Art

Jean-Michel Basquiat, una icona de l’art dels 80

La Fundació Louis Vuitton de París dedica una exposició d'un centenar d’obres a Jean-Michel Basquiat, que va morir de sobredosi als vint-i-set anys, deixant un llegat inconclús

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Has de ser un artista molt talentós, amb una personalitat i una obra molt riques, singulars i consistents, perquè et dediquin una exposició amb més de cent obres i resistir-ho. Més enllà de si era suficientment talentós o no, el que és evident és que l’obra que Jean-Michel Basquiat va deixar en morir de sobredosi als vint-i-set anys no és prou rica, ni singular, ni consistent per resistir una exposició tan mastodòntica –més d’un centenar d’obres repartides en onze sales espaioses tot al llarg de quatre plantes d’un edifici, dissenyat per Frank Gehry, també mastodòntic– com la que li dedica la Fundació Louis Vuitton de París.

 


Jean-Michel Basquiat
Fondation Louis Vuitton, París
Fins al 14 de gener del 2019


 

Nascut a Brooklyn l’any 1960, fill de pare haitià i de mare portorriquenya, Basquiat va donar-se a conèixer, entre finals dels 70 i principis dels 80, pels grafits amb què omplia les parets dels carrers de Nova York. Els firmava amb el nom d’esprai de SAMO (Same Old Shit, “la mateixa merda”, una referència a la marihuana que fumava amb els amics) i eren prou llampants, salvatges i diferents per cridar l’atenció d’un món i un mercat de l’art que just a finals dels 70 i principis dels 80 es preparava per entrar en una bombolla eufòrica de fames espectaculars, trajectòries meteòriques i diners a balquena.

Una de les sales de l'exposició de Jean-Michel Basquiat a la Fundació Louis Vuitton de París | Fondation Louis Vuitton

Molts comentaristes han dedicat llibres i articles a descriure sociològicament l’art dels 80. Un resum ràpid de la situació. El món occidental, i en especial els EUA, va veure com als 80 s’estabilitzava una certa bonança econòmica que va permetre a certs sectors de la població de fer diners en abundància. Aquests nou-rics van trobar en l’art una manera de legitimar i donar pedigrí al seu nou estatus. La qüestió és que, si bé havien guanyat molts diners, la majoria no n’havien guanyat prou per comprar obres d’artistes clàssics o ni tan sols veterans. La conclusió a què es va arribar és que seria beneficiós per a tothom (artistes, galeristes, crítics, col·leccionistes, museus) que aparegués una nova fornada de joves artistes, susceptibles de ser tractats com grans estrelles i amb una obra que cotitzés a l’alça i, alhora, que fos assequible i adaptable segons els interessos i els desvaris del mercat.

El fenomen, que estèticament va desembocar d’entrada en un tipus de pintura que es va qualificar de neoexpressionista pel que tenia de retorn a la figuració i de diàleg amb el passat, així com per la preeminència de la intensitat expressiva i la recerca de l’impacte, es va donar en molts països, cadascun amb els seus matisos i les seves circumstàncies. A Itàlia va haver-hi la Transavantguarda (amb Francesco Clemente i Sandro Chia); a Espanya va irrompre en tromba la generació dels Barceló, Campano i García Sevilla; a Alemanya va arribar a la maduresa una generació d’artistes nascuts en plena postguerra (Anselm Kieffer, Martin Kippenberger...); i, als EUA, es va crear, en qüestió de poc temps, tota una galàxia de joves artistes prometedors però ja famosos i cotitzats, entre els quals, a més de Basquiat, hi havia Julian Schnabel i Keith Haring.

'In Italian', 1983 @ Jean-Michel Basquiat

Dins el panorama artístic i cultural nord-americà de principis dels 80, una figura com la de Basquiat –negre i sorgit dels carrers, tot i que d’un entorn menys desfavorit del que sovint s’ha fet creure– presentava moltes prestacions, i aviat es van crear al seu voltant un llegendari i una aurèola d’artista genial que l’èxit, l’amistat amb Andy Warhol i la relació amb les drogues van magnificar. Amb la seva mort prematura, a més, el negoci ja era rodó: com que ja no podia augmentar la producció, només quedava augmentar el preu d’allò que havia produït.

Dues són les característiques més vistoses de la majoria dels quadres de l’exposició: la seva mida més que considerable –al voltant de 2x2 metres, una mica més o una mica menys– i el garbuix constitutiu –línies, colors, gotes, taques, sutures– de les imatges. El resultat, més enllà de l’impacte inicial i amb excepcions inapel·lablement potents que ja comentaré, és la d’un garbuix iconogràfic enèrgic però confús i gratuït, presentat de la manera més espectacular possible però amb uns efectes d’abast restringit i curta durada. Esprints visuals, en realitat, quan l’art d’autèntica envergadura és el que t’arrossega cap a una marató sensorial.

