Exposició

Picasso i els editors Gustavo Gili, una relació de treball i amistat

Amb aquesta exposició dedicada a la nissaga dels editors Gili, el Museu Picasso ha iniciat una nova sèrie d'exposicions i publicacions que volen divulgar el fons documental del museu, amb el títol 'Arxius/Museu Picasso Barcelona'.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pràcticament un segle de bibliofília definiria la tasca duta a terme per tres generacions d'editors: Gustavo Gili i Roig, Gustavo Gili i Esteve i Gustavo Gili i Torra. El Museu Picasso ha iniciat amb aquesta exposició dedicada a la nissaga dels editors Gili una nova sèrie d'exposicions i publicacions dedicades a divulgar el fons documental del museu, que portaren per títol "Arxius/Museu Picasso Barcelona".

 


Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili. Treball i amistat
Museu Picasso de Barcelona

Fins al 24 de febrer de 2019


 

El treball i l'amistat entre els Gili i Pablo Picasso és el contingut d'aquesta exposició que es fonamenta en l'adquisició de gran part del Fons Gustavo Gili i Anna Maria Torra i una important selecció del fons documental procedent de la Donació Editorial Gustavo Gili.

Tot i que l'empenta dels Gustavo Gili és coneguda en el món de l'art, l'aportació actual és força inèdita i compta amb el treball científic de Claustre Rafart que valora, apart de les col·laboracions amb Pablo Picasso, com són La Tauromaquia o arte de torear (1959) i El entierro del Conde de Orgaz (1969), la passió bibliòfila i altres edicions d'alta qualitat que protagonitzaren la producció de llibres d'artista a l'estat espanyol durant tot el segle XX.

Arxiu personal de Picasso

Gustavo Gili i Roig emergeix com el fundador de la nissaga que crea l'Editorial Gustavo Gili el 1902 i és el 1926 quan contacta Picasso per il·lustrar la Tauromaquia de Pepe Illo, que no veurà la llum fins el 1959, amb l'editorial ja en mans del seu fill Gustavo Gili i Esteve. Gili i Roig volia introduir la bibliofília francesa a Espanya i fins i tot va intentar compartir l'aventura amb l'editor francès de La Pléiade, creada per Jacques Schiffrin, i si bé se'n va fer accionista, l'empresa l'absorbí finalment Gallimard.

Gili i Roig freqüentava altres professionals de les edicions d'artista del país veí, en una època d'esplendor que duia la bibliofília a l'art contemporani. Gili va excel·lir en l'àmbit artístic, on és conegut, però va participar en d'altres projectes relacionats amb la bibliofília científica, l'erudita i en altres coedicions, facsímils i llibres d'artista. Ja al 1906 publica Poesies de Miquel Costa i Llobera, el 1907 el Llibre de doctrina pueril de Ramon Llull, el 1909, Cap al tard de Joan Alcover, i edicions especials de Joan Maragall i Narcís Oller, el que seria el germen d'edicions posteriors.

Picasso i els editors Gustavo Gili, en una sessió de treball i amistat. Foto: Museu Picasso

Les publicacions de bibliòfil que van fer més famós a Gili i Roig van ser les Ediciones de la Cometa, amb la col·laboració assessora d'Agustí Calvet, "Gaziel" en la part literària i d' Hermenegild Alsina i Munné en el disseny. S'iniciaren el 1931 i es tancaren amb Platero y yo, el 1947. S'hi publicaren Semana Santa, de Gabriel Miró, il·lustrat per Daragnès; Elegías, de Eduardo Marquina, amb gravats de Laura Albéniz (1935); La vida es sueño, de Calderón de la Barca, il·lustrat per Enric C. Ricart (1933); El alcalde de Zalamea, de Calderón, il·lustrat per Togores (1933); El sombrero de tres picos de Pedro Antonio de Alarcón, amb gravats de Xavier Nogués (1934) i el ja esmentat Platero y yo de Juan Ramon Jiménez, il·lustrat per Josep Mompou (1947). Llibres tots ells que eren elaborats amb el millor paper, les tècniques més refinades i els relligats dels millors enquadernadors, com el Taller Brugalla.

Pocs subscriptors i partícips del projecte van fer que les Ediciones de la Cometa s'acabessin aviat i es transformessin en les Estampas de la Cometa, edicions més senzilles i populars. Els dos grans llibres de bibliòfil de Picasso ja van ser publicats en temps del fill Gustavo Gili Esteve i Anna Maria Torra, que mantingueren una llarga i sòlida amistat amb Picasso i Jacqueline. Tot i que Picasso ja havia estampat nou gravats destinats a La Tauromàquia els anys1928 i 1929, quan es reprèn l'edició als anys 50 els farà molt diferents. En els primers els dibuixos eren filiformes i contenien encara un relat vinculat amb la dona i el Minotaure. Ara, els nous gravats a l'aiguatinta al sucre descriuen amb destresa i amb taques negres de primera intenció el moviment del brau i dels toreros a la plaça, tot partint del relat que del toreig havia fet el pintor de Salamanca Antonio Carnicero al segle XVIII, estela que seguiria Goya al segle XIX. Picasso ho fa al segle XX. Un cop més, Picasso vol integrar-se a la història de l'art rellegint-la ell mateix, ara amb el tema de la tauromàquia.

Catàleg 'Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat'

Pel que fa a El entierro del Conde de Orgaz (1969), està clar que pren el títol homònim del quadre de El Greco. No es pot obviar l'influx d' El Greco en l'etapa modernista de Picasso o època blava, així com en alguns aiguaforts de la Suite 347 de 1968. Hi domina la caricatura i un esperit grotesc, eròtic i desvergonyit en escenes circenses i teatrals, amb faunes, barbuts, banyuts, Venus, amorets, diletants, amazones i dones despullades. Un repertori molt picassià que ara es deu al seu propi text, on sembla retornar a les passions de joventut per la pintura d'El Greco, Goya, Courbet i, sobretot, Velázquez, ja que els anys de l'escriptura d'aquest text coincideix amb la realització de les seva sèrie sobre Las Meninas.

És una gran oportunitat veure aquests arxius de la nissaga editorial Gustavo Gili en una exposició que fa servir la correspondència com a guia, al mateix temps que s'exposen aquests dos grans llibres de bibliòfil de Picasso publicats per Gili, juntament amb altres obres, carnets i documents derivats d'aquest treball i aquesta amistat. És part important de la història de l'art del nostre país i de l'estat espanyol. Sense els Gili, o sense Jaume Sabartés, a qui el Museu Picasso dedica en paral·lel una exposició, s'haurien trencat els llaços entre Barcelona i Picasso i no tindríem aquest museu. Hem de dir, però, que els temps que corren han perdut la pista d'un passat de la nostra història, en el fons molt recent, però que les noves generacions no han viscut ni com a referència. La desmemòria d'avui ens empobreix respecte la nostra pròpia cultura, i exposicions i treballs documentals com aquest assenten les bases d'un relat històric que no es pot perdre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.