Exposició

Inabastable Damià Escuder

L'exposició 'Damià Escuder. Totes les vides' reconstrueix al Museu d’Història de Girona la personalitat desbordant d'una artista i agitador  que reflecteix l’efervescència de la contracultura durant la Transició.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Museu d’Història de Girona reconstrueix la personalitat desbordant de l’artista i agitador Damià Escuder (1934-2011) en una exposició que uneix al do de fer emergir totes les facetes de la seva complexitat intel·lectual, el de reflectir, al mateix temps, l’efervescència de la contracultura durant la Transició.

 


Damià Escuder. Totes les vides
Museu d’Història de Girona
Placeta de l’Institut Vell, 1. Girona
Fins al 10 de març de 2019


 

Quan es va presentar l’exposició Damià Escuder. Totes les vides, el passat 27 d’octubre a Girona, la seva comissària, Lluïsa Faxedas, va recordar un comentari que li havia fet Jordi Sobrequés, un dels nombrosos amics que han estat convocats en els darrers anys per reconstruir la personalitat d’aquest artista i agitador inabastable: “Damià Escuder va ser considerat un excèntric per molts, un boig per uns pocs i un geni per alguns.” Pot fer certament la impressió que al final de la seva vida la majoria de gironins el tenien més aviat per un tipus extravagant, un llunàtic inofensiu, que sol ser la versió devaluada de la genialitat. Algun cop jo mateixa vaig comprovar que més d’un canviava de vorera si hi coincidia pel carrer, però l’efecte que produïa si no eren a temps d’esquivar-lo era la d’un home d’una cordialitat irreprotxable, una mica verbós i substancialment alegre. És la mateixa jovialitat que transmet la lleugeresa amb què l’octubre de 1977 baixava saltironant les escales de la Catedral per al programa Tot Art que va dedicar-li Televisió Espanyola i que aflora, en un bellugueig hipnòtic, en les pel·lícules que va filmar en súper-8 a finals dels seixanta, durant la seva experiència hippy a Londres i Formentera. És possible que a les darreries hagués arribat, per camins força menys previsibles, a la mateixa plàcida caracterització que en una ocasió va fer servir per definir el seu pare: amb la barba llarga, el jerseiot i el pas vigorós, havia esdevingut “un tipus popular”.

Un aspecte del muntatge al Museu d'Història de Girona, concebut per Pepe Canaleta | El Punt Avui / Oriol Duran

Damià Escuder (Sarrià de Ter, 1934-Barcelona, 2011), l’afable, el llibertari, l’arrauxat, no és fàcil de definir, a menys que estiguem disposats a incórrer en la mateixa simplificació que empenyia els ciutadans tibats a evitar-lo pel carrer. El gran encert de l’exposició del Museu d’Història de Girona ha estat precisament adoptar aquesta mateixa complexitat com l’eix principal per a l’organització del discurs, en lloc de potenciar cap de les seves múltiples i a vegades delirants facetes. Hauria estat temptador, per a un museu, inclinar-se per la seva producció plàstica i fins i tot performativa, excepte que per a Escuder l’expressivitat artística, engendrada a còpia de símbols i automatismes a vegades propers a Zush o Joan Ponç, tenia una consideració gairebé subsidiària, bastant allunyada de qualsevol tribut a la bellesa o al seu revers: la provocació. “Era un creador que rebentava la pintura ben feta i visualment agradable”, ha escrit Jaume Vidal Oliveras a propòsit d’unes obres que a Girona es presenten no pas a un nivell gaire superior dels budes de guix que pintava de taronja o rosa els últims anys en unes manualitats cerimonioses mig transcendentals, mig kitsch.

Una de les obres de Damià Escuder que formen part de l'exposició | Ajuntament de Girona.

D’altra banda, carregar les tintes en l’espiritualitat que travessa tot el seu procedir (en una carta als pares des de la presó de Carabanchel, el 1962, ja anuncia: “He descubierto a la Mare de Déu”) hauria pogut distorsionar el seu retrat fins a fer-ne un místic o un santer, de la mateixa manera que posar l’accent en la repressió de què va ser objecte per la seva implicació en els Fets del Palau de la Música de 1960 o en les activitats del Front Obrer de Catalunya (FOC), el 1962, hauria pogut desembocar en la construcció d’un màrtir de la causa. Vist en conjunt, en canvi, amb “totes les seves vides”, com a artista, poeta, cineasta experimental, hippy, ecologista, pacifista, contestatari, agitador social, sermonejador, pioner en la introducció a la península de l’LSD, independentista, membre d’una Confraria de Bevedors de Vi, cristià, esotèric i budista, adquireix un relleu humà no gens vulgar i d’un interès que sobrepassa els límits d’una sola existència per acabar formant el dibuix d’una generació sencera.

