Art

Joan Miró al Grand Palais, una exposició irrepetible

El Grand Palais de París ha aconseguit una "proesa extraordinària i irrepetible" aconseguint reunir prop de 150 peces de primeríssim ordre de Joan Miró, provinents de catorze museus europeus, de catorze museus nord-americans i de diversos col·leccionistes particulars

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El món de l’art, igual que el de la poesia, és un terreny propici per a les hipèrboles i les declaracions d’entusiasme. Sovint sembla que, almenys en determinats cercles i per a determinades persones, tot és genial, únic, extraordinari, gloriós, irrepetible, la qual cosa produeix un efecte vulgaritzador i confusionari. Pere i el llop en versió alta cultura, i qui diu alta podria dir baixa, obesa, bòrnia o estrafeta. De vegades, però, les hipèrboles i les declaracions d’entusiasme són inevitables: una mostra d’exactitud, un acte de justícia. És el cas de l’exposició de Joan Miró, titulada Joan Miró, la couleur de mes rêves, que es podrà veure fins al proper dia 4 de febrer del 2019 al Grand Palais de París.

 


Joan Miró, la couleur de mes rêves
Grand Palais, París
Fins al 4 de febrer del 2019


Tenint en compte com de difícil és avui muntar una retrospectiva de qualsevol gran nom de l’art del segle XX, i per dificultat em refereixo a la complexitat logística del trasllat, de la preservació i de la seguretat de les obres i al cost de les assegurances, aconseguir reunir prop de cent cinquanta peces de primeríssim ordre, com ha fet ara el Grand Palais amb Miró, provinents de catorze museus europeus, de catorze museus nord-americans i de diversos col·leccionistes particulars, és una proesa extraordinària i irrepetible. Aquesta última frase, per cert, no tan sols no és hiperbòlica, sinó que potser fins i tot fa curt.

Ceci est la coleurde de mes de reves

La proesa, segurament, no hauria estat possible si el comissari de la mostra no fos Jean-Louis Prat, l’home que va dirigir la Fundació Maeght entre el 1969 i el 2004 i que a més va ser col·laborador i amic de Miró. Quaranta-quatre anys després de la molt recordada retrospectiva que el mateix Grand Palais va dedicar a un Miró venerable però encara en actiu, Prat ha sabut convèncer els seus interlocutors que ja era hora que l’artista català tingués una retrospectiva pòstuma a l’altura del seu geni i del seu estatus mundial. 

Interieur hollandais

Un apunt sobre l’assumpte de l’actual estatus mundial de Miró. Em sembla evident que, com més temps va passant, més unànimement es reconeix que Miró és un dels artistes més importants del que hem convingut a anomenar la modernitat artística, això és, la que treu el cap a principis del segle XX, la que explota fecundament amb les conegudes com a avantguardes històriques i la que ja no para d’evolucionar i d’autoimmolar-se i de reinventar-se des d’aleshores i fins als nostres dies. Facin la prova i mirin d’establir un Top 10 d’artistes moderns indiscutibles –indiscutibles, vull dir, tant per singularitat com per capacitat d’innovació i d’influència–. No és gens senzill. Per a la meva hipotètica llista, tots els noms d’artistes admirables que em venen al cap em semblen, en última instància, discutibles. O, si més no, relatius. D’autènticament intocables o indiscutibles, només em surten Cézanne, Picasso, Matisse, Duchamp, potser Pollock... I, naturalment, Miró.

L'espoir du condamne

La tesi de Jean-Louis Prat és que Miró és un dels pocs artistes moderns que va ser capaç de crear un alfabet visual i mental propi, personal i intransferible. Per tant, el comissari ha concebut l’exposició com un recorregut per totes les etapes en què va desplegar-se aquest alfabet, des de la figuració amb empremtes fauvistes i cubistes dels inicis fins a les teles cremades del final, passant pels irrompibles vincles tel·lúrics amb Catalunya i Mont-roig, pels esclats alliberadors i imaginatius del surrealisme, per la relació sempre intensa, fructífera i promíscua amb la poesia, per la fúria ideològica que li va sobrevenir quan Espanya i Europa van ser destrossades pel feixisme, per la poesia còsmica però sofrent de les constel·lacions i per les pintures gegantines però essencials que per fi va poder realitzar a partir que va instal·lar-se a Palma i l’arquitecte Josep Lluís Sert va fer-li un taller a la mida de les seves ambicions, de les seves necessitats, dels seus instints i dels seus somnis.

