Entrevista

«Els museus són llocs idonis per crear aliances inesperades»

Carles Guerra (Amposta, 1965) és el director de la Fundació Tàpies. També és, o ha estat, artista, comissari d’exposicions, crític d’art i professor. En aquesta entrevista, explica el funcionament de la Fundació i quina és la situació de la figura i l’obra d’Antoni Tàpies, un dels grans artistes catalans i europeus del segle XX, en el panorama artístic actual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quin lloc ocupa la Fundació Tàpies dins el sistema de museus de Barcelona i de Catalunya?

La Fundació Tàpies va ser una de les primeres institucions que va situar-se al centre físic de Barcelona. Abans i tot que el MACBA. Forma part, per tant, dels primeríssims equipaments que configuren la ciutat actual. I va sorgir seguint l’exemple de Miró, que va fundar la seva fundació l’any 1975 com un retorn a la ciutat i al país. Per a Tàpies, obrir la seva fundació va ser un acte de retorn i de gratitud. Ara ha quedat com una institució mitjana, que no és ni gran ni petita. És una escala molt convenient, perquè et dona molta flexibilitat. No necessitem grans pressupostos, encara que, de pressupost, sempre se’n necessita més que del que es disposa. A més, l’edifici té una configuració arquitectònica que no la fa tant un museu com un espai per a projectes. Tot i que als anys 90, l’aleshores director, Manuel Borja Villel, va muntar-hi moltes retrospectives, sobretot d’artistes dels anys 60 i 70, jo m’inclino a pensar més a partir de la noció de projecte.

De què parlam quan parlam de projectes?

L’exposició, el que entenem per una exposició, té una narrativa de continuïtat, i es presta a fer grans retrospectives, amb una cronologia clara i ordenada. Un projecte és una idea que ocupa un espai i que aspira a connectar-hi. Per a la Fundació Tàpies, això és molt atractiu. L’obra de Tàpies no la mirem per categories, sinó per blocs de treball, per moments. Ara tenim un projecte que és “Tàpies. Biografia política”. El que hem fet ha estat crear, en la seva molt dilatada producció, una continuïtat que va del 1946 al 1977. I preguntar-nos: com es podia fer política sota el feixisme? Per respondre-la, hem agafat un bloc de tot l’enorme treball de Tàpies. La funció de la fundació dins la ciutat, i ara torno a la teva pregunta d’abans, es diferenciaria també per produir projectes amb artistes que es consideren exemples d’una actitud crítica, que és una característica de Tàpies. La nostra idea és que la fundació té un artista molt potent i que ell i la seva obra s’entenen millor al costat d’altres artistes. Fins i tot amb els que pertanyen a un altre univers estètic o ideològic. Tàpies travessa el segle XX, amb tots els seus moviments diversos. Això és important perquè, en general, la idea d’una fundació monogràfica és que es tracta de la fundació d’un sol artista i d’una sola obra. Nosaltres fem un exercici constant d’interpretació de Tàpies a partir del paradigma crític.

Crític amb què?

És la pregunta. Què és ser crític, avui, des de l’art? Doncs ser crític amb la institució museística, amb l’economia de l’art, amb la noció de treball...

Ha dit que no necessiten un gran pressupost, però també que sempre se’n necessita més.

La combinació de la col·lecció de Tàpies amb la creació de projectes necessitaria una inversió més substancial, sí. Disposem de dos milions d’euros anuals, que és del tot insuficient. I això no vol dir que les institucions no facin un esforç enorme. El fan. Especialment l’Ajuntament i, després, la Generalitat. Ells financen el 50%. La resta ve de recursos propis i d’altres vies, com ara el ministeri, d’ajudes per a projectes amb fons europeus... Som una institució que ha de fer una transició respecte del seu model de funcionament. La fundació va néixer suportada per les administracions i pel propi artista, que va morir el 2012, enmig d’una crisi econòmica que ho ha canviat tot. Això ha fet que el seu funcionament se’n ressentís, i s’ha produït un reajustament a la baixa del pressupost. Per tot el que fem i volem fer, necessitem més recursos. Ara bé, sabem que això no ho podem demanar a les institucions. Els nous recursos han de venir de la pròpia capacitat de la fundació per crear una certa connivència amb la societat civil, amb empreses, amb agents de la ciutat. Es tractaria, no tan sols de capitalitzar aquestes aliances per créixer, sinó també per incorporar altres agendes a la nostra.

