Exposició

Els dibuixos de Louise Bourgeois: ocurrents, evocadors, inquietants

La galeria Marlborough de Barcelona mostra l'obra d’una artista original i immensa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’art de Louise Bourgeois (París, 1911–Nova York, 2010), coneguda sobretot per les seves escultures i instal·lacions anatòmicament contundents i pertorbadores, és violent, o si més no inquietant, fins i tot quan es concreta en uns gravats o unes litografies de petit format i amb dibuixos senzills, com és el cas de les obres que formen l’exposició que li dedica la galeria Marlborough de Barcelona fins al proper 6 d’abril.

 


Louise Bourgeois’ Prints. Anatomy of an artista
Galeria Marlborough. Barcelona
Fins al 6 d’abril


 

La impressió és que les obres de Bourgeois, també aquelles més aparentment netes, diàfanes, enjogassades o inofensives, es fan sempre a partir d’un dolorós entramat de neguits. Aquest entramat de neguits –i qui diu neguits diu angoixes, desficis, malestars, patiments i dolors– unes vegades donen com a resultat unes instal·lacions que funcionen com escenografies d’intimitats turmentades o com encarnacions arquitectòniques d’uns estats d’ànim aclaparats i ombrívols, com és el cas de les obres de la sèrie Cel·les, i altres vegades donen com a resultat uns dibuixos ocurrents i de caire irrealista però plens de sentit, deliberadament esquemàtics però d’una notable capacitat expressiva. Aquests són els que es poden veure a la present exposició.

Louise Bourgeois, Feet, 1999, punta seca, 43 x 38 cm, ed de 25

No és casualitat que la mateixa Bourgeois, una dona que, segons pròpia confessió, patia diàriament crisis d’ansietat, una vegada afirmés que “l’art és la garantia de la salut”. Que ve a ser el mateix que dir que la vida de cada dia només és suportable afrontant-la amb les armes i l’escut de la creativitat.

Els tres gravats sobre plata que reben l’espectador a l’entrada de la galeria estableixen el to de la mostra i defineixen bé el caràcter dels dibuixos de Bourgeois: estilitzats i aparentment amables però, al mateix temps, d’una brutalitat tan subtil com xocant o, en ocasions, esgarrifosa. Els gravats en qüestió, titulats Topiary. The Art of Improving Nature 5, 6 i 8, mostren cadascun una indumentària buida en forma d’espantaocells. Fan pensar en maniquins sense estructura, només amb revestiment. S’assemblen, però hi ha variacions. A totes tres figures els falta la cama dreta, per exemple, però allà on una hi té un monyó rosa, l’altra hi té una cama ortopèdica rudimentària i a l’altra se li veu mig maluc i tot el fèmur. En dos dels tres dibuixos, l’absència de color és gairebé total, mentre que en l’altre –el que presenta una figura més completa, però igualment mutilada i impersonal– hi ha dos tons de blau i un rosa vermellós que la fan més llampant alhora que en realcen la naturalesa estranya, ferida, potser monstruosa. Amb poc –poquíssim–, l’artista suggereix i evoca molt –moltíssim–. Menys és més, que deien els pioners de la primera avantguarda. En aquest cas, menys obvi és més terrible.

Louise Bourgeois, Topiary The Art of Improving Nature (3), 1988, Grabado con plata de cobre con punta seca en Magnani Incisione, 99 x 71.1 cm, HC

La majoria de les obres de l’exposició tenen aquesta mateixa capacitat evocadora, que neix d’una ocurrència –d’herència quasi surrealista– que va més enllà del pur estirabot i que transcendeix el simple efecte sorpresa. Imaginatives sense sofisticació, és a dir, imaginatives d’una manera original però directa, hi ha obres francament sensacionals.

Hi ha la litografia titulada The Ainu Tree, en què es veu un arbre vermell i despullat que s’eleva dalt d’un turonet. L’interior del turó (transparent) és ple de les arrels del mateix arbre, i són unes arrels tan esponeroses, sobretot en contraposició amb l’austeritat del brancam, que arribem a pensar si l’arbre no ha estat invertit. Encara més fascinant és la litografia titulada The Night. S’hi veu un cos d’aigua –un llac, més aviat el mar, amb un sol blanc que brilla dalt del cel– del qual sobresurten una dotzena de pals sobre els quals hi una constel·lació de sabates de tacó que s’aguanten en un precari però elegant –més que elegant: fetitxistament suggestiu– equilibri. És excel·lent.

Louise Bourgeois, Head on fire, 2000, punta seca, 45 x 37 cm, ed. de 25

També excel·lents són Topiary. The Art of Improving Nature 3 –un gravat amb punta seca en què es veu un arbre gegantí de formes opulentes i arrodonides als peus del qual hi ha una dona eixarrancada, també opulenta i arrodonida–, Mother and Child –un altre gravat amb punta seca en el qual Bourgeois en té prou usant el blanc i el negre i posant una mare i un infant als peus d’una llarga escala per dir-nos alguna cosa emocionant i lúgubre sobre les relacions maternofilials–, Eight in bed –una litografia que reprodueix els prolegòmens d’una orgia, amb un grup d’homes i dones junts en un llit, alguns d’ells amb els genitals a l’aire–, Anatomy (5) –un gravat: les cames eixancarrades d’una dona (anques, cul i cony ben exposats) convertits en una mena de paisatge abstracte– i Don’t put your foot in your mouth –un altre gravat en blanc i negre en què es veu una nena tancada dins una cova intrauterina que es posa el peu a la boca (“peu”, en anglès, sona igual que “menjar”) per cruspir-se’l, desesperada o salvatge o provocadora.

Louise Bourgeois, Hair, 2000, aguafuerte, 38 x 30,5 cm, ed

La mostra també inclou obres interessants però menors (Hair o la vagament picassiana Madeleine) i obres molt fluixes, en especial els dibuixos de felins. El díptic titulat Male and female mostra un gat i una gata grassos i en posició rampant, cara a cara, a punt per assaltar-se mútuament i fer l’amor o fer-se mal. Com a definició gràfica de la guerra de sexes o de la bel·licositat inherent a les relacions entre mascles i femelles, no passa de ser un clixé. Formalment, l’obra és pulcra i minuciosa, però també previsible. L’altre dibuix d’un felí, Champfleurette, the white cat, té uns evidents aires à la De Chirico: l’espai vast i buit, tan sols ocupat per una mena de lleó amb rostre rondallesc i amb el cos asimètric i inflat i amb les potes posteriors calçades amb sabates de tacó. Funciona com una imatge misteriosa i andrògina de la opulència anatòmica? Potser, però diria que és més còmic que enigmàtic. Tots tres són més aviat obvis i fàcils, fins al punt que costa una mica d’entendre que puguin haver sortit de la imaginació tortuosa i radiant d’una artista original i immensa com Louise Bourgeois.

Louise Bourgeois, Madeleine, 1999, punta seca, 43 x 38 cm, ed. de 25

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.