Llibres

Maties Palau Ferré, el pintor que no només cremava els seus quadres

Amb El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré, l’historiador Francesc Marco-Palau vol contribuir a recuperar la figura i obra de l'artista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La vida del pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré (1921–2000) és una història d’amor per l’art distorsionada per les baixeses i les misèries de la cobdícia i la mala fe. Amb el desavantatge afegit, a més, que la notorietat indesitjada i no purament artística que va adquirir entre principis dels 70 i mitjan dels 80 n’ha perjudicat la posteritat. Almenys ha fet que no sigui tan conegut com sembla que ho hauria de ser tenint en compte els èxits que va gaudir en vida. Amb El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré, l’historiador Francesc Marco-Palau (Tarragona, 1989), un besnebot de l’artista, vol contribuir a recuperar les seves figura i obra.

Conegut per alguna gent com “el segon Picasso” –un elogi descomunal que a l’artista, raonablement, no li feia gaire gràcia: “jo soc el primer Palau Ferré”, replicava–, Maties Palau Ferré va néixer a Montblanc el 1921 en una família de comerciants i fabricants d’espardenyes. També eren propietaris de terres i tenien unes certes inquietuds culturals. Palau Ferré va tenir clara molt aviat la vocació artística i, superada la guerra civil –li va venir de només un any no ser mobilitzat amb la lleva del biberó–, va guanyar una plaça a l’Institut de Previsió que li va permetre instal·lar-se a Barcelona. La posició laboral era només l’excusa: si havia anat a Barcelona, era per formar-se com a artista i fer-se un lloc en el món de l’art. Es va matricular a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi i a poc a poc es va anar fent un lloc dins el circuit artístic barceloní.

Segons Marco-Palau, a principis dels 50 Palau Ferré participa en diverses exposicions col·lectives i ja comença a vendre algunes obres. A partir d’extractes de la premsa de l’època, l’autor del llibre descriu la pintura de Palau Ferré dient que “es caracteritzava per una visió subjectiva de la realitat i per la funció constructiva atorgada al color”. Les reproduccions que es poden veure al llibre permeten constatar la relació tan vivament matissiana, un punt naïf, que va mantenir sempre amb el color. Sigui com sigui, el que és segur és que les expectatives, aquells anys, devien ser prou bones, perquè Palau Ferré va renunciar a l’estabilitat i la seguretat econòmiques de la feina per consagrar-se a la tasca artística. Una decisió de risc. Que li va funcionar.

Noia fent petó a colom blanc. Palau Ferré

Les dues dècades següents, Palau Ferré es consolidaria i seria reconegut. Després dels èxits de Barcelona, va arribar el torn de Madrid, on el 1957 va fer una exposició individual a l’Ateneo. L’èxit madrileny va fer que l’Instituto del Libro Español el seleccionés per a una important col·lectiva a Londres. Els altres cinc seleccionats eren Joan Miró, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç i Ramon Rogent. Déu n’hi do. Potser perquè la capital britànica va despertar-li la gana, poc després Palau Ferré va anar becat a París, on no tan sols va continuar amb la seva faceta de creador sinó que també –això és significatiu– va ampliar la seva formació assistint a l’École National Superieur de Beaux-Arts. Dins el circuit de l’art parisenc, també s’hi va fer un nom i un lloc, fins al punt que el crític François Pluchart va escriure que l’art del moment –finals dels 50 i principis dels 60– podria sintetitzar-se a partir de l’obra dos creadors: Hans Hartung, abstracte, i Palau Ferré, figuratiu.

Tenint en compte tot això, cal deduir que la decisió de l’artista de reinstal·lar-se al seu poble natal no va tenir a veure amb cap frustració o sentiment de derrota sinó amb la convicció que ja no necessitava continuar exposant-se diàriament per ser conegut i que es podia permetre el luxe d’enretirar-se del tràfec mundanal per dedicar-se pintar. El retorn a Montblanc de Palau Ferré, doncs, no va ser una retirada amarga sinó una enretirada voluntària. La va aprofitar bé durant els primers anys. Va continuar pintant –sempre dins les coordenades d’una figuració d’influència cromàticament fauvista–, va dedicar-se més activament que mai a la ceràmica i va rebre encàrrecs per realitzar obres d’envergadura, per exemple una Sagrada Família escultòrica per a la Seu d’Urgell –rebutjada per massa moderna– o un conjunt de pintures per a la capella privada de Can Coll, una casa senyorial fortificada de Lliçà de Vall.