S’està donant aquesta connivència, aquesta col·laboració?

Molt lentament. Cada cop es col·labora més amb empreses. Hi ha més fons europeus. El ministeri enguany ha donat una mica més. Però en realitat falta un marc legal, una llei de mecenatge, que animi i incentivi las participació en les institucions. La nostra sort és que, amb els nostres mitjans i les nostres dimensions, amb uns pocs recursos més ja faríem la diferència. Perquè som flexibles en la nostra missió i podem incorporar altres objectius. Soc optimista.

Fa temps que es parla de la desconnexió entre els museus –entre la cultura en general– i el gruix dels ciutadans, una desconnexió que no tan sols es culpa de la cultura, crec jo, però en això ara no hi entrarem. Quina mena de relació té, i quina hauria de tenir, la Tàpies amb Barcelona i els seus ciutadans?

Al meu entendre el museu hauria de ser un lloc capaç de generar aliances entre tots els que hi participen. Això vol dir els que hi participen econòmicament, però també amb els que representen altres tipus de capitals: emotius, de coneixement, intel·lectuals... Per tant, crec que no es tracta tant de dir que els museus ens hem entotsolat, o que ens hem tornat narcisistes, sinó de preguntar-nos quin nou model de participació social pot dur a terme un museu avui. Això vol dir, per començar, deixar entrar diferents agents en els òrgans de governança de la institució. Fins ara, la governança ha estat molt clàssica: una direcció i uns patronats, que reflecteixen qui participa del museu o la fundació, des de les institucions polítiques fins a la família de l’artista... A mi em fascinen els museus com a llocs per crear aliances inesperades. De signe intel·lectual, econòmic, emocional. Del que sigui. El museu és el lloc idoni per articular aquestes noves aliances i veure què en surt. Hi ha gent que té diners i pot fer possible coses, i hi ha persones i col·lectius que tenen una idea i un projecte, i això és tan valuós com la qüestió econòmica. Cal que es trobin, i el museu pot propiciar-ho.

Entenc que la realitat dels museus s’hauria d’ampliar i diversificar, doncs.

El museu, avui, és una entitat que enveja el que passa al carrer. Perquè el carrer és el lloc ric en termes de creativitat de massa. El museu, en canvi, continua lligat a la creativitat individual. I hem de fer entrar-hi la creativitat col·lectiva. El museu hauria de ser l’avantguarda d’un espai públic participat, plural i obert. Per això ara ens interessen tant les fórmules de mediació. Ara bé, jo crec que també ens hem de protegir una mica de la idea de mediació.

En quin sentit?

Perquè la mediació és un aparell de digestió del que presenta el museu. Evita que el treball de l’art quedi sense una lectura, sense una interpretació clara, quan en realitat està molt bé que de vegades l’art representi aquesta forma de resistència del que no és interpretable, del que no s’acaba d’entendre del tot, del que no és fàcilment digerible. La mediació fa que tot sigui interpretable i digerible. Això trenca amb la tradició de l’art modern, que es plantejava com una dificultat que feia que els espectadors anessin més enllà dels seus capitals i, així, poguessin tenir una relació intensa amb un objecte que en principi era inassequible. Ara es tendeix a precuinar-ho tot. Per això els museus cada vegada tenen més espai per a la documentació que explica l’obra, i disposen d’apps que conten històries fantàstiques sobre les obres. I està bé que hi sigui, tot això, és clar que sí, però s’ha de deixar espai per a tot. Han de conviure diferents formes d’experiència, en l’art. En ciència, quan es descobreix un tractament, tothom s’hi ha de passar. L’art no va així: el més primitiu pot coexistir amb el més sofisticat i tecnològic. El que és bonic de la mediació, i que no sempre es pot fer, és que ha entès que l’experiència de l’art comporta una socialització, i que les opinions i les idees dels crítics i dels espectadors poden ser tan valuoses com la pròpia obra.

