Exposició

L’IVAM com a Cas d’Estudi: observacions al voltant dels 30 anys

L'IVAM celebra el 30è aniversari i ens proposa un exercici de memòria conscient a partir de la documentació i les obres mostrades en l'exposició 'Cas d'estudi: IVAM. 1989'.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'IVAM celebra el seu 30 aniversari, i ens proposa un exercici de memòria conscient a partir de la documentació i les obres mostrades en l'exposició Cas d'estudi: IVAM. 1989. Una exposició en què es mostra part de la documentació generada pel museu, entre 1984 any que es feren les primeres compres de la col·lecció i el 1989, any de la seua apertura al públic. Una oportunitat per a reflexionar sobre un museu que s'estava fent i que se sotmet en l'actualitat a un procés de transformació continua.

Partir de l'arxiu

L'exposició Cas d'estudi: 1989. IVAM és una mostra fruit de la investigació portada a terme per la primera edició del Centre d'Investigacions Col·laboratives de l'IVAM (C.I.C.). Un grup d'investigació dirigit pel subdirector de l'IVAM Sergio Rubira i la conservadora Sandra Moros, en el que estudiants, investigadors, artistes i gestors culturals han aprofundit en els orígens d'un museu que amb el temps, esdevindria paradigma de com construir un museu d'art contemporani, per a paradoxalment, passar poc després a erigir-se en model de mala gestió.

 


Cas d’estudi: 1989. IVAM
IVAM, Institut Valencià d’Art Modern
Guillem de Castro, 118. València
Galeria G3
Fins al 9 de juny


 

L'exposició se situa en l'any de la inauguració del museu, 1989, per a posar en el context valencià l'origen del museu, mitjançant documentació i obres que formen part de les primeres adquisicions del centre, i que en aquesta mostra se signifiquen com a documents per a elaborar una narrativa, un particular arxiu. Un material que estructura l'exposició en 4 eixos: l'origen de la col·lecció, l'edifici, el context i la manera com es comunicava el centre amb la societat, amb l'objectiu d'oferir ferramentes a l'espectador per a conèixer la història del museu i posar en valor l'actual IVAM. Una exposició que s'activarà mitjançant les particulars lectures que faran dels documents, les intervencions, xarrades i col·loquis que des del C.I.C. preparen per als pròxims mesos.

Un projecte que ens permet reflexionar sobre l'actual museu, a partir del que va ser. Un museu que arrancava de la mà de Tomàs Llorens i Vicent Todolí com a responsables de la col·lecció i l'estructura del museu, Carmen Alborch, com a la primera directora i la responsable, en paraules de Teresa Millet (conservadora al museu des dels seus orígens) de "formar i vincular un equip al museu, del que se sentien –i encara se senten- part.

Vista de l'exposició 'Cas dEstudi 1989 IVAM'. Foto IVAM

 

Fer memòria

El projecte de l'IVAM comença a concebre's a principis de la dècada dels 80, en plena construcció de les autonomies i en un moment en què València havia quedat fora dels grans projectes 'modernitzadors' que amb grans operacions culturals i urbanístiques maquillarien anys de dictadura i ens situarien, per fi, al segle XX. Barcelona tindria les Olimpíades, Sevilla l'Exposició Universal... així que a València "no ens va quedar altre remei que construir-nos el nostre propi 'noranta-dos'", afirmava Romà de la Calle.

El projecte sorgeix de la Conselleria de Cultura, qui des de feia uns anys (1980) comptava amb una sala d'exposicions dedicada a l'art contemporani, "la única de caràcter públic al País Valencià", afirma l'artista Artur Heras, director en aquells anys de la que va esdevenir històrica, Sala Parpalló. Una sala que comptava amb un públic més o menys fidel del que es derivava una certa necessitat de conéixer més i millor l'art contemporani.

 

En origen, la col·lecció

Al mateix temps que es concep la idea de construir un nou museu, s’estructura teòricament la col·lecció que aquest ha de conservar. Una col·lecció concebuda per Tomàs Llorens amb una clara base historicista i que s’organitza en 4 grans blocs: Julio González, anys 30, pop art i fotografia. Josep Salvador, conservador del museu ja en aquells primers anys, destaca la bona política de compres que es va dur a terme i afirma que "saberen on i com comprar›, l’IVAM era "l’únic museu que estava comprant art en eixos moments en l’Estat. L’únic que estava fent col·lecció en eixos moments".