L'obra plàstica d'Escuder deu molt als automatismes de la psicodèlia | Ajuntament de Girona.

Pocs podrien dir, però, que van transitar com ell per quasi tots els túnels de la lluita antifranquista i dels moviments contraculturals que van proliferar durant la Transició i fins bastant més enllà. Una de les seves últimes accions públiques va ser, de fet, acompanyar, a punt de fer els 77 anys i a pocs mesos de morir, els joves del moviment 15-M en les acampades de protesta a la plaça Catalunya de Barcelona. Es podria considerar l’últim capítol d’una vida pintoresca, si no hagués estat un acte plenament conseqüent amb la determinació i el compromís amb què va defensar els drets civils durant tota la seva trajectòria. Per Damià Escuder, els principis assumits amb convicció no poden ser confosos amb una espècie de foguerada pueril que irremeiablement l’edat aplaca, i és potser aquesta fidelitat a les idees de joventut allò que el convertia en un marginal als ulls d’alguns i, al mateix temps, per a d’altres, en un referent moral d’una integritat envejablement rejovenidora. No era pas un ingenu, Escuder, sinó més aviat un creient mogut per una fe irreductible capaç de donar-li esclats de gran clarividència, com quan va afirmar: “Soc l’únic que no es pot ser: un català d’esquerres.”

Damià Escuder, en una visita comentada a la seva obra, exposada en una sastreria de Girona, el 1983 | Ajuntament de Girona

L’exposició del Museu d’Història, que tindrà com a colofó l’edició d’un complet catàleg al febrer, permet anar completant, a mesura que s’avança pels diferents àmbits, totes les cares d’aquesta figura escàpola i polièdrica, des dels seus orígens familiars fins a la seva immersió en la religiositat oriental, passant pels estudis de química, l’etapa de fabricant resines a Epoxsa, l’activisme polític, la descoberta underground, l’“hòstia zen” del consum lisèrgic, la participació en l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, la integració a Pax Christi i la col·laboració amb l’enciclopèdia Salvat, amb els projectes utòpics de l’arquitecte Ricard Bofill o amb l’Institut de Biologia Fonamental de Joan Oró. Era fàcil perdre’s en aquest marasme, però la capacitat de síntesi de Lluïsa Faxedas i l’eficàcia del muntatge de Pep Canaleta donen a aquesta aproximació global al llegat de Damià Escuder una claredat que s’agraeix, amb la propina d’una frescor vivificant i inesperadament engrescadora.

Inauguració de l'exposició al Museu d'Història, el passat 27 d'octubre. D'esquerra a dreta, la comissària, Lluïsa Faxedas; l'alcaldessa, Marta Madrenas; la directora del museu, Sílvia Planas, i el regidor de Cultura, Carles Ribas | Ajuntament de Girona

Ha calgut submergir-se durant més de dos anys en un llegat dispers que ja va començar a ser objecte d’atenció el febrer de 2016, arran d’una primera exposició d’homenatge, La meva mare es deia Amor, comissariada per Jaume Vidal i Oliveras també al museu gironí, i d’una jornada d’estudi organitzada el novembre del mateix any per la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis de la Universitat de Girona, durant la qual van aportar el seu testimoni molts dels companys que havien compartit experiències amb Escuder, des de l’esmentat Jordi Sobrequés fins a Isidre Molas, Arcadi Oliveras, Pepe Ribas, Enric Ansesa o Pau Riba. Aquelles primeres temptatives per comprendre la idiosincràsia d’Escuder han donat fruit al capdavall amb un projecte que l’allibera de la seva màscara vagament psicodèlica i l’emparenta amb els nostres beneïts il·luminats, des de Ramon Llull a Alexandre Deulofeu, sense oblidar Francesc Pujols o Salvador Dalí. Al seu costat, certament, Damià Escuder adquireix una altra dimensió, molt menys pintoresca i, en canvi, bastant edificant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.