Art

L’última edat d’or de Venècia, al Grand Palais

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El segle XVIII va ser l’últim període gloriós de la història de Venècia, i no hi ha dubte que va ser una glòria que, sobretot a través dels seus millors artistes, va irradiar arreu i va deixar la seva empremta en l’esfera cultural i artística de bona part del continent europeu, en especial a França, Espanya i els països germànics.


 


Magnífica Venècia! Venècia: Europa i les arts al segle XVIII
Diversos artistes
Grand Palais, París
Fins al 21 de gener del 2019


L’exposició Magnífica Venècia. Venècia, Europa i les arts del segle XVIII, que es podrà veure al Grand Palais de París fins al 21 de gener del 2019, té el propòsit de mostrar com va ser aquella última edat d’or veneciana –una ciutat que ja aleshores era fascinant per a multitud de comerciants i de viatgers, però que encara era lluny de convertir-se en el massificat parc temàtic turístic, entre fastuós i decrèpit, que és actualment– i explicar també en què va consistir el seu influx.

Giovanni Antonio Canal, dit CANALETTO
Le Campo San Vidal et Santa Maria della Carità
ou L’Atelier des tailleurs de pierre à San Vidal
v.1725
huile sur toile
123,8 x 162,9 cm
Londres, The National Gallery, don de George Beaumont, attribué à la National Gallery, 1828
Photo © The National Gallery, Londres, Dist. Rmn-Grand Palais / National Gallery

Aconsegueix explicar-ho amb una proposta expositiva escenogràficament curosa: els jocs de llums, els ocasionals clarobscurs, la distribució de les seccions (vestuari, música, mobiliari), sempre amb les arts plàstiques com a substància primera i motiu central... Tot i el seu refinament teatral, l’exposició és sempre clara, rigorosa i didàctica, i té la virtut de mostrar totes les cares de la Venècia divuitesca sense separar-les, evidenciant que eren part d’un mateix tot, un tot contradictori, estrany i bigarrat.

Giovanni Antonio Canal, dit CANALETTO Il Rio dei Mendicanti
vers 1723
huile sur toile
143 x 200 cm
Venise, Fondazione Musei Civici di Venezia, Ca’Rezzonico - Museo del Settecento Veneziano
2018 © Archivio Fotogra co - Fondazione Musei Civici di Venezia.

La Venècia gloriosa del XVIII –igual que totes les grans ciutats, en especial en els seus moments de màxim apogeu– no era pura i unívoca, sinó que era el resultat de moltes mescles i molts contrastos. En aquest sentit, la Venècia del XVIII, obsessionada amb el diner i amb la representació del poder, amb la cultura i amb la fe, se’ns apareix com una ciutat rica i sumptuosa però també envellida i bruta, com una ciutat alhora altiva i enjogassada, cerimoniosament aristocràtica i caòticament popular, saturada d’història però estimulada per un present vigorós que es nega a alimentar-se del passat i a adormir-se sobre el coixí dels seus tresors esplèndids i mig escrostonats.

Giovanni Antonio Canal, dit CANALETTO
L’Entrée du Grand Canal avec Santa Maria della Salute depuis le Môle
1722
huile sur toile
194 x 204 cm
Grenoble, Musée de Grenoble
© Ville de Grenoble /Musée de Grenoble – J.L. Lacroix

A tots aquests atributs compartits per totes les grans ciutats de la història, cal afegir-hi el misteri intrínsec de Venècia, la ciutat que va emergir, amb una modèstia acorralada, entre llacunes pestilents, i que, amb els segles, va convertir-se en un dels espais més màgicament hipnòtics –la cursileria de l’adverbi és gairebé inevitable– de tot el planeta.

