Fundació Bancaixa

Una mirada global a la cuina d’Andreu Alfaro

L’operatiu artístic de l’escultor valencià Andreu Alfaro s’enfocava cap a l’espai públic, a l’obra de gran format. Però el treball en l’estudi li servia per donar forma a les idees i a les successives reinvencions. La Fundació Bancaixa recorre en una completa retrospectiva conformada per aquelles peces de laboratori, quasi mig segle de trajectòria d’un artista fonamental.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de les primeres creacions concebudes i materialitzades a finals de la dècada del 1950 fins l’any 2000. Un total de 89 peces de petit i mitjà format -amb l’excepció de l’obra «Homenatge a Plató», del 1970, instal·lada enfront de la façana de la Fundació Bancaixa- conformen la mostra retrospectiva dedicada a l’escultor Andreu Alfaro (València, 1929 – Rocafort, 2012). La iniciativa, comissariada per Tomàs Llorens Serra i Boye Llorens Peters, posa així el focus sobre una figura fonamental del segle XX, un dels artistes valencians amb més projecció internacional, a qui no se li dedicava una mostra d’aquesta magnitud a València des de la realitzada per l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) l’any 2007.

 


Andreu Alfaro
Laboratori de formes escultòriques

Fundació Bancaixa de València
Fins el 3 de febrer del 2019


 

Tot i les possibles similituds -la de l’IVAM era una exposició amb 92 peces que abastava un període creatiu similar- Tomàs Llorens ressaltava «una voluntat de sistematització que en aquella mostra no hi era tan present». A banda d’això, en aquesta ocasió les obres tenen procedències diverses: hi ha peces de la mateixa col·lecció d’Alfaro, de les col·leccions del BBVA i de les fundacions de Bancaixa i La Caixa, de l’IVAM, del Reina Sofia i, fins i tot, del museu de l’Espai Joan Fuster, intel·lectual molt vinculat per amistat i afinitats a Alfaro. El col·leccionista particular Joan Gaspar i Farreras també hi ha contribuït.

"Homenatge a Plató" (1970), a l'entrada de la Fundació.

«És l’exposició més ambiciosa i important que s’ha fet mai per donar a conèixer l’obra d’Alfaro», alertava Tomàs Llorens. Comptat i debatut, la de la Fundació Bancaixa és una exposició important en els seus objectius difusors, per dir-ho així, i en la manera d’abordar-los. Però també sembla haver-se donat amb la bona direcció en la dimensió estètica, en l'elecció dels materials i en la manera de presentar-los. Un projecte d’any i mig de gestació, que posa el focus, pel tipus i el format de les obres exposades, en la tasca interna de l’artista, en el taller com a «laboratori d’investigació i experimentació». O com la va definir en la presentació el fill de l'artista, Andreu Alfaro , «la cuina de l’artista». «La mostra ha captat l’esperit Alfaro en la manera de disposar les peces», reblava.

Una de les sales principals, que inclou, en primer terme "Homenatge a Picasso".

Del constructivisme i el compromís a Goethe

L’organització de la mostra en vuit blocs permet resseguir l’obra d’Alfaro i les diferents mutacions i canvis d’interessos que va experimentar. El primer colp visual, amb tot, és amb una taulada amb un bon grapat de maquetes d’algunes de les seues obres més importants, una disposició que atrapa en un mateix espai les diferents essències de l’obra de l’escultor, que va treballar amb materials diversos com el ferro, el zinc, l’alumini, el marbre, la fusta o el metacrilat. Una sala amb un valor pedagògic i introductori notable.

Altrament, la vuitena d’espais esmentats permet resseguir un fil narratiu que té a veure amb la recerca formal i conceptual, a maneres d’enfocar la creació que Alfaro explorava i espremia. Fins que, esgotades les possibilitats, agafava una altra direcció. Així, veiem un primer Alfaro, en de l’època del Grup Parpalló, centrat en el constructivisme abstracte, a finals dels 50, fins que, durant els anys 60, influït pels canvis de mentalitat al País Valencià atiats entre altres per Fuster, dota la seua obra de contingut ideològic i compromís. 

"Tothom (b)", del 1964.

«Tothom», del 1964, seria una d’aquelles obres que combina l’exploració formal i conceptual i que conté una mirada poètica i compromesa alhora sobre la realitat. Tampoc hi ha presents els homenatges a Miguel Hernández i el mateix Fuster, encara que, un dels «Emblemes» -l’epígraf que abasta aquella secció- més seductors visualment és «Homenatge a Picasso», del 1966. 

Les generatrius i trames, operatius formals que explora entre 1968 i 1978, els anys de l’eclosió d’Alfaro com artista, quan comença a ser demandat de manera insistent, tenen un pes en la mostra en tant que són una de les marques de fàbrica de l’artista, obres com «Veles e vents» i «Records». No manquen en aquesta secció obres emblemàtiques com els homenatges a Leonardo i Visconti, de principis de la dècada del 1970.

"Veles e vents", del 1974.

Tot i que també, encara dins d’una voluntat d’abstracció, s’hi inclouen les investigacions amb el metacrilat i les combinacions cromàtiques i formals. L’artista valencià, amb tot, també féu revisió històrica i formulà un diàleg no massa freqüent en la seua generació, amb la tradició, amb períodes com el barroc i figures com Bernini, que exercia una gran fascinació sobre Alfaro. «Heroi ferit», «Figura en moviment 2» o «Dafne (b)» són esplèndides i suggeridores obres d’aquest enfocament.

Algunes de les obres de la sala dedicada al "Diàleg amb el Barroc".

Tanta fixació com li produïa la figura de Goethe, llegat filosòfic i literari sobre el qual construeix una proposta que sintetitza romanticisme i classicisme, amb «Charlotte von Stein (b)», procedent de la seua col·lecció, com una de les peces amb més capacitat de colpir l’espectador. Fascinació que Alfaro sent també en algun moment sobre el jazz (la bellíssima «Crazy drums») o sobre la figura dels àngels, ja en la seua maduresa.

"Crazy drums", del 1974.

 Aprofundint en l’obra d’Alfaro

En tot cas, i tornant al principi, es pot explicar Alfaro amb obres a escala i fent abstracció, però la mirada és més completa si es té en compte que el seu àmbit d’actuació prioritari era l’espai públic. Per això la importància simbòlica de l’esmentada «Homenatge a Plató» que rep els visitants en la Plaça de Tetuan. I tampoc no és sobrer haver inclòs en l’espai expositiu un audiovisual dirigit per Vicente Tamarit, Visió urbana d’Alfaro, que permet tot just copsar l’impacte de l’obra del valencià en diferents espais públics.

Espai dedicat a l'audiovisual de Vicent Tamarit sobre Alfaro en l'espai públic.

El catàleg de la mostra, que inclou textos de Tomàs Llorens i Vicente Jarque, a més d’una cronologia de Boye Llorens, i unes jornades col·loqui serveixen per aprofundir en la l’exuberant obra de l’artista. Els crítics José Francisco Yvars i Juan Manuel Bonet, els artistes Monjalés i Artur Heras, l’arquitecte Álvaro Siza, l’escriptor Manuel Vicent o el músic Raimon, amic personal d’Alfaro, seran alguns dels convidats a les jornades, a principis del mes de desembre. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.