Art

Ballard al Baluard

L’exposició 'Baluard/Ballard', que té com a objectiu abordar l’obra literària de Ballard a partir d’algunes obres que formen part del fons del museu, consta d’una desena d’obres –entre pintures, vídeos i diguem-ne escultures– i de diversos textos escrits pels comissaris de la mostra, Begoña Méndez i Nadal Suau, i per Nekane Aramburu i Francisco Ruiz de Infante

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per a un escriptor de ficció com J. G. Ballard, autor de tremendes i escabroses distopies relacionades amb la influència perniciosa de la tecnologia en la vida de l’ésser humà, amb les calamitats provocades pel canvi climàtic i amb una concepció violentament morbosa tant de la mort com de la sexualitat –el seu equivalent teòric seria Freud passat d’amfetamina circulant en un cotxe a 200 per hora per una autopista plena de cossos ferits o morts en accident–, que un editor rebutgi publicar un dels teus llibres dient que l’obra és impublicable i que tu com a autor no ets salvable ni amb ajuda psiquiàtrica, és un elogi sensacional. Més i tot que un elogi: és la constatació que la teva intel·ligència salvatge i la teva imaginació provocadora aconsegueixen els efectes que tu n’esperes.

 


Ballard/Baluard
Es Baluard. Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma
Fins al 17 de març del 2019


 

És cert que Ballard, britànic nascut a Xangai el 1930 perquè el seu pare hi tenia negocis, va escriure i publicar la major part dels seus llibres més impactants entre els anys 50 i els 70, quan encara era possible provocar i escandalitzar amb les armes de la literatura. Que avui ja res no escandalitzi, però, no treu mèrit, retrospectivament, als provocadors del passat: ells són els que ampliaren les fronteres del que era assumible. Ballard va ser, en aquest sentit, un pioner.

Obra de Tadashi Kawamata | Es Baluard

L’exposició Baluard/Ballard, que es pot veure al gabinet d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, té com a objectiu abordar l’obra literària de Ballard a partir d’algunes obres que formen part del fons del museu. Per pures qüestions d’espai i de logística, l’exposició és modesta: consta només d’una desena d’obres –entre pintures, vídeos i diguem-ne escultures– i de diversos textos escrits pels comissaris de la mostra, Begoña Méndez i Nadal Suau, i per Nekane Aramburu i Francisco Ruiz de Infante.

Partint de la quasi total coincidència entre el nom del museu i el cognom de l’escriptor (Baluard/Ballard), la mostra es proposa investigar com “una civilització dominada per la interacció a través de les pantalles, l’alteració dels hàbitats urbans, els paisatges incerts, l’accident i la violència, les mutacions climàtiques i la distopia, la influència i les situacions predites per l’escriptor J. G. Ballard són cada vegada més tangibles”. És a dir, pretén demostrar fins a quin punt un autor conegut per la seva visió desoladora de la condició humana, i per la seva concepció quasi atroç del present i del futur que ens espera com a societat o com a espècie, ha acabat tenint raó. La cosa té gràcia, i és la mar d’inquietant. Perquè, en certa manera, Ballard ha acabat tenint molta raó.

Es Baluard

Hi ha tres obres de la mostra que destaquen d’una manera singularment vistosa. Una és el vídeo titulat BlueSky / B.S.o.D (Training attitude), de Francisco Ruiz de Infante. Les inicials B.S.o.D corresponen a la frase The Blue Screen of Death, que és com es coneix un error informàtic en un ordinador amb el sistema operatiu Windows. L’obra funciona, amb el seu devessall d’imatges inconnexes i més o menys aleatòries –un compte enrere digital, frases estridents de l’estil “they say it’s the end”, telèfons, algú que els marca, mans...–, com una representació marejadora de la vida o de la modernitat entesa o patida com un error perpetu, com un caos ja irreparable, com una vulnerabilitat ja impossible de protegir o de salvar, tot focalitzat en la qüestió informàtica o digital, que si ja era determinant en vida de Ballard avui ja ha colonitzat tot el que som i tot el que fem. No és, la de Ruiz de Infante, una obra gaire original –de vídeos similars, els espectadors que freqüentin museus d’art contemporani n’hauran vist a centenars, hipnòtics i glacials en el seu desvari–, però sí que és ballardianament coherent amb l’esperit de l’exposició i sí que, també, té la força d’un clímax horripilant de relat o pel·lícula de ciència-ficció.