El concepte de creativitat cada vegada és més ample, mòbil i plural. Un artista com Tàpies, que entronca amb una tradició pictòrica que en realitat es remunta molts milers d’anys i que és fill d’aquesta tradició –un fill trencador i innovador, però fill al cap i a la fi–, quin paper juga en aquest nou marc creatiu?

L’obra de Tàpies dona resposta a les estètiques de la fi de la Segona Guerra Mundial, a la crisi de l’humanisme, al sorgiment de l’abstracció com una llengua franca amb aspiracions universalistes... Ell mateix és un artista que converteix l’abstracció en un pronunciament polític, però sense permetre, i això és important, que la pintura sigui instrumentalitzada. Només en la pròpia disfuncionalitat de la pintura de Tàpies ja hi ha un compromís. Als cartells, naturalment, el compromís també hi és, i molt més directe i explícit. El que tenim, en aquest sentit, són unes obres, uns artefactes, d’una enorme potència estètica, els quals de vegades són simples objectes en desús i recuperats. El que tenen aquestes obres és que no es poden acabar d’entendre les intencions reals de l’artista quan les va fer, però així i tot no paren de crear nous esdeveniments quan es troben amb l’espectador. Això provoca una presencialitat molt rica, perquè ara tot ho vivim a través d’interfícies que sembla que no ens permeten tocar coses vives però remotes. Tàpies torna a ser, avui, el representant d’aquesta experiència de contacte i de presencialitat, de la qual emergeixen significats i interpretacions que no es trobaven ni a l’origen ni en la intenció inicial de l’obra. De vegades la gent es pregunta: què vol dir la creu, què signifiquen aquests signes? Són llenguatges preparats per al futur. Els signes no es resolen mai.

Carles Guerra, en una imatge d'arxiu Foto: Gemma Planell / MACBA, 2012

Algun cop ha dit que una cosa que ajudaria a connectar els museus amb la gent seria canviar-ne els horaris. Sembla un detallet, però seria determinant.

Els museus obrim quan la majoria de la gent treballa. L’horari del museu encara és una reminiscència de l’experiència burgesa de l’art, de l’experiència del que pot anar a veure l’art perquè no ha de treballar i perquè és amo del seu temps. Avui, però, això ja no és així, tothom ha de treballar, ningú és amo del seu temps. L’horari del museu ha quedat en evidència com una resta arqueològica. Però canviar els horaris és costós i complicat. Tenir el museu obert no és barat. Una altra opció seria fer horaris concentrats: obrir tres dies a la setmana enlloc de sis.

Com són valorades ara mateix la figura i l’obra de Tàpies, tant a Catalunya i a Espanya com arreu del món?

És un artista que per a la generació dels nostres pares va ser clau. Va representar la icona del compromís polític. Els grans museus del món van incorporar tàpies des de molt aviat a les seves col·leccions, perquè el veien com un gran artista modern. Sortint d’un país sotmès a un règim feixista, va ser capaç de desenvolupar un llenguatge plàstic modern. Això el feia molt interessant. Ara bé, aquesta concepció de la modernitat ha anat desapareixent dels nous museus, per això Tàpies cada cop hi és menys representat. A “Biografia Política” hem reconstruït tres obres que va presentar a la III Documenta, l’any 1964. Una d’elles era al magatzem del Museu Louisiana, a Dinamarca, i els conservadors d’allà em van dir que no la treien perquè no sabien què explicar a partir d’ella.

Això és perquè avui la pintura és menyspreada o menystinguda entre certs sectors de l’art?

