Restitució

Una recompensa per un robatori?

Sembla una novel·la d’intriga a l’entorn d’una obra d’art: un soldat de la Wehrmacht va robar el quadre; un museu italià el vol recuperar; uns advocats reclamen diners; i les autoritats no col·laboren. A més, ningú vol revelar on és.
Article de Der Spiegel
Traducció d'Arnau Figueras

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 17 de juliol del 1944, un dia abans de fer 34 anys, el soldat de l’exèrcit alemany Herbert Stock escrivia a la seva esposa Magdalena: “Tinc una pintura a l’oli magnífica (sobre tela; s’hi veuen unes flors) i m’agradaria trobar una caixa adequada per enviar-te-la [...]. El millor seria que te l’enviés a Kirchweg, perquè tinc por que, si la vaig obrint sovint, els colors de la tela es facin malbé”.

Amb un deix de conspiració, el soldat alemany afegia que “no cal que ho vegin els envejosos”. La precaució davant els ulls curiosos era necessària, ja que el paquet contenia un botí.

La pintura, que el soldat va enviar d’Itàlia a Halle (Saale), és una obra mestra del Barroc neerlandès. És una natura morta creada per Jan van Huysum (1682-1749). S’hi veu un conjunt exuberant de flors dins un gerro d’argila, decorat amb un relleu d’animals i angelets, situat sobre una taula de marbre. A partir del 1824 la pintura va estar penjada a Florència, a la Galeria Palatina, al Palau Pitti, on la va portar el gran duc de la Toscana Leopold II. S’hi va inventariar amb el número 462.

No se sap com Stock va obtenir aquella valuosa peça. Possiblement la va intercanviar amb un company a canvi d’aliments o cigarrets. Els experts calculen que el valor actual de l’obra és d’entre deu i dotze milions d’euros.

Fa trenta anys van aparèixer els primers indicis que l’obra perduda encara existia. Des d’aleshores les autoritats italianes treballen per recuperar-la. “Els botins de guerra il·legítims s’han de retornar als seus propietaris”, diu l’alemany Eike Schmidt, de 50 anys, director del complex de museus dels Uffizi, responsable també de la Galeria Palatina.

Però fins ara tots els intents dels italians han estat infructuosos: les autoritats alemanyes no donen informació sobre on es troba el quadre, i l’Oficina Federal d’Investigació Criminal –que, segons afirma, “s’ocupa d’aquest expedient des del 2008”–, després d’una “llarga i costosa recerca sobre l’últim propietari de l’obra”, no en va comunicar les dades personals fins a final del 2017.

Fins al dia en què Herbert Stock va avisar la seva dona d’aquell regal, es pot resseguir el camí d’aquella natura morta. Per protegir-los de les afectacions de la guerra, els fons dels museus florentins van ser traslladats a un lloc segur. El quadre floral de Van Huysum va ser transportat a la localitat propera de Montagnana el 23 d’abril de 1943.

L’atenció que es va dispensar a les obres d’art és gairebé surrealista, tenint en compte la política de destrucció de l’Estat nacionalsocialista. La Wehrmacht tenia un destacament dedicat a la protecció de les obres d’art. Quan les tropes aliades van arribar a Florència, el juliol del 1944, els membres del destacament van començar a transportar les obres d’art que hi havia a la Toscana cap a la “zona d’operacions dels territoris prealpins”, al nord d’Itàlia.

El quadre robat és una natura morta creada per Jan van Huysum (1682-1749).

Allò, però, va servir “no pas per protegir els béns culturals, sinó que va ser només una etapa més del trasllat cap a l’Imperi alemany”, escriu el jurista de Zuric Emanuel C. Hofacker, expert en els béns culturals italians robats. El que no és clar és si la pintura de Van Huysum va completar el trajecte de Montagnana a St. Leonhard, a Passeiertal, o si es va perdre pel camí.

És en aquesta fase quan el soldat Stock, un venedor d’assegurances de Kassel, devia apropiar-se l’obra. Quan, acabada la guerra, els soldats nord-americans van obrir les 109 caixes amb béns culturals que hi havia al magatzem del Tirol del Sud, hi faltaven deu pintures, entre elles la número 462 de la Galeria Palatina. Els nord-americans van retornar a Florència les obres salvades en un comboi de camions decorats amb banderes i pancartes. El “gerro amb flors” de Van Huysum havia desaparegut.

El 1973 un comitè d’experts italianoalemany va incloure la pintura en la seva “llista de referència” de 255 “obres d’art de propietat italiana” que encara no s’havien trobat. Es van sol·licitar pistes a l’Oficina Federal d’Investigació Criminal. Però, com va informar més tard el Govern alemany, aquella “mesura no va donar cap resultat concret”.

El 1991 hi va haver un primer senyal. Es va demanar a l’aleshores director de l’Alte Pinakothek de Munic, Peter Eikemeier, que taxés el valor de l’obra; algunes persones privades volien subhastar-la. Una curadora de la pinacoteca va informar-ne els museus florentins. Poc després el director de la Galeria Palatina, Marco Chiarini, va rebre una carta de la casa de subhastes londinenca Sotheby’s: el museu podia recomprar la pintura.

