Museografia

“Flames a la frontera”, un túnel del temps al 1918

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un passadís de roses (de paper) porta a una imatge projectada d’un monument dedicat als voluntaris catalans que van lluitar a la Gran Guerra. És semblant a tants com n’hi ha als pobles francesos en record dels caiguts en aquella Primera Guerra Mundial i es troba a Belloy-en-Santerre, a la regió septentrional de Picardia, ben bé al mig del que es va anomenar la batalla del Somme.

A Belloy hi va morir en combat en Camil Campanyà, poeta, independentista, director de La trinxera catalanai el més conegut dels Voluntaris Catalans. Per això la localitat, mig destruïda pel conflicte bèl·lic, va esdevenir icònica en l’imaginari català de 1918. Un cop acabada la guerra, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar l’enviament d’una ajuda per a la seva reconstrucció: mig milió de francs que Belloy va agrair posant Barcelone i Catalogne als principals carrers i erigint el monument als catalans que van decidir lluitar amb els aliats.

El passadís de roses i la imatge del monument són a l’exposició “Flames a la frontera” que el Museu d’Història de Catalunyaha produït i exposa fins al 18 de novembre: un túnel del temps que ens va endinsant a poc a poc en el context europeu de la Gran Guerra i en la vida de la Catalunya neutral i la Barcelona industriosa, una ciutat de producció fabril desenfrenada, conflictes obrers, vagues de dones, cafès d’espies, refugi d’artistes i baralles de germanòfils i aliadòfils.

L’exposició comença introduint el visitant en una “barreja de museu i atracció firal” que es va inaugurar el 1916 al Tibidabocom a efecte col·lateral del conflicte que havia esclatat dos anys abans al nord dels Pirineus. Es deia “Museo de guerra” i “s’hi veia —diu l’exposició— una Barcelona il·luminada per flames artificials que simulaven un incendi posterior a un bombardeig”. Va ser “molt visitat per infants i adults” i va continuar obert fins a 1940, dos anys després que bombes molt reals caiguessin sobre la capital catalana.

Cent anys després de la Gran Guerra, l’exposició “Flames a la frontera” vol tornar a “recórrer aquells camins” i explicar el context històric i la forma com els catalans el van viure.

Dibuix del mapa d'Europa durant la Gran Guerra realitzat per l'il·lustrador Walter Rier l'any 1915. Col·lecció Ullstein ©Photoaisa

La guerra i la neutralitat

Catalunya quedava en camp neutral però els catalans no ho eren. “Un cop la gent d’aquí va veure que no corria perill d’anar a la guerra —explicava Josep M. de Sagarraa les seves Memòries—, s’inflamà d’una bel·licositat grotesca; i si en realitat ningú no usava la pólvora, Espanya es va dividir en dos camps aferradíssims: el dels germanòfils i el dels francòfils”. Aquesta cita il·lustra el segon àmbit de l’exposició, que inclou disputes entorn de la neutralitat oficial i explica com “els diferents escenaris de la guerra (Bèlgica, Marne, Reims) es van convertir en els eixos del debat polític i intel·lectual català”.

S’expliquen els antecedents de la guerra i el context prebèl·lic de l’Europa de començament del XX, però també l’ambient dels primers mesos d’enfrontaments. La marxa d’estrangers de Barcelona —sobretot de francesos, que havien estat reclamats pel seu exèrcit— i l’èxode de catalans des del sud de França i la Catalunya Nord cap a Barcelona. Algun retall de premsa parla de 35.000 repatriats de sobte.

Al mateix temps, la guerra implicava un impacte econòmic i social amb conseqüències molt diverses. D’una banda, la indústria tèxtil va començar a tenir comandes mai vistes; de l’altra, això no repercuteix prou en els sous dels treballadors i comença a enfilar-se el preu de productes bàsics; per últim, hi ha indústries que perden el seu mercat. L’exposició en recorda una de freda i una altra de calenta: s’hi recorda una cita de Josep Plasobre la indústria del suro (“La guerra havia tancat les fronteres i no sortia ni un tap a l’estranger. No hi havia feina”) i una de Pedro Gual VillalbíMemorias de un industrial de nuestro tiempo: “Llovían los pedidos muy superiores a nuestra capacidad productora [...] Se puso en movimiento toda la maquinaria de que disponíamos, se resucitó el antiguo telar de mano, que se había arrinconado [...] De esta manera la producción adquirió proporciones desmesuradas”.

Els voluntaris catalans de la Legió estrangera francesa de la Gran Guerra a la tomba del soldat desconegut a l'Arc de Triomf de París. Al desembre de 1945 van entregar la bandera dels Voluntaris al Museu de l'Exèrcit de París. Col·lecció Roger-Viollet ©Photoaisa

Guerra de trinxeres, guerra de posicions

La Gran Guerra havia esdevingut una guerra de trinxeres i les posicions s’havien radicalitzat. El 1915 comença el que l’exposició anomena “el mite dels voluntaris catalans”: Camil Campanyà —l’heroi mort al petit poble de Picardia— i el poeta i pedagog Pere Ferrés-Costas’allisten voluntaris a la Legió Estrangera. Ferrés-Costa caigué aquell mateix any alfront d’Artois.

