Exposició

El soroll com a impuls creador

L'ús del soroll en l’art contemporani, fil que estiren Antonio Luque i Francesc Roig a la Galeria La Grey de Tarragona, en una exposició on van demanar a nou artistes que fessin una obra tenint com a referent el soroll de fons amb què vivim.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fou segurament, el futurista Luigi Russollo l'any 1913 un dels primers artistes en utilitzar el soroll com a matèria artística. El obviava la diferència entre so i soroll, perquè per a ell un soroll amb una certa regularitat acaba convertint-se en so. A partir d’aquí, es pot dir que el so o el soroll s’ha fet servir com a matèria de creació. Més proper a nosaltres, Bruce Nauman ha creat diverses obres en les quals el so o el soroll és l’únic element generador. Una  de les més recents fou el túnel de so creat a la Tate Modern de Londres, el 2004.

 


Soroll de Fons
La Grey. Tarragona
Fins el 25 de maig


 

Una situació molt diferent és la que es produeix quan es visita una de les càmeres anomenades anecoiques, que es consideren els espais més silenciosos del món on els visitants no aconsegueixen restar més que uns segons, perquè la privació total del so requereix també una adaptació. John Cage va tenir una experiència en una d’aquestes càmeres i, a partir d’aquí, va crear una de les seves peces mes famoses, 4,33, on Cage es posa al piano, però no el toca, i només els espectadors senten el soroll durant els minuts que dura. Per tant, el soroll es converteix en el material sonor.

Ángel Pomerol, SSSHHHT

Tres exemples de l’ús del soroll en l’art contemporani, que a la vegada ens expliquen que el soroll és un element omnipresent al nostre món, a la nostra existència. A partir d’aquest fet, Antonio Luque i Francesc Roig a la Galeria La Grey de Tarragona, varen demanar a nou artistes que fessin una obra tenint com a referent el soroll de fons amb el qual tots vivim. El resultat ha estat molt divers i molt suggeridor.

El dissenyador alemany Thomas Keis, presenta l’obra Silenci sobre rodes, una capsa de fusta insonoritzada, portada per un carretó, en la qual l’espectador pot introduir el seu cap i escoltar el seu propi so, un evident contrast entre el que seria el soroll generat en transportar aquesta caixa amb l’aïllament que produeix en trobar-se amb el seu propi so.  

Francesc Roig. El Caire versus Barcelona

El díptic que presenta Manuel Gamonal, potser el menys encertat del conjunt, Two wrongs can make a right són due fotografies digitals, que es dirigeixen  bàsicament a la percepció visual i no acústica.

Àngel Pomerol amb el seu SSSHHHT fa una obra molt polisèmica. Podríem dir que des de la quotidianitat, crea una petita instal·lació -elaborada amb objectes que podem trobar en qualsevol casa-  amb la qual estableix un silenci per a referir-se al món de l’alta cultura, que s’expressa en majúscules, o bé una mirada des del silenci, sobre tres icones de la història de l’escultura occidental.

Thomas Keis, Silenci sobre Rodes

Lidia Porcar presenta un vídeo de dibuixos animats, Fire (handmade), que ens porta a un paisatge en el qual  en un minut podem veure explosions, bombes, trets, mancança d’aigua, etc.,  que van deixant una reguera de morts, de vides humanes i animals, una metàfora  tràgica del món en què vivim, del soroll de fons al que ens hem anat acostumant. 

Antonio Luque, amb Todos los Hombres viejos, segunda sèrie, N.12 Formato A, ens presenta una figura masculina nua que surt de la penombra,  com una aparició, en la qual superposa membres o part del cos de diversos models, trets de les imatges que feien servir les velles escoles d’art, amb la qual ens parla del transcórrer de la vida que, tal com ell ens diu, va creant “mapes sonors” una fusió del passat i el present que moltes vegades no ens deixa saber realment el que som.

Manuel Gamonal, Two wtrongs can make a right

Eduardo Alonso, amb la seva obra S/T ens presenta un dels treballs més críptics. Artista multidisciplinari i aviador, les seves obres, com el collage de la  mostra tenen un aspecte de peça mecànica,  i un elaborat i lent  procés de creació, amb capes de paper superposades, que simbolitzen a la vegada el so que produeix el pas del temps.  

Francesc Roig a través d’una impressió fotogràfica sobre visor de raigs, El Caire versus Barcelona contraposa la visió de dos centres urbans, l’antiga medina del Caire destrossada després el terratrèmol de 1992,  i la cruïlla de la Gran Via amb Passeig de Gracia a Barcelona. Un escenari desbastat, i un altre ple de circulació, amb espais dedicats a oficines i deshabitats, sense vida.

Juan Carlos Lozano, amb Filtros 2019 presenta una obra en la qual el significat i els significants estan en intima relació. Cristalls trencats i capes de cera que se superposen i entre ells una banda de so, que ens parla del “soroll” de fons que interfereix la comunicació i “la percepció del coneixement”. 

Eduardo Alonso, ST

Finalment, Benxamin Alvarez, amb la seva obra Political noise ens porta a la més candent actualitat, del nostre país, un trio de veus de polítics que se superposessin, que no diuen res, com és normal en els temps que vivíem, veus que surten d’uns altaveus de carrer, com un soroll més al qual ja estem acostumats.  

Una mostra en part interactiva amb un catàleg que cal desmuntar per sentir el soroll de les seves fulles, per trobar la relació de cada obra amb el seu text, escrit per cadascun dels artistes. Aspectes polítics, socials, íntims, personals, comunicacionals, geogràfics, internacionals, de la història de l’art, es fan presents en el seu recorregut,  tot tenint com a referent el so o el soroll que ens acompanya en la vida diària, obres que donen peu a múltiples lectures i a múltiples interpretacions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.