Obra de Ruiz Infante | Es Baluard

Les altres dues obres destacables d’una manera singularment vistosa –ho dic així perquè no necessàriament em semblen les millors– són Island of a perfect world III, de Baltazar Torres, i Favela Plan, de Tadashi Kawamata. Tothom sap que una de les maneres més efectives i contundents de representar sintèticament una societat distòpica és mitjançant l’arquitectura –el lloc on vivim no tan sols és un context físic sinó també una forja anímica, intel·lectual i moral–, i aquestes obres (escultures urbanístiques) representen dos tipus de paisatges habitacionals molt connotats.

En el cas de l’obra de Torres, realitzada el 2007 i elaborada amb alumini, fusta, pvc i estany pintat, veiem una mena d’edifici mal muntat, com un rusc urbà per a persones insignificants, el qual fa una impressió de claustrofòbia i alhora de vertigen. Aquesta impressió esquinçadorament ambivalent és accentuada per les minúscules figures humanes que hi ha assegudes (amb els peus penjant) al caire exterior d’alguns habitacles, en una actitud que tant pot remetre a la melancolia de qui se sent fatalment atrapat com a la desesperació de qui està disposat a escapar-se del que pateix llançant-se cap al buit. L’altra obra esmentada, Favela Plan, del 1989 i feta amb materials fràgils i basts (la fusta, l’alumini, el cartó) és menys espectacular que la de Torres, però té una força subtil i insidiosa prou potent. Li ve de la manera com aconsegueix representar una munió d’habitatges tan evidentment precaris que no tan sols no acullen o protegeixen aquells que els habiten, sinó que fins i tot posen encara més en evidència la terrible intempèrie –física, social, econòmica– que pateixen els seus habitants.

'Island of a perfect world III', de Baltazar Torres

La mostra es completa amb obres d’artistes tan estatals com internacionals, alguns dels quals són tan coneguts com Anselm Kieffer –que hi té una obra menor però molt seva, quasi abstracta, saturada de blancs i negres i grisos cendrosos: la radiografia d’un crematori– i Wols. La de Wols no està en la línia estètica de les seves millors obres –les pintures agressivament texturals de caire informalista que va fer a finals dels 40–, però és un dibuix suaument acolorit d’una gràcia plena d’encant i de malícia. S’hi veu una aglomeració de figures estranyes en un paisatge també estrany, tant en la seva dimensió civilitzatòria o humana com natural. Amb el seu aire entre infantil i desassossegant, fa pensar en una vinyeta de rondalla o de conte per a nens que hagués estat feta just després de despertar d’un malson horrorós.

Obra de Wols a Es Baluard

D’un exotisme curiós, The Yoga of Anger, de Mati Klarwein, vindria a ser una mostra de futurisme orientalitzant. La seva filiació ballardiana també és força plausible, ja que fins als tretze anys l’autor de L’imperi del sol i de Crash va viure a Xangai, on va gaudir i patir experiències que el marcaren per sempre. També curioses –per la comicitat entre barroera i suggerent– són les tres fotografies en blanc i negre d’Arlés bruto, de Diana Coca. Les tres fotografies, irreverents i grotesques en la seva infantilització de l’erotisme, fan una seqüència en què es veu una dona vestida amb roba interior que s’enfila en un gronxador de parc infantil i que va adoptant unes postures corporals poc apetitoses des d’un punt de vista sensual.

Una menció a part mereix la peça de la sèrie L’oblit, d’Amparo Sard. És el dibuix d’una figura femenina tombada i amb les extremitats convertides en uns flonjos tentacles. La particularitat és que el dibuix està traçat perforant el paper, la qual cosa fa que l’obra desprengui, alhora, subtilesa i agressivitat, violència i vaporositat (tot és de color blanc), una impressió mig cursi i mig demencial, com una monstruositat fina i delicada. No sé si a J. G. Ballard li hauria agradat, però expressa bé la indefensió íntima i la concepció mutilada o mutant que ell tenia del cos humà.

Arlés bruto, de Diana Coca

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.