Noia de vestit acolorit. Palau Ferré

La vida austera i productiva de Palau Ferré va girar-se damunt davall quan va acceptar l’oferta d’un empresari de la construcció que li va oferir un xalet nou a canvi d’obra. L’artista no va llegir el contracte que firmava i l’empresari el va estafar. Quan es va destapar l’estafa, l’enrenou periodístic i el procés judicial van ser notoris. L’escàndol va deixar anímicament enfonsat l’artista, que de cop va prendre consciència que s’havia complicat la vida per ficar-se en una història que ni li anava ni li venia. Segons explica l’autor del llibre, Palau Ferré tenia la vida solucionada –venia obra, tenia clients– i no necessitava cap xalet ni més diners. És una forma d’estupidesa interessant, aquesta de voler aprofitar totes les grans oportunitats que se’ns presenten, fins i tot les que no ens calen per a res.

Després d’un embolicat procés legal, el jutge va resoldre que l’artista, tot i haver estat enganyat, havia de complir la seva part del contracte. Com que el contracte estipulava que cada metre quadrat de tela valia 10.200 pessetes, Palau Ferré va trobar-se amb què havia de donar a l’empresari tots els metres de tela que faltaven, que aleshores, després d’anys d’intercanvis, encara eren una quarantena. L’empresari, en comptes de renunciar al que li pertocava, va dir que els volia, posant com a excusa autoennoblidora que totes aquelles obres serien regalades a diverses entitats socials i institucions benèfiques, un gest que l’autor del llibre titlla, incomprensiblement, d’honorable. (Sobta, en general, la benvolença amb què l’autor del llibre tracta l’empresari, a qui em sembla que ni tan sols esmenta pel nom.)

Gerros de vidre amb flors. Palau Ferré

Davant la sentència judicial, Palau Ferré hauria pogut prendre la decisió de pintar les teles que faltaven de qualsevol manera. Aquí és, però, quan l’afer es posa interessant per entendre la relació tan sincera –o tan ingènua, o tan pura– que Palau Ferré mantenia amb el seu art. Com que li resultava impensable posar-se a produir de qualsevol manera només per sortir del mal tràngol, l’artista va pintar amb el rigor de sempre les obres que faltaven, les va donar a l’empresari i es va desentendre per sempre més de l’escàndol. 

Se’n va desentendre, sí, però la seva actitud davant del món, davant de la creació, van quedar afectades. Si Bartleby l’escrivent arriba a la completa inactivitat després d’haver assolit la lucidesa més profunda i espantosa –la que constata que tot és fútil i indiferent– treballant al Departament de Cartes Mortes –el de les cartes que no han arribat mai al seu destinatari–, Palau Ferré va continuar creant com sempre, però també va decidir que, a partir d’aleshores, totes les pintures que fes les destruiria immediatament: ni les comercialitzaria, ni les exposaria, ni les ensenyaria a ningú. No és exagerat veure-hi una versió rancorosament i al mateix temps purificadorament destructora del “preferiria no fer-ho” del personatge de Melville. Tampoc no és descartable que una de les motivacions que portaren l'artista a destruir durant anys tot el que feia fos la ràbia contra ell mateix, l'afany de castigar-se per haver-se deixat enganyar.

Des d’un punt de vista conceptual –de declaració de principis artístics i morals, d’opinió performàtica sobre la manera de fer del món de l’art i fins i tot sobre la cara més fosca de l’ànima humana–, el de Palau Ferré deu ser un dels gestos més dramàticament rebels de la histriònica història de l’art contemporani. És normal, en aquest sentit, que, de tota la seva trajectòria, aquest gest de cremar les pròpies obres, que va allargar-se durant prop de quinze anys –els últims quinze anys de vida els va passar havent recobrat una relativa normalitat creativa–, sigui el que més es recorda d’ell. Però Maties Palau Ferré no tan sols va ser un pintor que va cremar quadres. També va pintar-ne i va voler que el públic els contemplés. Aquest llibre de Francesc Marco-Palau, encapçalat per un pròleg de Màrius Serra, ajuda a entendre-ho.

El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré
Francesc Marco-Palau
Editorial Gregal
Maçanet de la Selva, 2019
145 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.