Una col·lecció que no es va veure exempta de crítiques. L’IVAM va apostar de manera ferma cap a una visió internacional de l’art, és l’Institut Valencià d’Art Modern i no l’Institut d’Art Modern Valencià com algunes veus del moment reclamaven. Unes crítiques que hem de llegir dins el context de l’època, el d’una transició cap a la democràcia en què calia fer valer la identitat valenciana. Una decisió final, la de vincular el museu al context internacional, que els treballadors del centre consideren fou l’encertada, "l'única manera que l’IVAM pot aportar alguna cosa al món de l’art, és mirant l’art des d’un punt de vista global, però tenint en compte la realitat d’ací i el lloc des d’on mirem. I una cosa és evident, si l’IVAM no presta atenció als artistes de València, qui ho ha de fer?", afirma José Miguel G. Cortés, actual director del centre.

El Convent del Carme anterior a la remodelacio_Foto IVAM

 

L’IVAM com a espai d’aprenentatge

Malgrat que l’IVAM no tenia (ni té) departament d’educació, tot el projecte, des del seu origen es va embolcallar en una certa funció educativa, d’aprenentatge. Un aprenentatge no només per al públic, sinó extensiu als treballadors que "no comptaven amb referents pròxims de l’envergadura del museu que construíem" i teníem la "sensació que anaven aprenent sobre com devia ser un museu al pas que l’alçàvem", afirma Manel Granell (cap de publicacions de l’IVAM). Un aprenentatge que compartirien amb el públic, ja que davant tots ells es va obrir un horitzó d’art contemporani inaccessible fins aquells moments, amb unes exposicions molt "pensades" i unes publicacions "que s’entenien com un mitjà perquè arribés a tots", diu Granell.

La falta de referents sobre art contemporani a l’àmbit local, però també a l’estatal, obligaven al museu a prendre’s la funció comunicativa com una autèntica tasca de formació, amb el que s’intensificaven les propostes que tenien una clara voluntat de dotar de vocabulari artístic al públic incloent, per exemple, glossaris de termes al final de les publicacions. El públic havia d’aprendre dels grans referents de l’art contemporani que s’anaven exposant a les sales de Guillem de Castro i del Centre del Carme. Un objectiu del museu que, responia a una necessitat real i que resumia Joan Fuster quan en acabar la visita a l’exposició de Julio González confessava a Josep Salvador "si jo haguera vist açò de menut, ara sabria d’art modern".

Cas d'Estudi 1989, IVAM Foto IVAM

 

El museu com a procés

Una funció del museu, que amb el pas dels anys s’ha anat ampliant i modificant, i en paral·lel a la maduració de l’IVAM com a museu, s’ha qüestionat el plantejament de què un museu deu o no deu ser. En els últims 30 anys "s’ha ampliat el concepte de museu i la seua relació amb el local amb l’immediat, al mateix temps que es qüestiona el paper de l’espectador/a que és molt més actiu que fa 30 anys. Per això el museu no es pot quedar com fa 30 anys, ha d’evolucionar", explica Cortés.

És en aquesta relació amb el seu context més immediat, el barri del Carme, on potser el museu ha estat més criticat al llarg d’aquests 30 anys, un procés d’aproximació al barri que el seu director afirma no està acabat i que encara hui treballen per solucionar amb l’obertura del carreró lateral i el jardí d’escultures, que pretenen vincular urbanísticament el museu al barri, juntament amb un nou projecte de treball directe amb el barri.

Un procés de construcció d’un centre que porta obert 30 anys i "que no està acabat›, que ha tingut èpoques de glòria i de la disbauxa més absoluta, en el que coincideixen els treballadors ha tornat ara "l’entusiasme" i torna a tenir entre els seus objectius "l’interès col·lectiu". Un museu que Cortés entén com un organisme "en permanent construcció on cada vegada són diferents els in puts de fora que et van dient com anar construint-nos, fet que ens dóna certa inestabilitat però també molta força i ganes d’investigar, de fer recerca i això és el que el manté viu", un museu que treballa amb la ferma intenció de "quedar-nos amb el millor del passat per a construir un nou IVAM".

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.