Aviat, però, Sotheby’s va tenir dubtes jurídics. La filial de Zuric va explicar a un dels hereus de Stock que havien encarregat “un informe als nostres serveis jurídics de Londres” i que “malauradament el dictamen és negatiu”: la situació jurídica, segons l’informe, és tal que “els drets de l’Estat italià sobre béns culturals no adquirits de forma legítima no han prescrit i que aquests béns poden ser requisats en qualsevol moment”. Sotheby’s, doncs, no podia subhastar públicament l’obra. Al client se li va recomanar que “oferís la pintura directament a un comprador”, per a la qual cosa Sotheby’s intentaria facilitar-li la feina.

Malgrat el dictamen desfavorable dels experts jurídics, el desembre del 1991 Sotheby’s va donar un preu a la Galeria Palatina: 198.000 lliures esterlines, aleshores 566.000 marcs alemanys. Tanmateix, el Ministeri de Cultura italià va insistir que no estava disposat a pagar per una obra d’art que pertanyia a l’Estat italià. Van ser infructuoses les peticions del director de la Palatina, Marco Chiarini, al seu col·lega muniquès Eikemeier perquè li digués el nom del propietari.

És probable que el quadre es trobés a l’RDA fins a la reunificació alemanya. Això explicaria per què l’intent de comprar-lo no va tenir lloc fins al 1989. Amb la desaparició de la frontera segurament va ser més fàcil als hereus de Herbert Stock posar-se en contacte amb l’Alte Pinakothek de Munic, la casa de subhastes Sotheby’s a Londres i Zuric i també amb l’advocat Edgar Liebrucks, de Frankfurt.

Segons el Frankfurter Rundschau, Liebrucks era considerat “un dels advocats alemanys més brillants”. S’havia fet famós després del robatori d’obres d’art més espectacular de la postguerra a Alemanya. El 1994 uns lladres van robar de la Kunsthalle Schirn, a Frankfurt, tres valuoses pintures, entre elles dos préstecs de la Tate Gallery, de Londres. Aquesta institució va decidir invertir una part de l’import assegurat per recuperar els quadres. En aquell procés es creu que sota la supervisió de Scotland Yard es van aplicar mètodes no convencionals. Un informador coneixedor del sector va recomanar que es contractés Liebrucks com a mitjancer; l’advocat, segons van dir-li al superintendent Michael Lawrence, tenia “una molt i molt bona reputació en aquell submón” i els contactes necessaris.

En efecte, Liebrucks va aconseguir recuperar els dos quadres de la Tate Gallery. Els gàngsters van obtenir més de quatre milions d’euros. Els honoraris de Liebrucks van ser de prop de 320.000 euros; ell va assegurar que tenia la distància necessària amb aquell entorn. I també va recuperar la tercera pintura –Boira, de Caspar David Friedrich, de la Kunsthalle d’Hamburg–. El museu va suposar que l’advocat s’havia conxorxat amb els lladres i es va negar a reemborsar-li la recompensa de 250.000 euros que suposadament ell havia anticipat. Tot i així, el 2006 el tribunal de l’estat federal d’Hamburg va condemnar la Kunsthalle a pagar aquella quantitat i uns honoraris suplementaris.

Sembla, doncs, que la reputació que s’havia forjat Liebrucks va impressionar els nets de Stock. Un dels dos descendents va encarregar a l’advocat que negociés amb els italians. El 2008 Liebrucks va dirigir-se a l’ambaixada italiana de Berlín i va admetre que el seu client no podia “assumir de bona fe la propietat” de l’obra d’art robada. Qui sap que una cosa ha estat robada no pot fer-se’n propietari fàcilment. Tanmateix, el seu client la podia vendre, segons escrivia l’advocat. I així un comprador se la podria quedar. I afegia que “els possibles drets de recuperació del propietari legítim prescrivien al cap de trenta anys”. Perquè no sortís a la venda, Itàlia havia de pagar. El seu client, deia l’advocat, estava disposat a retornar el quadre “al propietari legítim, el Palau Pitti de Florència, en cas que se’l compensés adequadament”. D’aquests pagaments se’n diu “recompensa” o “indemnització”.

L’aleshores directora dels museus florentins va demanar a Liebrucks que posés una xifra a les seves reclamacions. Liebrucks les va xifrar en dos milions d’euros. Com que no va rebre resposta, dos anys després va fer un nou intent: l’administració del museu havia d’aprovar que Sotheby’s podia subhastar la pintura. Els beneficis anirien a la Galeria Palatina, menys un 15% en concepte de “recompensa”.

Natura morta

El 2011 Liebrucks va comparèixer sense avisar davant el director de la Palatina, Alessandro Cecchi, va proposar una “recompensa” reduïda de 250.000 euros i va ensenyar una fotografia de la pintura restaurada. En la seva visita Liebrucks –potser per descuit, potser com a “esquer”, com suposa el director dels Uffizi, Eike Schmidt– es va deixar una carpeta. En aquella carpeta hi havia entre altres coses un “currículum” de Herbert Stock, elaborat pels seus nets. Les autoritats italianes no van assabentar-se dels noms dels nets fins llavors. De tota manera, l’adreça del germà petit no es va poder determinar, segons va comunicar l’Oficina Federal d’Investigació Criminal. El germà gran, nascut a Gießen el 1962, viu a Halle (Saale).