La ferme

Prat ha buscat les obres més icòniques de Miró per representar i donar contingut a cada una de les etapes de la trajectòria de l’artista, sense importar-li si la tria final pot resultar previsible o òbvia. Home lúcid i bregat en mil batalles socioartístiques, el veterà comissari sap que les obres d’art genials carbonitzen qualsevol noció d’obvietat i de previsibilitat, i que el pitjor –i el més ridícul– que es pot fer quan es treballa amb un clàssic és pretendre descobrir la pólvora. Més val usar la pólvora per armar els canons més poderosos.

Le Carnaval

Tot això vol dir que els espectadors que visitin el Grand Palais hi podran contemplar la majoria de les obres mestres de Miró. La nòmina és impressionant i exhaustiva. Hi ha l’Autorretrat del 1919 (una exhibició tècnica i psicològica, en què Miró es pinta de bust, amb posat greu i indumentària austera, mirant fixament cap endavant, amb preocupació, intensitat i expectativa). I hi ha La Masia, pintada durant el 1921 i el 1922, comprada per Ernest Hemingway a París i ara provinent de la National Gallery de Washington, la qual sempre s’imposa com un prodigi, alhora anàlisi d’un paisatge i expressió del seu gaudi sensorial, un festival de detalls que no s’acaba per molt que el contemplis. El Miró més arquetípicament surrealista és representat, entre altres obres, amb quatre peces que són, respectivament, un espectacle de llibertat creativa que mira cap al futur (Le Carnaval d’Arlequin), una mostra de provocació i de lucidesa conceptuals (Peinture poème-Photo: ceci est la couleur de mes rêves), un autohomenatge entre antropològic, fantasiós i lúdic (Téte de paysan catalan) i una reinterpretació trencadora i audaç de la tradició (Intérieur hollandais I).

Oiseau migrateur

L’enumeració podria continuar durant un parell de pàgines. Continuarem només durant un paràgraf. Dels anys 30, hi ha nombroses pintures en què, embolcallats per un joc de colors hipnòtics, ja hi figuren els motius clàssicament mironians, una dansa que sembla somiada per la imaginació d’un remolí i que és plena d’ocells i dones i estrelles. Dels anys 40 –sobretot de principis dels negríssims anys 40–, hi ha diverses constel·lacions, aquarel·les i olis sobre paper que representen –un verb pobre– paisatges nocturns, plens de negres i vermells i blaus i grocs, de línies i punts i figures esmunyedisses, tot amarat d’un dramatisme estranyament vital: la imaginació com un escut i com una arma, l’art com una proposta de vida en llibertat enfront de la barbàrie.

Tete de paysan catalan

L’exposició també inclou peces de ceràmica treballades amb Josep Llorenç Artigues, així com una desena d’escultures. Una peça singularment destacable és el bronze titulat L’oiseau solaire, que té la gràcia i la voluptuositat essencials de la naturalesa i la força primigènia del que conjuga, sense contradiccions, la realitat tangible i la imaginació. Els monumentals tríptics titulats Bleu I, II, III i L’espoir du condamné a mort, aquest segon fet a partir de l’impacte provocat per l’execució de Salvador Puig Antich el 1974, donen una idea de l’ambició, la violència mental i tècnica, l’atreviment i les ganes de provar sempre coses noves i d’intentar superar-se que Miró va demostrar gairebé fins a l’últim moment.

Toile brulee II

Única, excepcional i irrepetible, l’exposició que el Grand Palais dedica a Joan Miró és una ocasió immillorable per conèixer a fons l’obra d’un dels grans artistes del segle XX. D’un artista, diguem-ho amb una precisió neta d’hipèrboles, únic, excepcional i irrepetible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.