Teatre

Obres com «Federico García»

Ens encanta assassinar el teatre contemporani que té èxit

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El teatre, cert, és un art efímer. Extremadament fugisser. Pots veure una mateixa obra amb el mateix equip artístic dues vegades que, com el riu d'Heràclit, mai no veus la mateixa obra. Però a casa nostra s'hi afegeix una cosa curiosa: som uns assassins despietats amb el teatre contemporani. És molt difícil tornar a gaudir d'un muntatge. I ja no en parlem d'un bon text. Si et dius Shakespeare, Ibsen o Txékhov, això no passa, ja que ens encanta anar repetint les seves obres mestres, amb diferents actors i directors. Però si el teu cognom és Miró, Clua, Cunillé, i fins i tot Bolaño, Stoppard o Miller, ho tens més cru.

Ara mateix, escurant els seus últims dies al Goya de Barcelona, hi ha un obra que és l'excepció que confirma la regla: 'Federico García'. Estrenada al Grec 2015, porta gairebé quatre anys en cartell, entre el Romea i el Goya. I no para d'anar-hi gent. És una peça senzilla, dirigida per Pep Tosar, que explora la poètica de Lorca, en la línia de les peces que l'actor mallorquí ha dedicat a poetes com Blai Bonet o Damià Huguet. Juga al teatre documental, amb entrevistes a experts i gent propera a l'autor de 'Poeta en Nueva York', per explicar-nos d'una manera diferent la seva vida i obra. En escena hi ha tres músics, una 'cantaora', un 'bailaor' i el mateix Tosar. Teatre i música. Res de l'altre món. Però amb tanta delicadesa, tan ben fet, que ha anat guanyant adeptes amb els anys, a banda d'esdevenir un comodí perfecte per omplir de qualitat la programació dels teatres on ha passat.

'Federico García', de Pep Tosar

'Federico García' és un as a la màniga de qualsevol programador, un tret segur, com ho poden ser molts muntatges de nivell i amb gran acceptació per part del públic, la majoria dels quals estan destinats a morir més enllà de les sis setmanes en cartell. Són molt poques les obres que tenen més vida. I menys si neixen en un teatre públic, que solen cremar programacions així com qui encén un cigarret. Només quan hi ha un coproductor privat poden sobreviure. Ara mateix, està a punt de saltar al Poliorama 'La importància de ser Frank', el Wilde que va dirigir David Selvas al TNC la temporada passada i que ja va ser al teatre de la Rambla l'estiu de 2018. Una altra 'anomalia' del sistema.

El cas més paradigmàtic, potser propi d'una altra època, és d''El mètode Grönholm', que va arribar al TNC el 2003, va estar tres temporades seguides al Poliorama, se'n va fer una pel·lícula i encara hi va tornar el 2010 després que passés per més de 30 països. La peça de Jordi Galceran era bona, sí, però voleu dir que no seria possible un altre cas com aquest? No creieu que si tornessin a programar 'El curiós incident del gos a mitjanit' (Mark Haddon/Simon Stephens), 'El principi d'Arquimedes' (Josep Maria Miró), 'Après moi les déluge' (Lluïsa Cunillé), 'Rock'n'roll' (Tom Stoppard), 'Smiley' (Guillem Clua) o 'Incendis' (Wajdi Mouawad), el públic no hi tornaria, no en guanyaria de nou?

En l'última dècada hem vist un bon grapat de muntatges que haurien merescut la mateixa sort. Per exemple, 'Els jugadors', de Pau Miró, estrenat al Lliure el 2012, en el que és, segurament, la millor obra del dramaturg i director barceloní. Tenia al seu servei quatre primeres espases (Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas), que van omplir el Lliure de Gràcia durant vuit setmanes. Poca broma. Havia de tornar la temporada següent, però ja l'heu vist prou. I aquí no hi havia un coproductor privat amb ganes de seguir explotant la seva 'mercaderia'.

'Hamlet', de Shakespeare i direcció de Thomas Ostermeier, no es mou de la Schaubühne des del 2008. Foto: Arno Declair

Quan vas per Europa, et sorprèn de veure que hi ha obres que fa una dècada que són en cartell. Si aneu a Berlín, per exemple, encara podeu entrar a la Schaubühne i asseure-vos-hi per contemplar el 'Hamlet' de Thomas Ostermeier. I això que es va estrenar el 17 de setembre de 2008! En aquest cas, podríeu dir, esclar, allà els teatres tenen companyies estables i poden permetre's aquests luxes. Tanmateix, no cal anar a Londres per localitzar exemples en un sistema sense 'troupes' fixes com el nostre. A Madrid, fa anys i panys que poden veure el 'Burundanga' de Galceran (vuit, ni més ni menys) i en fa tres que tenen 'El test', de Jorge Vallejo. Dues obres, per cert, signades per autors catalans que a Barcelona van passar sense pena ni glòria.

Aquí no tenim ni la típica obra que torna en determinades dates. Bé, n'hi ha una, 'El llarg dinar de Nadal', que s'instal·la al Maldà cada desembre des de 2014. La persistència del teatret del barri Gòtic es deu a què la peça és d'una companyia, La Ruta 40... I com el muntatge de Thorton Wilder,  en podria haver-hi molts, com el 'Coral romput', de Vicent Andrés Estellés, que va aconseguir estar dues temporades al Lliure, entre el 2008 i el 2010. La peça de Joan Ollé era preciosa i estic segur que trobaria nous espectadors disposats a capbussar-se dins un món extraordinari, el de les paraules del poeta de Burjassot. Em jugaria alguna cosa a que el guitarrista Toti Soler i bona part del repartiment (hi havia, entre d'altres, Pere Arquillué, Eduard Farelo i Montserrat Carulla) estarien encantats de reenganxar-s'hi.

'Les noies de Mossbank road', d'Amelia Bullmore, amb Clara Segura, Cristina Genebat i Marta Marco, ara a La Villarroel

Segurament, s'han fet una pregunta si han arribat fins aquí: per què passa això? Una vegada li vaig demanar a Sergi Belbel, quan dirigia el TNC, i no va saber respondre'm. I és que sovint, els homes i dones que encapçalen teatres, són com els polítics, que duren el que duren, i els que venen després volen esborrar el que ha portat a terme el seu predecessor. Els productors privats, al seu torn, poques vegades s'atreveixen a tirar endavant aquesta mena d'aventures. Volem que tot vagi ràpid, que el teló s'aixequi i s'abaixi a gran velocitat, que els muntatges vagin passant, tot oferint-li al públic material nou. Però així com la 'Carmen' de Calixto Bieito visita el Liceu cada parell d'anys, no estaria malament fer el mateix experiment amb el teatre. Podrem tornar a veure 'Les noies de Mossbank road', encara que siguin només dues setmanes, el 2020? O 'Com els grecs'? O 'Una gossa en un descampat'? O 'Sé de un lugar'? Ens encantaria poder-ho fer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.