A més a més, en els arxius hi havia una còpia d’una factura, emesa el 1991 per una restauradora de Munic, i també unes quantes cartes que Liebrucks havia escrit al Ministeri d’Exteriors a Berlín. Amb aquelles cartes volia aconseguir que el Govern alemany comprés el quadre i que després l’entregués a l’Estat italià.

Si bé el 1998 Alemanya havia signat els “principis” de Washington, segons els quals per a la devolució d’obres robades calia trobar una “solució justa” entre els antics i els actuals propietaris, allò només s’aplicava als museus públics, no als individus privats.

El debat públic sobre com s’havia de gestionar l’art robat pels nazis es va encendre fa cinc anys amb el cas Gurlitt. En dos habitatges de l’hereu del comerciant d’art Cornelius Gurlitt a Munic i Salzburg s’havien confiscat en total 1.518 quadres, dels quals prop d’un terç se sospitava que eren obres robades. Poc abans de la seva mort, Gurlitt es va comprometre a retornar totes les obres que es demostrés que eren robades.

Com a conseqüència d’aquell cas, el 2015 l’aleshores ministre de Justícia, Heiko Maas (SPD), va presentar un projecte de “llei per facilitar la devolució de béns culturals extraviats”. Els drets de devolució no prescriurien automàticament al cap de trenta anys. Qui hagués adquirit “de mala fe” objectes robats pels nazis ja no podria remetre’s a la prescripció dels fets.

La llei també podia resoldre el litigi per la natura morta de Van Huysum. Però la cancelleria i el Ministeri de Finances van bloquejar el projecte. A Berlín temien que, si la norma tenia efectes retroactius, l’Estat hauria d’indemnitzar els propietaris de les obres d’art. Al setembre el Ministeri de Justícia va informar que el Govern alemany “a partir d’aleshores comprovaria si hi havia possibilitats –i quines eren aquestes possibilitats– de millorar la situació jurídica en matèria de dret civil dels antics propietaris de béns culturals sostrets pels nazis”.

A començament del 2017 el net de Herbert Stock de Halle (Saale) va canviar d’advocat. Nicolai B. Kemle, de Heidelberg, especialitzat en dret del sector artístic, afirma que va intentar reiteradament convèncer la part italiana per arribar a un acord. Si bé Liebrucks no va desmentir mai el robatori, segons Kemle en cap cas ho va deixar clar: el soldat hauria pogut adquirir la pintura de bona fe a través d’un marxant o l’hauria pogut trobar.

“Els meus clients no volen traspassar el problema a la generació següent”, assegura Kemle. Una solució podria consistir, per exemple, que el quadre es considerés un “objecte perdut” i que al propietari actual se li pagués una “recompensa”. Però els museus dels Uffizi no responen a les peticions d’investigació dels esdeveniments.

Als italians se’ls continua amagant on es troba la natura morta de Van Huysum. La fiscalia de Florència ho va intentar amb un truc jurídic i el febrer del 2017 va presentar una sol·licitud de col·laboració judicial perquè s’obrissin diligències penals contra l’advocat Liebrucks i els seus “còmplices”: segons la fiscalia, havien “intentat repetidament i inequívocament” fer xantatge a la directora general dels museus florentins i al director de la Galeria Palatina. La fiscalia demanava que la justícia alemanya escorcollés els domicilis dels acusats “amb l’objectiu de trobar el corpus delicti”.

Però la petició no va arribar a bon port. Vuit mesos més tard la fiscalia de Frankfurt va comunicar el següent: de conformitat amb el dret processal penal alemany existeixen “grans limitacions” pel que fa a l’obtenció d’informació sobre els clients d’un advocat. A més, hi havia dubtes sobre si l’advocat havia actuat de manera il·legal “perquè ja no hi havia l’obligació de presentar el quadre al Palau Pitti”. La fiscalia de Frankfurt, però, donava un consell als florentins: ho podien intentar mitjançant un “procediment de publicació d’informació d’acord amb el dret civil o amb la legislació sobre béns culturals”, de conformitat amb les directrius de la UE recollides en l’Ordre Europea d’Investigació en matèria penal.

Basant-se en això, el 30 de juliol del 2018 la fiscalia de Florència va presentar una sol·licitud d’investigació a l’Oficina Federal de Justícia de Bonn. Com que aquella autoritat no té “competències per autoritzar l’acció”, la petició va arribar a la fiscalia corresponent, la de Frankfurt. A dia d’avui els italians encara esperen resposta.

Per Cap d’Any el director dels museus dels Uffizi, Eike Schmidt, va penjar una foto de la pintura robada a la Galeria Palatina i va apel·lar a Alemanya perquè retornés el quadre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.