Exposició

Identitats olfactives

Una quarantena d’obres d’art contemporani, procedents de la col·lecció Olor Visual del perfumista Ernesto Ventós, serveixen per plantejar a Can Mario de Palafrugell una reflexió al voltant del rostre com a expressió i dissolució de la identitat per mitjà de suggestions olfactives.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa quaranta anys que Ernesto Ventós (Barcelona, 1945) va adquirir les primeres obres d’una col·lecció organitzada al voltant de les evocacions olfactives que cada peça pogués suggerir-li. L’especial sensibilitat que li aguditza la falta del sentit auditiu i el fet d’haver crescut envoltat de les essències amb què tant el pare com l’avi ja proveïen els creadors de fragàncies han dotat aquest perfumista tocat per la síndrome de Proust d’unes facultats excepcionals per copsar olors inadvertides pel comú de la gent i posar-les en relació amb una memòria adormida. Per a ell, cada fórmula esdevé tant un destil·lat de substàncies químiques com de paisatges viscuts.

 


La identitat perduda. El rostre, col·lecció Olor Visual.
Fundació Vila Casas – Can Mario
Plaça de Can Mario, 7. Palafrugell (Baix Empordà)
Fins al 19 de maig de 2019


L’afició al col·leccionisme és paral·lela a l’afinament dels sentits. L’olor dels camps de lavanda de Grassa devia mesclar-se amb la tinta forta dels còmics del Capitán Trueno i amb el residu de fòsfor de les capses de mistos que també guardava, fins que als disset anys va començar a freqüentar galeries d’art i es va enamorar de Torres-Garcia. Va ser el primer quadre que va voler comprar, i el primer obstacle que el seu nas privilegiat va ser incapaç de vèncer. Encara era massa jove per poder-se permetre una obra com aquella, però tenia ja una intuïció que inspiraria les seves futures adquisicions: l’art estandarditzat no fa olor, et deixa sol davant una finestra esbatanada; només l’art contemporani ‒i potser tan sols una part escollida‒ permet accedir a les aromes d’allò que alguna vegada s’ha tingut, s’ha perdut pel camí i es retroba intempestivament com una pedreta encastada a la costura de la butxaca.

Àngel Bofarull: 'La núvia', collage (1994).

L’exposició Suggestions olfactives, organitzada a la Fundació Miró l’any 1978 i en la qual Ernesto Ventós va participar com a expert perfumista, va acabar de revelar-li el sentit que havia de prendre la seva incipient col·lecció, perquè en cap d’aquelles sales es feia referència a les qualitats olfactives de l’art mateix.  La seva, seria, doncs, una col·lecció d’olors, o més ben dit, de la memòria olfactiva de què és portadora l’obra d’art, sovint sense haver-ho pretès. Cada peça reunida, i la primera de totes va ser, de manera molt significativa, aquell tel lilós de lavanda que va pintar-li Albert Ràfols Casamada, ha despertat en Ernesto Ventós, per pura sinestèsia, alguna sensació aromàtica evident o subterrània capaç de transportar-lo a unes regions emocionals accessibles només a través d’aquest tènue aleteig.

Valentín Vallhonrat: 'Cristal oscuro, núm. 40', gelatina de plata i alumini (1994).

Olor Visual és un fons d’art únic per aquesta particularitat, però no un món tancat, no una extravagància concebuda per al gaudi exclusiu d’un propietari gelós dels seus tresors i de les aptituds sensitives requerides per apreciar-los. Al contrari, un dels trets que més defineixen la col·lecció és l’intens programa d’exposicions amb què periòdicament es divulguen les peces que la formen, amb una voluntat alhora estètica i  instructiva. La que es presenta al museu d’escultura que la Fundació Vila Casas té a l’antiga fàbrica Can Mario de Palafrugell coincideix, de fet, amb una altra d’itinerant que es pot veure a Alemanya, La fragància de les imatges, i amb la col·laboració, amb dues peces de Paloma Navares, a La forma del temps, organitzada a la Casa Elizalde. La que ha estat considerada com una de les col·leccions d’art contemporani més singulars de l’Estat espanyol és, per tant, cada vegada més coneguda, menys una raresa i cada cop més una oportunitat, amb el mèrit afegit de disposar d’un catàleg tan ampli, encara que mai concretat en xifres per desig exprés del propietari, que es pot permetre renovar-se i sorprendre en cada nova exhibició.

Jesús Etxarte i Evru: 'Noyos', fotografia en blanc i negre sobre paper Hahnemühle, edició única (2015).

A Can Mario hi han arribat una quarantena de peces, tant d’artistes catalans com estrangers, tots de reconeixement internacional, per proposar una reflexió a l’entorn de la identitat, aquest concepte tan esquiu que es bressola entre el jo i els altres, entre l’arrelament i la disgregació. Les dues comissàries de l’exposició, Natàlia Chocarro, directora adjunta de la Fundació Vila Casas, i Cristina Agàpito, conservadora d’Olor Visual, han escollit un conjunt d’obres que tenen en comú el motiu del rostre humà i les han ordenat d’acord amb tres conceptes (memòria, ocultació i dissolució) que semblen concordar amb les fases de construcció i destrucció de la identitat a l’era de la globalització, la societat líquida i la postmodernitat delirant. És un plantejament molt senzill, potser fins i tot esquemàtic, però d’una gran eficàcia narrativa per la claredat del missatge que transmet i, sobretot, perquè les peces triades s’hi adapten amb una cohesió i una gradació aconseguides amb gran naturalitat, com si l’una seguís a l’altra inevitablement. S’agraeix no haver d’arrufar el nas per certs veïnatges inopinats, ben al contrari del que passa a vegades en aquesta classe de reunions conceptuals, en què naps i cols són obligats a conviure en una mena d’assortiment de basar.