Per a alguna gent, la pintura és obsoleta, i la pintura abstracta encara més, i la pintura abstracta política, doncs encara més. Això afecta Tàpies. Perquè una de les claus de l’èxit de Tàpies va ser la concepció mallarmeana de l’art, la idea que un gest ja connota un compromís polític. És a dir, un gest és parla muda, i això és la base ideal perquè els espectadors hi projectin idees i compromisos forts. Però tot això, avui, li va en contra. No sabem què dir, diuen els conservadors. Quan expliquen que les pintures de Tàpies eren un vehicle per fer política, la gent no ho entén: aquests murs opacs, aquests gestos, aquestes textures, això era polític? Se’ls escapa.

Em sorprèn. Al llibre The 12th million dollar stuffed shark: the curious economics of contemporary art, Don Thompson, l’autor, fa una llista dels 100 artistes vius més importants del moment. La confecciona preguntant a tota mena d’experts i de gent del món de l’art: comissaris, crítics, col·leccionistes, directors de museu... Vull dir que és una llista solvent. L’únic artista de l’estat que hi surt és Tàpies. El llibre és del 2008. Avui, entenc que ja no hi sortiria?

Els museus el conserven. I n’hi ha de molt importants que el mostren, és clar que sí. Per exemple el Museu Ludwig de Colònia, que el té al costat de Cy Twombly, a quin ningú discuteix, tot i que tampoc es pot llegir fàcilment. El que passa és que ha canviat el context. I això no vol dir que Tàpies hagi caigut, sinó que ja no té la presència hegemònica que va tenir des de finals dels 50 fins fa poc.

Quantes obres de Tàpies té el fons de la Fundació?

300 obres majors i vora 900 d’obra gràfica, dibuixos, gravats...

Hi ha diners per fer noves adquisicions?

No tenim pressupost per fer noves adquisicions, no. Acceptem encantats nous dipòsits. No n’hem tingut, però en podríem tenir. Tàpies és present en moltes famílies burgeses barcelonines. Moltes han tingut i tenen tàpies. I deixar-los en dipòsit a la Fundació no vol dir que te’n desprenguis.

Com cotitza un Tàpies, ara?

Continuen sortint obres seves en subhastes, però els seus valors són inferiors als d’un Alberto Burri, per exemple. Per què? És mal d’entendre. Perquè Burri té una producció molt icònica i concentrada, però la de Tàpies és més extensa i completa. De Tàpies, se’n valora sobretot la matèria. Les obres de caràcter més objectual no interessen tant. Tot i que són excel·lents, ara no es valoren tant. Això, d’altra banda, dona una oportunitat a aquells a qui els agrada Tàpies, perquè poden comprar-ne obres molt valuoses a uns preus que estan bé. Ara bé, tot això dels preus, del valor de mercat i de les subhastes no té res a veure amb l’art, amb la qualitat. Jo procuro estar molt al marge del mercat, i la fundació també. D’això, se n’encarreguen els gestors del llegat.

Com es treballa perquè la Tàpies arribi a les noves generacions? Quins programes educatius tenen?

Ara intentem treballar Tàpies fent que no se’n miri només l’obra, que és l’experiència pedagògica bàsica, sinó que se’n coneguin la història i els arxius, i que es vegin les tensions i el diàleg entre la història i els documents i les obres. És el que hem intentat fer amb les presentacions últimes: per això mostrem Tàpies concrets, en un moment concret i una circumstància concreta. Trenquem amb la idea d’una trajectòria ordenada i cronològica. Mostrem instants.

En un temps en què tothom es passa el dia absorbit per pantalles, mirant imatges sorolloses i que no paren quietes, la gent mira igual de bé que abans la pintura, que és estàtica i silenciosa?

Aquesta és la clau, i la pregunta és preciosa. L’obra de Tàpies pertany al món en què les obres, els objectes, esperen el visitant i el recompensen fent-lo recórrer amb la mirada tots els accidents de la tela, tots els signes... L’espectador veu el quadre, la materialitat, un objecte, i això li genera perplexitat, però no ho sent com un problema. Jo no crec que ara es miri pitjor. I encara menys un Tàpies, que permet valorar la presència directa. La pantalla et proposa una experiència immersiva. El quadre, en canvi, et fa retornar una mirada al teu cos, a la teva escala, et fa prendre consciència de la teva posició en l’espai i respecte de l’objecte.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.