Exposició

Tàpies avui, Tàpies sempre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’exposició Tàpies avui, que es pot veure a la Galeria Mayoral fins al 13 d’abril, està formada per només onze pintures –de mitjà i gran format–, però són més que suficients per fer-se una idea de la força, la profunditat, la magnitud i la coherència del talent d’Antoni Tàpies.

 


Tàpies avui
Antoni Tàpies
Comissari: Arnau Puig
Galeria Mayoral
Fins al 13 d’abril


 

També per veure, sintetitzades, algunes de les característiques principals del seu art. En destaco quatre: 1) la capacitat per confeccionar unes obres que són alhora intenses i controlades, recollides i expansives, d’un brutalisme esquerp però estilitzat; 2) la destresa amb què, una vegada posats damunt el suport, aconsegueix que uns materials pobres i tradicionalment considerats indignes per fer art de categoria (els papers de diari, la fusta, la sorra, el vernís, el feltre, el cartró...) adoptin un caràcter i una aparença nobles i, en paral·lel, com aconsegueix que els materials nobles de sempre (la pintura, sobretot) irradiïn una familiaritat entre ancestral i quotidiana, quasi vulgar, plena d’escalfor íntima i existencial; 3) la seguretat amb què va crear un alfabet plàstic propi i inconfusible (un alfabet estilístic, sígnic, matèric) sense degenerar cap a una autarquia expressiva; 4) i, last but not least, l’habilitat per donar sovint a la seva pintura un doble significat o una doble ressonància –una més reflexiva i atemporal, l’altra més compromesa, iracunda i, fins i tot, sociopolítica–, oberta a tota mena d’interpretacions, ja sigui en funció del temperament de qui la mira o de l’època històrica des de la qual es mira.

Imatge de l'inici de l'exposició 'Tàpies avui', comissariada per Arnau Puig, a la Galeria Mayoral

Aconseguir que una exposició de només onze obres d’un artista amb una trajectòria tan llarga i una obra tan abundant i rica com les d’Antoni Tàpies sigui representativa del seu món personal i de la seva poètica només està a l’abast d’uns pocs. No pot estranyar a ningú, en aquest sentit, que el comissari de l’exposició sigui el filòsof i crític d’art Arnau Puig, un dels fundadors, juntament amb Tàpies i companyia, de Dau al Set. Amic de l’artista fins a la seva mort l’any 2012, Puig coneix a fons el seu treball. En realitat, només els que en saben molt sobre un tema poden fer-ne una síntesi que no tan sols no resulti esquemàtica, simplista i empobridora sinó que, tot el contrari, faci la impressió de ser una condensació representativa, instructiva i orientadora. És el que ha aconseguit fer Arnau Puig en aquesta ocasió.

Obra de Tàpies a la Galeria Mayoral

“L’art no és la reproducció d’una experiència –va dir una vegada Mark Rothko–, sinó que és una experiència”. És una frase que és impossible que no et vingui al cap quan contemples l’art de Tàpies, majestàtic i auster, meditatiu i visceral, tan indesxifrable –o impenetrable– i, al mateix temps, tan generador de sentits insinuats, d’aventures sensorials, d’emocions intenses.

Les onze pintures de l’exposició mostren el Tàpies més clàssic i més potent: el que crea des de les coordenades estètiques fixades per l’informalisme i no perd mai la fe en les possibilitats formals, intel·lectuals i expressives de l’art abstracte (Matèria negra sobre sac, Díptic negre amb creus, Peu i espiral, Return of the far living...); el que es va proposar d’introduir els detalls de la realitat del món dins la tela d’una manera alhora literal i metafòrica, directa i essencial, gràcies a la tècnica del collage i de l’assemblatge (Diaris amuntegats, Cadira i fusta, Empremtes de plats...); i, també, el que funciona com una mescla poètica i subtil dels dos primers, de l’informalista tumultuós i del virtuós del collage (Nuat, Fletxa i cordill, Ocre amb sis collages...).

Imatge de sala de l'exposició 'Tàpies avui', comissariada per Arnau Puig, a la Galeria Mayoral

Tan significatiu com xocant és el domini tècnic impecable amb què sempre treballava. En les obres de gran format de la mostra, es pot veure com Tàpies no es perd mai en la immensitat del suport: sempre sap com omplir-lo, o quines parts deixar buides. De la mateixa manera, les obres de mitjà format permeten constatar que, a diferència de molts pintors apareguts durant els frenètics i espectacularitzats anys 80, ell no requereix ni de dimensions enormes ni de molts mitjans per realitzar obres poderoses, que abasseguen la mirada de l’espectador amb un vendaval de sacsejades harmonioses i premeditades.

Més enllà de la riquesa de textures que presenten algunes de les seves millors obres –hi ha quadres de Tàpies d’una densitat geològica (regruixos, cruis, estries, protuberàncies, forats, talls...) inesgotable–, una característica que per molt que se’n conegui l’obra no deixa mai de sorprendre, igual que hi ha certs paisatges naturals que per molt que els transitis i et resultin familiars sempre t’impressionen, més enllà de la riquesa de textures, dic, l’altre aspecte particularment revelador de la majoria d’aquestes obres és l’elegància.

Imatge de sala de l'exposició 'Tàpies avui', comissariada per Arnau Puig, a la Galeria Mayoral

Ja sé que el concepte d’elegància pot semblar poc escaient per a un artista com Tàpies, que usava una paleta de colors greus, foscos, d’una solemnitat reconcentrada i taciturna, i que feia servir tota mena de materials sense cap jerarquia condicionada pels prejudicis o les ensenyances de la tradició. Tenint en compte, però, el resultat final de les seves operacions d’assemblatge –d’un refinament ple de força, però mai barroers ni aparatosos, a diferència dels assemblatges de dos artistes també importants com Rauschenberg o Guinovart– no se m’ocorre un concepte més ajustat.

Un exemple paradigmàtic és l’obra Cadira i fusta, d’un equilibri compositiu i d’una harmonia perfectes entre tots els elements que el conformen: la part superior d’un marc de porta fet de sorra, els dos trossos de fusta –un de llarg, l’altre més curt– dels laterals, la cadira pintada i tombada a la part central inferior de la tela i l’espai emblanquinat que fa de fons. Podria haver estat una obra fàcil, vistosa sense substància, infantiloide i vulgar. És una obra magnífica. Tàpies en va fer moltes, d’obres magnífiques.

'Peu i espiral', 1986. Antoni Tàpies

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.