Luca CARLEVARIJS
L’Entrée du comte de Gergy, ambassadeur de France à Venise, au Palazzo Ducale le 5 novembre 1726
Huile sur toile
46 x 92 cm
Fontainebleau, Musée national du Château de Fontainebleau, dépôt du département de peintures du musée du Louvre
© Photo RMN-Grand Palais (Château de Fontainebleau) / Gérard Blot

La Venècia del segle XVIII tenia una classe dirigent prou forta per evitar el caos però no prou intocablement arrogant per depredar a conveniència, gaudia d’un món cultural i creatiu extraordinàriament ric i puixant (amb figures singulars de primeríssim ordre com Canaletto, Guardi, Tiepolo, Vivaldi, Scarlatti, Farinelli) i, òbviament, la seva empenta i la seva potència comercial produïen beneficis a tota vela. Tots aquests factors són els que li permeteren mostrar-se –lluir-se– tal com era. I com era! La present mostra inclou una pintura, obra de Francesco Guardi, que capta perfectament l’esperit seductorament bastard de la ciutat dels canals. La pintura representa un ball de màscares, i l’espectador hi percep l’entramat d’equilibris i desequilibris que s’estableix entre la frivolitat lúdica i les convencions, entre la festa popular i el misteri impenetrable, entre la contenció i el flirteig, entre els deures de la religió i les llibertats de la bauxa, entre el plaer i la lluita, entre l’esforç i el luxe. És l’entramat sobre el qual se sosté tot.

Giambattista CROSATO
Moïse sauvé des eaux, vers 1733
huile sur toile
72,5 x 108,5 cm
Turin, Palazzo Madama - Museo Civico d’Arte Antica
© Madama – Museo Civico d’Arte Antica.
Su concessione della Fondazione Torino Musei

El luxe, símbol de distinció i de poder i, per descomptat, també una infinita possibilitat de negoci, també juga un paper important a l’exposició, tal com deixen veure la selecta tria de vestimentes, d’instruments musicals, de mobles i de curiositats destinades a l’oci que s’hi exhibeixen. No tothom hi vivia bé, a la Venècia del XVIII, però n’hi havia molts que sí, i els agradaven les mateixes coses que a nosaltres: la diversió i la bellesa, l’elegància i la disbauxa, el pecat i el diner. I si tot això es podia acompanyar de luxe i de pompa, doncs millor que millor.

Francesco Guardi
Le Ridotto du Palazzo Dandolo à San Moisè, vers 1746 huile sur toile
108 x 208 cm
Venise, Fondazione Musei Civici di Venezia, Ca’Rezzonico- Museo del Settecento Veneziano
2018 © Archivio Fotogra co - Fondazione Musei Civici di Ve- nezia

El més interessant de l’exposició, tanmateix, són les pintures i les escultures. En termes artístics, és interessant comparar els dos tipus de pintura que més hi abundaven, la més racional i detallista dels Canaletto, Guardi i companyia –i que era una pintura fascinada per l’arquitectura i l’urbanisme de la pròpia ciutat–, i la més sensual, polièdrica i diversa de Giambattista Tiepolo –un artistàs que excel·lia en gairebé tots els camps i temes que conreava, tant se val si es tractava de pintures de tema religiós, de solemnes retrats de poderosos o de gracioses i petites caricatures–.

Giambattista TIEPOLO
L’O rande faite par Neptune à Venise
1756 - 1758
huile sur toile
135 x 275 cm
Venise, Palazzo Ducale
© Cameraphoto/Scala, Firenze

El mite de l’última edat d’or de Venècia també s’alça sobre les diferències i el contrast radical que es troben entre l’art de Canaletto i el de Tiepolo, que representen les dues cares d’una mateixa moneda, les dues ànimes d’un mateix esperit, dues vies de sortida diferents però equiparables d’un mateix impuls creatiu. Més enllà dels gustos i les predileccions de cada espectador, és evident que una ciutat que dona, coetàniament, dos pintors tan valuosos com Canaletto i Tiepolo és una ciutat que té tot el dret del món a vantar-se de la seva glòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.