Daniel & Geo 'Fuchs: Cap de nen amb gorra turca', impressió fotogràfica Cibachrome sobre paper amb metacrilat (1999).

La col·laboració d’Ernesto Ventós s’ha concretat en la disposició en cada un dels àmbits d’una ampolla aromàtica que el visitant pot accionar per descobrir quina fragància li inspiren: la memòria, d’acord amb la seva percepció, irradia un intens regust metàl·lic, mentre que l’ocultació ofèn com si t’inundés una bafarada de cendra, i la dissolució, de manera del tot inesperada, invita al somieig embolcallant-te en una dolça nebulosa d’ozó. Enmig del brogit atordidor del present, desaparèixer amb aquest pessigolleig lleugeríssim als narius acaba sent la més invitadora de les opcions. Tot fa olor, ve a dir-nos el muntatge, fins i tot allò que sembla inodor, que potser requereix del nostre sentit olfactiu un agusament més subtil o més atent o més abstracte i que cada artista, a la seva manera, és invitat a expressar per escrit al costat de la peça mostrada.

José Leguey: 'La relació', mixta i collage sobre paper (2013).

Però anant rere el joc de sinestèsies no perdem de vista que l’objecte d’una exposició com La identitat perduda és mostrar un repertori de veladures sota les quals el cos humà es debat entre ser i semblar, quedar-se o anar-se’n, pesar o levitar. Alguns artistes fan referències explícites a les aromes, com Àngel Bofarull, amb la seva núvia embalsamada en flascons de perfum parisenc, però el més corrent és que les associacions olfactives siguin més obliqües, encara que a vegades compareguin per saturació, com el jardí enyorat per Cecilia Paredes, que la persegueix fins i tot en somnis, tatuat a la pell, confós amb les estovalles i el paper pintat, o per omissió: Luciana Crepaldi abraçant extasiada el seu ram de flors artificials. Hi ha noms perfectament coneguts del públic català, com Esther Ferrer (alegria de cofar-se per barret una col i anar pel món així de fresca i verdejant), Carmen Calvo (el jo potser no és sinó una suma de coses vistes), Pep Carrió (el jo potser no és sinó una remembrança d’olors) o Valentín Vallhonrat, que aporta a la secció de memòria una fotografia de la sèrie Cristal oscuro (1994) i un text  meravellós en què evoca l’absència del pare a través de l’olor de colònia i de fum de tabac que quedava al vell ascensor de fusta després de visitar-los al pis de la mare. Evru hi és per partida doble, amb el dibuix d’un rostre cel·lular en vies d’estovar-se i un retrat que va fer-li el fotògraf Jesús Etxarte el 2015, xisclant amb tot de venetes inflamades que el mateix artista va dibuixar-se al crani per acompanyar l’estupor i la ràbia de ser també un dipòsit de ferides, com posa de manifest la incisió del desfibril·lador ben visible sota l’aixella.

Lola Guerrera: 'Rostro marchito', còpia sobre paper  Hahnemühle (2012).

Entre els artistes internacionals, hi retrobem els jocs de miralls de Duane Michals a través de la seqüència fotogràfica sobre la filla de Werner Heisenberg ‒un regal preciós que troba un eco imprevist en el relat que Bernardí Roig construeix a propòsit d’un nas empresonat per haver gosat olorar el silenci‒, i el descobriment d’un treball primerenc de Daniel i Geo Fuchs, al qual pertany el retrat d’un nadó turc del segle XVIII conservat en un flascó d’alcohol: la màxima brevetat preservada en l’instant precís de la mort. Hi ha uns quants artistes que treballen en parella, en aquesta exposició, o en forma de díptics, com si la identitat, o la seva negació, fos quasi sempre cosa de dos, en el punt on conflueixen allò que jo soc i el que tu em fas ser. És el cas del tàndem que formen els italians Vedovamazzei (Stella Scala i Simeone Crispino), amb el seu retrat de Vladimir Putin, un quadret passat de moda en què el polític regna en un espai llòbrec, mentre que la sola empremta d’una sabata adornada amb franges cromàtiques (“una brutícia organitzada”, en diuen els autors, i quasi sense voler-ho defineixen aquest magma indòcil que els governants anomenen poble) invita a l’optimisme com una finestra oberta al sol.

Bianca Beck: 'S/t', oli sobre tela cremada (2009).

També José Legey compon la seva intervenció sobre un retrat vuitcentista de dues dones uniformades que enllacen les mans a la manera d’una imatge desdoblada que es va tornant esborradissa fins a quedar flotant en una abstracció blanca que condensa tot allò que haurà quedat fora de camp: el vincle inenarrable, el residu del temps compartit. Brian Bress, encadenant correspondències, se serveix d’una massa geometritzant molt semblant per cobrir-se el rostre amb tot de retalls de paper, suplantat per una memòria llibresca que fa olor de manual d’escola  i de botiga de rampoines. Entrem a poc a poc en el terreny dels camuflatges que acabaran desembocant en les dissolucions, un pas que poden exemplificar les estratègies extremes de Lola Guerrero, maquillada amb una vistosa pasta de pètals que se li aniran podrint a la cara, i Bianca Beck, el perfil de la qual ja és només un buit al mig de la tela, amb les vores socarrimades. Entremig, la més flairosa de les evocacions que proposa Kira Leskinen, amb el cap enterrat en un núvol de borró, o la negació radical d’identitat que planteja Jean Michel Othoniel, reduint el bust a un modelat groller, sense boca, ni nas, ni ulls, però desprenent una intensa olor de sofre.

Kira Leskinen: 'Saborós', impressió de tintes antigues, Diasec (2016).

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.