Opinió

Comparacions (a propòsit d'un monogràfic Ligeti)

Un article escrit a propòsit d'un monogràfic Ligeti per l'Orquestra del Conservatori de París: a Catalunya cal "replantejar-se un bon feix de prioritats i cal, per començar, treure'ns molts i molts prejudicis de les orelles".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sí, ja sé que comparar és lleig i que és de mala educació fer-ho en públic, però a vegades cal posar-nos davant del mirall per després emmirallar-nos en l'altre, amb quelcom que ens sigui més o menys extern per tal de poder-ne treure alguna reflexió profitosa.

Sé del que parlo. Els meus darrers anys com a estudiant de música els vaig passar entre les parets del Conservatori de París, històrica institució ara situada a l'entrada del Parc de la Villette, en plena Cité de la Musique, compartint espai amb la Philharmonie i el Museu de la Música. Així doncs, he vist de prop el com i el què allí s'hi fa.

Em poso a escriure aquestes quatre ratlles després d'assistir al darrer concert de l'orquestra d'estudiants d'aquest conservatori. Toquen al costat d'alguns dels músics del llegendari Ensemble Intercontemporain a la sala principal de la Philharmonie (la Grande Salle Pierre Boulez, seguint la pompa parisenca) acompanyant una bona colla de solistes vocals (també alumnes del conservatori) i el Cor Nacional d'Hongria tots ells dirigits per la batuta experta de Matthias Pintscher.

Diguem-ho de manera més ordenada: una orquestra de conservatori tocant en la sala més important de la ciutat. Una sala que està plena a vessar (2.400 espectadors que han pagat entre 10 i 60 euros). I, encara no ho havia dit, oferint un repertori dedicat íntegrament a l'obra de György Ligeti (1923-2006): el seu Requiem (1963-65) i uns extractes (uns 50 minuts de música) de la seva òpera Le grand macabre (1974-77).

Vist des de la perspectiva de casa nostra tot serien factors negatius i senyals d'alerta roja: una orquestra de conservatori, una gran sala, un programa monogràfic d'un autor de música contemporània... Diners i diners que s'escolen per tot arreu... Però no, ja ho he dit, l'orquestra sonava de meravella, la sala era plena i la cosa acabà amb bravos apassionats des del públic i nombroses sortides a saludar dels solistes i del director. I aquest concert amb aquest resultat no era pas una accepció.

Per no anar gaire més lluny que als darrers quatre anys, repetint sempre aquest èxit doble —com s'acostuma a dir— de crítica i públic, l'orquestra del conservatori en col·laboració amb l'Intercontemporain han presentat programes dedicats a Pierre Boulez (Pli selon pli) i Edgar Varèse (Amériques) al 2015; a Jonathan Harvey, Bernd Alois Zimmermann i el Gruppen de Karheinz Stockhausen al 2016; i György Kurtág, altre cop Ligeti i El Castell de Barbablava de Béla Bártok al 2017. Entre d'altres produccions semblants.

Això respon a diversos factors. Per resumir-los molt: un planter de músics formats extraordinàriament bé tant des de la vessant tècnica com des de l'obertura de mires i de ment, unes institucions que ho permeten i ho fomenten i un públic receptiu i d'escolta valenta que no s'adorm en els llims de la rutina i d'allò conegut. I sense arrugar-se, ni músics, ni institucions ni públic. Si cal la millor sala, s'ofereix la millor sala. Si cal un gran director, es demana un gran director. Si cal un bon cor, es contracta un bon cor. Etcètera, etcètera. Tot i més. Convicció. I, a més, aventura. Risc.

Però vaja, nosaltres encara estem força lluny d'aquesta mentalitat. Que no ens cal sinó posar-nos-hi de totes totes no en manquen proves. El més important, la base, ja ho tenim: generació rere generació de músics amb unes capacitats més que adequades per afrontar projectes d'aquest tipus. Però, parlo en general, s'opta per fer-los entrar en la roda de la comoditat. Ara bé, una roda del tot enganyosa ja que aquesta s'assegura de tancar i barrar les possibilitats professionals més importants i alhora més satisfactories que els joves estudiants podrien trobar-se més endavant. És marxant a l'estranger i habituant-se als aires de fora que molts dels nostres músics descobreixen el seu vertader camí. La llibertat.

Recordo fa uns anys una interpretació pletòrica de la magna Simfonia Turangalila d'Olivier Messiaen per la JONC, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigida per la seva alma mater, en Manel Valdivieso. Un concert antològic. No obstant, la sala Pau Casals de L'Auditori de Barcelona estava escandalosament buida i el ressò que el concert tingué fora dels àmbits en els que ens movem els que de per si ja estem interessats, va ser tirant a nul. Amb els anys, potser per inèrcia, potser obligats per tant de temps intentant remar a contracorrent, l'orquestra ha anat fent menys i menys repertori nou.

Les institucions, sorollosament absents, són desconeixedores del potencial musical del país.

Ja ho he dit. Ens salven els propis músics. Només cal fer un tomb per les principals orquestres i agrupacions de música clàssica europees per trobar-hi intèrprets sortits de les nostres contrades. I si parlem de solistes, instrumentals i vocals, la cosa encara és més clara i contundent. La música clàssica encara ens fa por i molts conciutadants no saben ni s'imaginen que, ara mateix, és la veritable punta de llança de la nostra cultura i el millor ambaixador viu que tenim al món. En altres temps fou la pintura, després la cuina. Ara mateix és la música clàssica. Però no ho tenim assumit i es prefereix potenciar i visibilitzar d'altres àmbits de la cultura (no diré noms) amb moltes menys possibilitats. La cosa acaba en que és responsabilitat de cada músic el defensar, gairebé sol, mig abandonat, el que va guanyant.

Cal replantejar-se un bon feix de prioritats i cal, per començar, treure'ns molts i molts prejudicis de les orelles. És l'hora de créixer. De l'aventura. De creure en nosaltres mateixos. I això cal bastir-ho des de la base, des dels conservatoris. Acceptar d'una vegada per totes que per molt que ens forcem a mirar en direcció contrària som europeus fins al moll de l'os.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.