Mostra antològica

El sender de la pertorbació d’Ángeles Marco

Dues dècades després de l’última exposició dedicada a Ángeles Marco (València, 1947-2008), ‘El taller de la memòria’, l’IVAM dedica una gran mostra retrospectiva, ‘Vertigen’, a la trajectòria d’una artista que va contribuir a renovar el panorama estatal a les dècades del 1980 i 1990. Una reivindicació escaient i ben articulada d’una creadora amb una capacitat inusitada per encendre les alertes en la ment de l’espectador. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La porta d’entrada a Vertigen, la gran mostra retrospectiva que l’IVAM ha dedicat a Ángeles Marco, conté una actitud bandarra i fins a cert punt festiva que sembla desdir el discurs de la pertorbació que el lector trobarà en aquestes ratlles: al costat d’unes escales d’acer, una projecció amb escenes de la pel·lícula homònima d’Alfred Hitchcock amb el rostre de l’artista usurpant el dels personatges d’una manera deliberadament matussera, subratllant l’aspecte casolà del muntatge. 

En aquesta instal·lació, part d’una de les seues sèries més celebrades, «Salt al buit», Marco fa entrar en joc un cert vessant còmic i amable. Però inserit en un context dramàtic, el gest de Marco dota les imatges d’un contrast ambigu i suggeridor Pocs elements en realitat d’aquesta exposició es poden contemplar de gairó, sense accedir a les distorsions i subversions que se'ns proposen. 

De la mostra comissariada per Joan Ramon Escrivà, més enllà dels encerts expositius, com ara mostrar maquetes i materials addicionals a través de vitrines, o la reconstrucció que s’ha fet d’algunes de les peces, sobretot de la imprescindible Desembocadura, s’ha de valorar per la recuperació artística en clau femenina. Però el necessari discurs de gènere no hauria de diluir la dimensió de la mateixa obra exposada. Mostra generosa també en termes quantitatius: un total de 120 obres -computant dibuixos, maquetes i material d’arxiu juntament amb escultures i instal·lacions- procedents del Reina Sofia, el MACBA, la Fundació la Caixa, la galeria Espai Visor, el mateix IVAM o els fons de la família.


Ángeles Marco: Vertigen
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 6 de gener del 2019


Obres que, altrament, hem de posar en context. La sèrie «Espais ambigus», desenvolupada entre 1981 i 1985, potser ha perdut la capacitat de commoció del moment, una dècada de renovació del llenguatge escultòric a l’Estat espanyol en la qual Marco va tindre un paper rellevant. Tot i això, les obres de l’artista valenciana, la manera amb la qual juga amb la mirada, la perspectiva i les expectatives de l’espectador, la presentació eixuta i grisenca de ferro i materials galvanitzats, amb un punt agressiu («amenaçador», puntualitza el comissari), filla entre més del postminimalisme i l’art povera, encara conserven el magnetisme i el valor disruptiu que la convertiren en una referència. En aquesta secció i en altres el visitant trobarà obres poc conegudes o mostrades en les quals s’ha volgut posar èmfasi, com ara Taula de projecte, obra cedida pel Reina Sofia, del 1983. 

Obres de la sèrie "Entre allò real i allò il·lusori". 

La secció «Entre allò real i allò il·lusori», conjunt d’obres del 1986, marca el joc amb la instal·lació com a mètode expressiu. La sèrie següent, «El trànsit» conté la citada Desembocadura, feta amb fusta i sal i reconstruïda expressament per a la mostra. Una obra amb una configuració més amable a la vista però posseïdora d’una polisèmia i una capacitat evocativa brutals. L’artista la concebia com una metàfora dels cicles de la naturalesa, però la combinació de la sal desfeta i solidificada, l’empresonament del material canals de fusta, conviden a fer multiplicitat de lectures. 

Desembocadura, 1986.

D’aquesta mateixa sèrie és també una obra destacada, Portes (1987), accessos simbòlics a espais poc acollidors, que podrien remetre, salvant les distàncies estètiques, a la potència metafòrica de les instal·lacions de Louise Bourgeois, sols que posant en joc molts menys elements. L’ús del quitrà en algunes de les obres no fa precisament més digerible el conjunt: més aviat subratlla l’ambient corrosiu, profundament incòmode. I per això, fascinant.

En tot cas, l’esmentada sèrie «Salt al buit», segurament la més coneguda de l’autora, atrapa amb més precisió la voluntat de colpir. D’aquella època, a l’estiu del 1986, és un projecte d’instal·lació del qual sols es conserva una part de la maqueta: Marco havia concebut un trampolí metàl·lic de sis metres de sortint instal·lat sobre una mena de campanar. La instal·lació no es va fer: algú va pensar que podia incitar al suïcidi. 

Projectes i maquetes d'Ángeles Marco.

Les grans superfícies lliscants de cautxú potser no transmeten aquestes lectures explícites, però les seues dimensions, el color negre i el seu acromatisme i austeritat, transmeten la mateixa incomoditat. «Aquest és l’inici de tècniques més industrials, d’una intenció si no grandiloqüent, més grandiosa en la seua obra», apunta Joan Ramon Escrivà. L’esplèndida Pont, cedida per l’Ajuntament d’Alfafar, és una altra de les fites escultòriques de l’exposició: de nou, un pont fragmentat que ens condueix al buit. A la pertorbació i la incomoditat. 

Pont, cedida per l'Ajuntament d'Alfafar.

‘Entre’ en el dubte, del 1993, és una maleta suspesa de la qual sorgeix la veu de l’artista recitant entre escarafalls i rialles un text sobre el concepte de «suplement», un préstec de Derrida que és la porta d’entrada a l’univers filosòfic. Una veta que ja no abandonarà. La instal·lació conviu amb una sèrie de retrats de l’artista jugant amb la cella expressiva del clown

Sèrie fotogràfica i la instal·lació "'Entre' en el dubte".

Una de les últimes idees de Marco, recuperada dels seus papers, era una performance en la qual l’artista era penjada d’un cable a tall de pèndol. No és casual que l’última obra física siga El pèndol d’or (2006), instal·lada en el Castell de Santa Bàrbara d’Alacant, que Escrivà intueix -mai ho sabrem amb certesa- que podia ser l’inici d’un nou relat artístic, més filosòfic o espiritual, amb una presentació igualment suggeridora però menys dràstica.

Aquesta obra, amb un color més brillant i atractiu, se’ns presenta tancada en un espai fosc. La darrera estació en el camí de provocar l’espectador que va ser la trajectòria artística d’Ángeles Marco.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.