El 1916, el doctor Joan Solé i Pla crea a Barcelona el Comitè d’Agermanament amb els Voluntaris Catalans, amb intel·lectuals vinculats a la revista Ibèria.

El periodista i escriptor Frederic Pujulà, que s’havia allistat a l’exèrcit regular, va lluitar al Marne i Verduni va enviar cròniques de les seves experiències a El Poble Català, escrits que posteriorment es publicarien a De la trinxera estant (1918) i En el repòs de la trinxera. Cartes del soldat a l’amic. “Després de sis dies de viure sota terra i de menjar terra amb el pa, amb la sopa i amb el formatge, l’home normal esdevé essencialment troglodita”, escrivia Pujulà en una crònica signada el desembre de 1914.

La contesa també va afectar el periodisme.Miquel dels Sants Oliverho explicava en el pròleg a un llibre de Gaziel que explicava el començament del conflicte des de França, Diario de un estudiante en París(1914): “Ha surgido un nuevo tipo de cronista, el cronista espiritual de la guerra, que no actúa tanto sobre sus episodios concretos, sobre la descripción minuciosa de los combates, como sobre la repercusión social del estupendo conflicto, es decir, sobre el fondo humano en que se desenvuelve”.

L’esmentat doctor Solé i Plava organitzar, el novembre de 1917, un viatge de periodistes catalans i espanyols a Reims i al front de Verdun i l’Argonne “per observar de primera mà els efectes de les batalles i visitar membres del voluntariat català”. Hi viatjaren Claudi Ametlla, Romà Jori, Antoni López, Josep Clarà —del qual s’exposen extraordinaris dibuixos a llapis dels escenaris bèl·lics—,Ramón Pérez de Ayala o Manuel Azaña.

Mentrestant, la capital catalana esdevenia un niu d’espies. El periodista Claudi Ametlla s’hi referia en les seves Memòries polítiques: “Dins d’un estat neutral i ciutat portuària, Barcelona esdevé un centre d’intrigues, d’espionatge, de contraban i de tota mena de maniobres tèrboles relacionades amb la guerra. Hi arriben molts estrangers que ningú sap de què viuen ni què fan”. L’exposició ho explica i convida a jugar-hi. En una sala pensada per als petits —una mena de scape roomper a edats entre 8 i 12 anys—, anima a triar l’espia que voldrien ser, a codificar un missatge i a complir una missió.

 

Del tombant a l’armistici

El 1917, el signe de la guerra va fer un tomb amb l’entrada dels EUA, per un costat, i la Revolució russa, per l’altre. Els canvis també afectaren Catalunya i l’Estat, que visqueren moments polítics de tensió, una vaga revolucionària i, el 1918, una vaga de dones, amb reivindicacions més globals que feministes.

El 1918 va arribar també la grip espanyola, una pandèmia que va ser especialment crua als països en guerra però no només: a Catalunya en van morir 15.000 persones. Es calcula que, al món, va provocar més de 50 milions de víctimes. Teòricament, el nom prové del fet que van ser els mitjans de comunicació espanyols els que primer van començar a informar de la pandèmia mentre que els països en guerra la van ocultar perquè no fos interpretat com un símptoma de feblesa davant dels enemics.

L’armistici es va signar l’11 de novembre de 1918. La paues va celebrar pertot arreu i, fins i tot, el nomenclàtor dels carrers ho va reflectir. Molts carrers i places de la Pauestan dedicades a aquell final de la Gran Guerra. I tots els carrers o places Wilson—pel president dels EUA— estan dedicats a ell pel seu paper en aquell moment clau. I també molts carrers Joffre, en record del mariscal nord-català (era de Ribesaltes, al Rosselló) que va esdevenir heroi de França pel seu paper a diverses batalles i, en especial, la del Marne. L’exposició inclou un mapa amb els canvis de nom aprovats arreu dels municipis de Catalunya.

Amb el final de la guerra, va arribar el reconeixement als Voluntaris catalans, tant a França com a Catalunya. El diputat dels Pirineus Oriental Emmanuel Brousse, recorda la mostra, “va declarar a la Cambra francesa l’agraïment als dotze mil voluntaris catalans que havien lluitat a favor dels aliats”. La mateixa exposició considera aquesta xifra “considerablement exagerada” i creu que aquella intervenció va alimentar “el record mític de la participació catalana a la guerra”, també de “portes endins”. Però municipis com Belloy-en-Santerre van aixecar-hi un monument.

Els mateixos impulsors —i col·laboradors des de Catalunya— dels Voluntaris catalans, encapçalats pel doctor Solé i i Pla, van intentar que Catalunya pogués participar a les conferències de Versalles com a interlocutora. O que el cas català s’infiltrés en el redisseny del mapa europeu. No ho van aconseguir.

El túnel del temps proposat pel Museu d’Història de Catalunya acaba amb l’empremta de la Gran Guerra en el cinema fet arreu del món. DeSenderos de gloriafins a War horse. Uns minuts davant de la pantalla faciliten la descompressió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.