet (1921). En aquesta època comencen els seus temptejos cinematogràfics, reflectits en en surrealisme mecanicista de Ballet mécanique (1923), però en el tombant de la dècada la seua obra pictòrica ja va adoptant uns altres perfils, com els que mostra la captivadora Trois femmes sur fond rouge (1927). O en la impressionant Les danseuses aux clés (1930), un dels grans impactes estètics de la mostra, en la qual elements humans i tecnològics conviuen en el llenç per generar quelcom atractiu i singular. A la dècada del 1930, influenciat pel treball de Perriand, refina la seua mirada sobre els objectes i la teoria sobre el valor plàstic que contenen les seues qualitats, sense necessitat d’anar a lectures metafòriques o literàries.

Altrament, el compromís polític de Léger ens ha llegat el treball desenvolupat per a l’Exposició Internacional de París del 1937, en la qual va participar activament per la sintonia amb el govern del Front Popular d’André Léon Blum. Un esdeveniment que ocupa tota una sala de la mostra de l'IVAM. En aquella aspiració que vèiem d’abastar totes les tècniques i possibilitats, és el moment del mural com a eina expressiva: d’aquella exposició, arriba a València l’espectacular collage amb elements fotogràfics Joies essentielles, plaisirs nouveaux, una mena de visió lúdica i modernitzada (també idealitzada) del món rural del qual provenia, una composició que juga amb els elements de la comunicació de masses i la publicitat.

Les danseus aux clés, del 1930.

Fins a la fi de la seua vida, l’artista continuarà provant i experimentant tècniques com la serigrafia o la fotografia, sense descartar les incursions cinematogràfiques (atenció a la inquietant Deams that money can buy, del 1947), continuarà la pulsió de reflectir una modernitat plena de contrastos i possibilitats estètiques: ho trobem en Étude pour «Les Constructeurs»: l’equipe au repos, del 1950), una obra en la qual tractava de «dur a terme contrastos encara més violents, oposant als núvols i a les estructures metàl·liques una sèrie de figures humanes pintades amb un realisme minuciós. No sé si ho he aconseguit, però crec que, al cap i a la fi, es tracta d’alçar una polèmica».

Étude pour «Les Constructeurs»: l’equipe au repos, del 1950.

Cercant el contrast, també farà viaranys estètics com el que sembla emparentar-lo a parts relativament simètriques amb Gauguin i Picasso, per definir d’alguna manera la indefinible Deux femmes tenant des fleurs, del 1954. 

Deux femmes tenant des fleurs, del 1954.

En acabant, en el fons de tota aquesta travessia hi ha la bellesa, que no és «representativa, ni sentimental, ni didàctica. La bellesa existeix com a qualitat abstracta. Però hem d’esperar l’educació plàstica de les masses abans que aquesta tesi siga acceptada. Mentrestant, cobrim les nostres parets amb colors frescos i alegres per a inspirar optimisme i alegria, i esperem fins que la bellesa siga entesa per tots, i ací resideix la gran esperança del futur», assegurava en un text del 1937.

Comptat i debatut, potser hi ha una certa caducitat (provocada pel nostre fàstic o cansament com a generacions postmodernes) en aquesta mirada optimista sobre la tecnologia, sobre una vida moderna que en el temps de Léger encara era lluny de descobrir el calfament global, el desenvolupisme desfermat  o l’esclavitud digital, entre més símptomes de malaltia. 

Per això és tan sorprenent i revelador que Léger no sols prefigurara o fora una influència de llenguatges com el del pop-art, sinó també que resultara finalment tan fructífera la seua recerca de la bellesa, d’una potència estètica que conserva la seua vigència i capacitat de commoure l’espectador. La línia subtil però evident que distingeix els creadors imperibles.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.