'Irony of a Negro Policeman' @ Jean-Michel Basquiat

Tota una sèrie d’elements i de motius apareixen d’una manera recurrent sobre les teles –les figures humanes negres i centrals, els halos, les corones d’espines, les màscares, els cranis, les inscripcions sarcàstiques de caire sociopolític, les llistes de noms i xifres...–, però aquesta recurrència no és sinònim de tenir un món propi. En aquesta acumulació de materials pictòrics, formes i signes, l’espectador més aviat hi detecta l’afany compulsiu del grafiter per omplir tot l’espai de què disposa: si al carrer aprofitava tots i cada un dels centímetres de la paret, dins el taller envaeix o ocupa tots els racons de la tela. Per ser justos, cal dir que en aquest afany totalitzador i invasiu també hi ha la influència dels expressionistes abstractes nord-americans, que Basquiat admirava amb un fervor entre assilvestrat i epigonal.

La qüestió racial, el tema de la negritud, la reivindicació del que significa ser negre als EUA moderns, és un dels motors de l’obra de Basquiat. Hi pren forma tant en l’interès que demostra per recuperar els vincles –artístics, religiosos, atàvics– amb el continent africà com amb la reivindicació que fa de grans icones populars afroamaericanes –des dels boxejadors Joe Louis i Cassius Clay fins als noms més estel·lars de l’època daurada del jazz–, passant per la crítica que destil·len algunes obres compromeses i d’una mala llet genuïna, com és el cas de la titulada Irony of a Negro Policeman. En general, són unes obres més interessants pel que representen des d’un punt de vista sociològic que per la seva proposta formal i el seu posicionament polític i ètic, abrandat però simplista.

'Untitled Boxer', 1982 @ Jean-Michel Basquiat

Allà on es fan més evidents les flaqueses i les limitacions de la iconografia, la tècnica i la imaginació de Basquiat –recordem que l’exposició consta d’obres fetes entre els vint anys i els vint-i-set: era joveníssim–, és en la manera tan reiterativa com representa les figures humanes. Sempre les representa igual: d’una manera esquemàtica, histeritzada, concretada a còpia de traços frenètics que, paradoxalment, donen com a resultat una vivor hieràtica. Tant se val si són cossos més o menys sencers o només caps: Basquiat sol moure’s sempre per les mateixes estretes i previsibles coordenades anatòmiques, que desemboquen en un primitivisme centrifugat. Sovint les seves figures humanes semblen una mescla imperfecta i més aviat involuntària i infantiloide de tòtem africà i de robot de pel·lícula dels 70.

'Negro Period', 1986 @ Jean-Michel Basquiat

Les millors obres de l’exposició, perquè també n’hi ha, i unes quantes –Basquiat no era un frau, com va acusar-lo injustament Robert Hughes, sinó un artista jove i atabalat per un èxit precoç que li va desbaratar el procés de cocció– són les que es presenten més depurades, menys saturades pels rastres de la mà de l’artista. En són exemples The field next to the other door i el premonitori i quasi terminal Riding with Death. Fins i tot trobaríem algunes obres molt notables entre les fetes sense renunciar al característic horror vacui lisèrgic que és marca de la casa: en són exemples la trilogia de Caps que obre la mostra, l’obra titulada Untitled (Boxer) i, sobretot, Slave Auction, que representa d’una manera primària, però esgarrifosa i forta, una subhasta d’esclaus.

En conjunt, l’exposició es fa tan reiterativa que acaba cansant. Res sorprenent, si tenim en compte que està formada per més d’un centenar d’obres fetes en un període de temps brevíssim per un artista que encara no havia assolit la maduresa. Un repte semblant només el pot resistir Picasso. I Basquiat, per anys que hagués viscut, no s’hauria acostat mai a Picasso.

'Untitled Tenant', 1982 @ Jean-Michel Basquiat

La llàstima és que una mort prematura no li va deixar ni la possibilitat d’intentar-ho. Què hauria estat de Jean-Michel Basquiat i de la seva obra si no s’hagués mort tan jove? Hauria evolucionat, l’obra s’hauria aprofundit i ampliat, o bé, tal com va passar a molts dels seus companys de generació, hauria quedat estancat, hauria perdut protagonisme i la seva obra hauria acabat sent una vistosa o exòtica nota a peu de pàgina en l’art dels 80, com vaticinen alguns dels seus detractors? És impossible saber-ho i no té gaire sentit especular sobre l’assumpte. El que és segur és que, amb l’obra que va deixar, no n’hi ha prou per considerar-lo, com alguns el consideren, un dels artistes més importants de la segona meitat del segle XX.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.